A Mercè Figueres, 24 XII 1937 (122)

122

Santa Creu de Nogueres, divendres 24 desembre 1937

Estimada Mercè:

Ens donem la gran vida a l’estil feudal. Mentre va nevar a penes ens movíem del foc; ara ens fa uns dies esplèndids i ho aprofitem per sortir a passejar amb el meu xarret. Baixem sovint al Villar de los Navarros, on hi ha la comandància del batalló; anem «de visita», a veure les dones del comandant, del metge i d’algun altre oficial que també ha fet venir la seva estimulat pel nostre exemple. Estan contentíssimes amb la perspectiva de celebrar la diada més gran de l’any en aquest racó de pau, lluny dels bombardeigs i de la fam de Barcelona.

La Nuri gran se sent tan eufòrica d’ençà que és aquí que ja no ha parlat més de divorciar-se; diu que em troba tan guapo amb l’uniforme de campanya. Pel que fa a la petita, que no ha parlat mai de divorciar-se del seu papà, la duc cada vespre al cine. S’asseu a la sala en una de les cadires de frare davant un llençol penjat a l’entrada de l’alcova (el nostre dormitori, potser no t’ho havia dit, és dels de «sala i alcova») i jo, des de l’altra banda del llençol, hi projecto un cercle de llum amb el fanal del xarret. Per davant del vidre del fanal faig passar tot de ninots de cartolina retallada, que es projecten en ombra xinesca engrandida; els ninots parlen, canten i ballen. Fins i tot tenen els seus drames, que no arriben a eclipsar el Cinna però Déu n’hi do.

 

A Màrius Torres, 21 XII 1937 (119)

119

Santa Creu de Nogueres, dimarts, 21 desembre 1937

Estimat Màrius:

Al meu costat la Nuri gran també t’escriu. No gaire lluny de nosaltres la Nuri petita s’entreté, en el seu llit, fent dibuixos. Van arribar el dia 9 amb tota felicitat i per tant ja són dotze els dies que fa que són aquí. Sembla que els prova molt.

T’escrivim damunt una antiga taula de ballesta, de noguera, ni més ni menys que en el nostre estudi de Barcelona; la resta dels mobles que il·lustren la nostra habitació ja et són coneguts: són els mateixos que eren a l’oficina de la companyia de màquines d’acompanyament. Sobre el canterano, després de fregar-lo i refregar-lo fins a fer-li treure llustre, la meva dona ha posat els morters i les xocolateres d’aram i sobre la taula dos canelobres també d’aram i dos de ceràmica i una llàntia que sospito si no és la d’Aladí. Totes aquestes lluminàries s’encenen els vespres i fan d’allò més bonic.

El dormitori, molt espaiós i amb les parets emblanquinades de nou, té un balcó que dóna sobre el riu; llàstima només que al balcó li faltin els vidres, que no hem pogut substituir perquè en el poble no n’hem trobat ni un: a la majoria de cases no n’hi havia i els pocs que hi havia estan fets a miques pels bombardeigs.

Enllà del riu hi ha una línia de muntanyoles; al fons i a la dreta, o sigui cap al sud-oest, els grans penyals del Cucalón, on amb els prismàtics podem veure les avançades enemigues. No cal témer res: entre ells i nosaltres s’estén una ampla «terra de ningú», una vall enclotada amb diversos pobles abandonats. Abans de la vinguda de les dones i criatures, em vaig arribar a un d’aquells pobles amb el sergent i l’escrivent, tots a bord del xarret, a la busca i captura de mobles i atuells que ens poguessin ser d’utilitat; hi havia una patrulla enemiga que feia el mateix que nosaltres. El cas ja s’ha donat altres vegades però no passa res: ells i nosaltres fem com que no ens veiem, ells escorcollen un extrem del poble i nosaltres l’altre. De vegades arribo a sospitar si aquesta guerra no acabarà amb l’entesa dels dos fronts contra les dues reraguardes ¿com no ens estimaríem si tots som igualment soldats i les passem igual de negres quan ve l’hora de la batalla? Els cafres i els caníbals no són pas als fronts sinó a les reraguardes; a la nostra i a la seva.

Res no fóra, per cert, tan fàcil com passar-se d’un exèrcit a l’altre a través de la «terra de ningú» però la veritat és que no ho fa cap soldat, ni nostre ni seu, d’ençà que els fronts van quedar estabilitzats i que en una banda i altra es procedí a cridar les lleves forçoses. Quan jo servia a la columna Durruti encara se’ns passaven de vegades legionaris del Terç, però no pas per motius ideològics sinó perquè eren catalans. Són els darrers soldats enemics que recordo que ho hagin fet. Estabilitzats els fronts, la guerra ha pres un caràcter més i més «territorial»; a cada «zona» els soldats s’incorporen a files a mesura que els criden i no els ve ni remotament al magí que puguin deixar de fer-ho ni molt menys passar-se a la «zona» contrària. A la Nuri i a mi ens agradaria molt per cert que ens ho expliqués «en Borrell marxista» si és que encara existeix, ell que s’havia empollat tan a fons l’Anti-Dühring i la crítica del programa de Gotha i feia una «cara de marxista» que esgarrifava: ¿és que, en aquesta guerra dels «proletaris» contra els «burgesos», quan el nostre govern mobilitza una lleva especifica que només vol aquells? Suposo que, viceversa, no els deu pas excloure la Junta de Burgos; els «proletaris» s’incorporen a l’exèrcit franquista tan disciplinadament o més que al nostre, vet aquí la «lluita de classes» que ens hauria d’explicar «en Borrell marxista» a la claror del «materialisme dialèctic» i amb les pertinents tirades de la crítica del programa de Gotha i de l’Anti-Dühring.

Dies enrera un gruix de tres o quatre pams de neu ho cobria tot; ara ja s’ha fos i només en queden clapes entre els coscolls. Com que la Nuri ja t’escriu, no et dono detalls del seu viatge; suposo que te’ls dirà ella.

Els teus comentaris sobre l’occitanisme em semblen un model de seny; prou feina tenim en efecte a unir els països catalans. He quedat meravellat que te les haguessis empreses amb la lectura de Corneille i que ja fossis al tercer acte de Cinna; ets un lector a prova de bomba. M’agrada això que em dius, que sota els efectes de la lectura de Corneille t’està venint la idea d’escriure una tragèdia sobre Martí el Jove.

 

A Mercè i Màrius (59, 60, 61)

59

Xàtiva, diumenge 11 d’abril de 1937

Estimada Mercè:

Fins demà no ens en anem. No pas a Pina d’Ebre, sinó —misteri inescrutable— a Barcelona; però abans hem de passar per Casp, misteri més inescrutable encara. Confio que d’avui en vuit podré pujar al sanatori; digues-ho a en Màrius.

 

60

Barcelona, dimecres 21 d’abril de 1937

Estimada Mercè:

Fa una setmana que sóc a Barcelona i t’escric des del nostre pis de sempre. Durant la meva absència de prop de tres mesos la Nuri ho ha transformat tant (amb els sous i dietes de tinent d’infanteria en campanya que li enviava) que gairebé ni el coneixia. No intentaré descriure’t la meva felicitat de retrobar-me amb ella i la nena entre aquestes parets clares tan plenes de records per a mi. Mentre t’escric, torno a tenir davant dels ulls les muntanyes de contorns suaus que encerclen Barcelona; pel finestral obert entren les remors del carrer, les notes d’un manubri, la trompeta de l’escombriaire, els crits d’unes criatures que juguen. La nostra en aquest moment és a col.legi, on sé que d’ençà que ha fet quatre anys es dóna molta importància amb les de tres; el seu fidelíssim Puccinolla fa entretant una becaina a la galeria.

Tenim la impressió que ens estarem força dies a Barcelona; hi ha esperances que ens traslladin, per fi, a un regiment regular d’aquests que ara es diu que s’organitzaran amb els soldats de les lleves. Bé és veritat que això ja s’havia dit en ocasions anteriors i ni tan sols es van cridar les lleves; potser ara anirà de debò. En tot cas, així que pugui pujaré al sanatori i en parlaré altra vegada amb el doctor Ribes Soberano.

Tinc tres cartes teves per respondre; la primera ja m’esperava a Barcelona, hi havia arribat abans. No sabria respondre sinó amén a tot el que em dius i d’altra banda, fins i tot si no hi estigués d’acord, ¿per què discutiria? Som a la primavera, pels arbres se sent un gran xerroteig d’ocells de tota mena i de tot color; ¿qui discuteix amb els ocells? Un hi està d’acord instintivament sense acabarlos d’entendre; i és tan agradós de sentir-los xerrotejar.

 

61

Barcelona, dijous 22 d’abril de 1937

Estimat Màrius:

Barcelona és delicadament perversa aquests vespres sota el doble embruix de la lluna creixent i dels arbres fullats de nou. El clar de lluna, filtrant-se entre el fullatge, afavoreix les barcelonines i les fa semblar bruixes joves. És la revolució que ha posat aquestes subtileses de metzina a l’aire de la ciutat; la desaparició dels barrets femenins ha fet sorgir tot de cabelleres inèdites, rosses, negres, castanyes, roges, platinades, de tots els matisos; també els ulls són de tots colors, blaus, verds, grisos, negres, fins n’hi ha com de topazi o d’ametista. Les noies han pres, amb la revolució que sotragueja, com dirien els moralistes, «fins els fonaments de la societat», un aire de llibertat que trobo que els escau. Barcelona fa pensar ara en l’Alexandria del temps de Plotí, que també devia ser una olla immensa. La primavera i la guerra en una gran ciutat mediterrània originen tot d’altes tensions; per la Rambla es respira un aire sobrecarregat de perfums de flors i de versos de Baudelaire (que els barcelonins no han llegit mai); hi ha en tot plegat una poesia exquisida i decadent i penso que el cristianisme va néixer en un ambient així, a Alexandria, a Antioquia, a Roma.

He anat ¿és que caldria dir-ho? amb la nena al nostre estimadíssim parc de la Ciutadella; mentre ella jugava jo seia en un banc a la plaça d’armes tot contemplant el Desconsol. ¿T’has fixat que la desconsolada beutat, amagant la cara entre els braços, dóna l’esquena al Parlament? ¡Pobra democràcia! El sòcol que sostenia l’estàtua eqüestre del general Prim continua sense res a sobre; qui sap si el cavaller de bronze errabundeja, de nits i al galop, per les avingudes d’àlbers i de til.lers. Jo, almenys, si fos d’ell, ho faria.