Arxiu d'etiquetes: Barcelona

A Màrius Torres, 29 IV 1937 (63)

Publicat el per
Respon

63

Barcelona, dijous 29 d’abril de 1937

Estimat Màrius:

Em sento de vegades foraster a Barcelona i tanmateix en sóc fill; tu te’n deus sentir potser a Lleida. Jo hi vivia quan Morera i Galícia va morir; devia ser cap a l’any 1927 i en tenia catorze o quinze. En aquells temps Morera i Galícia «era Lleida»: ens sabíem de memòria els seus sonets de les birbadores i de les cireres garrofals. Hi vaig viure un parell d’anys, que recordo amb afecte i enyorança. La ciutat hauria de créixer perquè els seus habitants deixessin de ser provincians; li correspondria de ser pel cap baix deu vegades més gran. És el cor d’una regió natural molt extensa: tota la Catalunya ponentina, inclosa la part atribuïda a Aragó. A causa de la seva situació hauria de jugar un paper de primer ordre en la restauració de la nostra pàtria; hauria de tenir més present que n’és «el cap i casal per terra ferma»

Allò que encara no se m’havia acudit mai de pensar és que fossis «un metge petit-burgès amb calvície prematura i que escriu versos». Spinoza era alguna cosa així com rellotger, com Pitarra, i Villon lladre de camí ral; sant Pau havia fet molts oficis i Jesús de fuster. Pel que fa a la Magdalena, més val que no ho remenem. Tot plegat sembla denotar que els oficis que puguem perpetrar al llarg de la vida no ens retraten gaire; jo no em sento gens ni mica periodista ni professor de gramàtica ni secretari d’un governador ni tinent d’infanteria ni notari ni res del que he estat ni pugui ser en el transcurs dels meus 98 anys. No he dubtat mai, doncs, que per damunt de tot fossis home i no pas metge; però jo, abans que per metge, et tinc per poeta: un poeta que fa de metge i no pas un metge que escriu versos. Vull dir que em fa l’efecte que no hauria estat de cap manera impossible que en comptes de metge haguessis estat, per exemple, perruquer de senyores o «pèrit panificador» (com deia un forner de les nostres coneixences) però que sempre i en tots els casos hauries estat poeta ¿és que Bernat de Ventadorn no era precisament forner? Si no ho era ell, ho era en tot cas el seu pare.

D’acord, doncs, amb tu que allò que en veritat importa és ser home; si jo digués que ets «un home que escriu versos» diria una obvietat ja que, fora de les dones, només els homes n’escriuen, però almenys no diria una salvatjada. La poesia és precisament, al meu modest entendre, un mitjà que tenen els homes de caràcter per expressar-se; el que interessa en tot poema és l’home que hi ha dins. Per això estic totalment d’acord amb tu que sentir-se «per damunt de tot poeta» seria detestable.

Hi ha en els teus versos com una mena de «confiança» que els impregna i que «fa molta companyia». En Paraules de la Nit és una confiança còsmica, gairebé diria interplanetària; el tema de la Nit s’hi presta. En altres versos teus es tracta d’una confiança metafísica; una confiança en tot, no sols en el cosmos material que ens envolta: aleshores és esperança, virtut teologal. N’hi ha que tenen una musicalitat molt greu, com la dels registres baixos d’un orgue; d’altres, en canvi, hi fan de contrapunt amb la seva alada lleugeresa.

En aquest concert confús que és l’univers tots tenim dret a dir la nostra paraula, per humil que sigui; la meva, potser més que de confiança o esperança, voldria ser de fe; potser voldria creure més que no pas esperar. Creure o esperar deu ser en el fons el mateix sota distintes formes; creguem i esperem que hi ha Algú darrera tant de misteri.

 

A Mercè i Màrius (59, 60, 61)

Publicat el per
Respon

59

Xàtiva, diumenge 11 d’abril de 1937

Estimada Mercè:

Fins demà no ens en anem. No pas a Pina d’Ebre, sinó —misteri inescrutable— a Barcelona; però abans hem de passar per Casp, misteri més inescrutable encara. Confio que d’avui en vuit podré pujar al sanatori; digues-ho a en Màrius.

 

60

Barcelona, dimecres 21 d’abril de 1937

Estimada Mercè:

Fa una setmana que sóc a Barcelona i t’escric des del nostre pis de sempre. Durant la meva absència de prop de tres mesos la Nuri ho ha transformat tant (amb els sous i dietes de tinent d’infanteria en campanya que li enviava) que gairebé ni el coneixia. No intentaré descriure’t la meva felicitat de retrobar-me amb ella i la nena entre aquestes parets clares tan plenes de records per a mi. Mentre t’escric, torno a tenir davant dels ulls les muntanyes de contorns suaus que encerclen Barcelona; pel finestral obert entren les remors del carrer, les notes d’un manubri, la trompeta de l’escombriaire, els crits d’unes criatures que juguen. La nostra en aquest moment és a col.legi, on sé que d’ençà que ha fet quatre anys es dóna molta importància amb les de tres; el seu fidelíssim Puccinolla fa entretant una becaina a la galeria.

Tenim la impressió que ens estarem força dies a Barcelona; hi ha esperances que ens traslladin, per fi, a un regiment regular d’aquests que ara es diu que s’organitzaran amb els soldats de les lleves. Bé és veritat que això ja s’havia dit en ocasions anteriors i ni tan sols es van cridar les lleves; potser ara anirà de debò. En tot cas, així que pugui pujaré al sanatori i en parlaré altra vegada amb el doctor Ribes Soberano.

Tinc tres cartes teves per respondre; la primera ja m’esperava a Barcelona, hi havia arribat abans. No sabria respondre sinó amén a tot el que em dius i d’altra banda, fins i tot si no hi estigués d’acord, ¿per què discutiria? Som a la primavera, pels arbres se sent un gran xerroteig d’ocells de tota mena i de tot color; ¿qui discuteix amb els ocells? Un hi està d’acord instintivament sense acabarlos d’entendre; i és tan agradós de sentir-los xerrotejar.

 

61

Barcelona, dijous 22 d’abril de 1937

Estimat Màrius:

Barcelona és delicadament perversa aquests vespres sota el doble embruix de la lluna creixent i dels arbres fullats de nou. El clar de lluna, filtrant-se entre el fullatge, afavoreix les barcelonines i les fa semblar bruixes joves. És la revolució que ha posat aquestes subtileses de metzina a l’aire de la ciutat; la desaparició dels barrets femenins ha fet sorgir tot de cabelleres inèdites, rosses, negres, castanyes, roges, platinades, de tots els matisos; també els ulls són de tots colors, blaus, verds, grisos, negres, fins n’hi ha com de topazi o d’ametista. Les noies han pres, amb la revolució que sotragueja, com dirien els moralistes, «fins els fonaments de la societat», un aire de llibertat que trobo que els escau. Barcelona fa pensar ara en l’Alexandria del temps de Plotí, que també devia ser una olla immensa. La primavera i la guerra en una gran ciutat mediterrània originen tot d’altes tensions; per la Rambla es respira un aire sobrecarregat de perfums de flors i de versos de Baudelaire (que els barcelonins no han llegit mai); hi ha en tot plegat una poesia exquisida i decadent i penso que el cristianisme va néixer en un ambient així, a Alexandria, a Antioquia, a Roma.

He anat ¿és que caldria dir-ho? amb la nena al nostre estimadíssim parc de la Ciutadella; mentre ella jugava jo seia en un banc a la plaça d’armes tot contemplant el Desconsol. ¿T’has fixat que la desconsolada beutat, amagant la cara entre els braços, dóna l’esquena al Parlament? ¡Pobra democràcia! El sòcol que sostenia l’estàtua eqüestre del general Prim continua sense res a sobre; qui sap si el cavaller de bronze errabundeja, de nits i al galop, per les avingudes d’àlbers i de til.lers. Jo, almenys, si fos d’ell, ho faria.

 

A Mercè Figueres, 26 I 1937 (42)

Publicat el per
Respon

42

Barcelona, 26 de gener de 1937

Estimada Mercè:

Vaig arribar a Barcelona amb aquella provisió d’alegria que sempre faig a Puig d’Olena; és tan encoratjador passar unes hores en companyia d’unes persones amb qui un s’entén. Penso molt en la Maria; veient-la i escoltant-la, un se sent més inclinat a mirar amb indiferència totes les coses desagradables que ens porta la vida. Mentre t’escric, la Nuri i la criada em preparen l’equipatge; el gran problema és adaptar a la meva mida unes abismals calces de vellut que m’han donat com a part del meu «uniforme de campanya». Veig que els dóna tanta feina que potser fóra més senzill que jo m’engreixés per posar-me a la mida de les calces ja que aquestes no es volen posar a les meves.

Tinc tots els papers a punt, el «passaport militar» en regla. Me’n vaig dijous vinent. No faré alto a València, cosa que em sap molt de greu; les «etapes» —bé ens hem d’acostumar a la gerga militar— són Tarragona i La Encina. ¿On deu caure això de La Encina? Per increïble que sembli, als meus vint-i-quatre anys és la primera vegada a la vida que surto de Catalunya.

Suposo que quan el doctor Ribes Soberano t’aconsella aquesta operació els seus motius deu tenir, com també els deu tenir el teu germà per oposar-s’hi; metges amb metges… es mosseguen. En definitiva hauràs de ser tu qui decideixi; potser sí que amb l’operació et posaries bona més aviat ¿què sabem d’aquestes coses, pobres de nosaltres? Però no creguis pas que la salut sigui condició indispensable per ser feliç; el món és ple de persones amb una salut insolent i que fan llàstima. Si jo hagués de dir quina és la dona més feliç que conec, et posaria a tu la primera de la llista. En canvi no hi posaria pas la meva dona perquè ¿com pot ser feliç la dona d’un home com jo?

I ja que parlem d’ella, per fi t’ha fet aquella famosa «anàlisi grafològica» que sempre et prometia. Aquí te la transcric literalment:

«Dotada d’un caràcter equilibrat, harmoniós, molt normal. Sense posseir en grau heroic una qualitat determinada que sobresurti, té l’avantatge de posseir una miqueta de totes les qualitats.

»És una noia intel·ligent, flexible i fina. La flexibilitat i la finesa són els trets sobresortints de la seva mentalitat. Té, per altra banda, claredat, ordre, imaginació, intuïció, tacte; però en canvi poca precisió.

»La voluntat és potser més aviat irregular i fins i tot, alguna vegada, feble. Ens trobem davant d’algú que és una mica tossut a rauxes i amb rampells d’irritació, que sortosament li duren poc. Té molta confiança en ella mateixa però el seu ardor no és sostingut. Això li determina, segons en quins moments, una tendència a la inactivitat.

»És un caràcter alegre, que s’engresca sovint; però decau i es posa trista. Té molta vivacitat.

»Molta sensibilitat i agitació. És una noia impressionable. És tendra, bona, benèvola.

»La tendresa és particularment viva i s’acompanya de la necessitat d’afecte. És, doncs, una noia molt afectuosa, però necessita que els altres també ho siguin amb ella. Aquesta necessitat la fa una mica dèbil. Susceptibilitat. Delicadesa. Passió. Esperit de protecció.

»Gràcia en l’esperit, que és propens a admirar i entusiasmar-se com també a sumir-se en la contemplació i l’ensomni. Idealització dels sentiments en totes les seves formes.

»És orgullosa: sent l’orgull del nom —de la família— i el del cercle a què pertany; no és, doncs, un orgull personal, sinó social i familiar. Hi ha el perill que es reclogui en el seu cercle i fins i tot que el prengui pel centre del món; però, quan el cercle s’eixampla, pot abraçar tot el país i aleshores aquest orgull se sublima en patriotisme.

»Els seus instints egoistes són forts, com els de qualsevol persona normal, però resten temperats per la bondat, l’afecte, la tendresa, la idealitat, els sentiments. És a la vegada reservada i franca; té en efecte un gran tirat a la franquesa però al mateix temps té també prudència.

»Sobre ella pesa molt el costum i potser fins i tot la rutina; està molt arrapada al passat, al que ha vist o li han dit des de petita; fidelitat ben noble en si mateixa però que la pot dur de vegades a ser incomprensiva amb allò que és estrany al seu ambient.

»És senzilla, franca, candorosa i coqueta. Té rectitud però al mateix temps és hàbil i fins, si cal, astuciosa. No fóra estrany que tingués alguna mica —una miqueta— d’esperit vindicatiu.

»Té el pèl de panotxa i una piga a la galta, una d’aquelles pigues que sembla que la pèrfida Natura s’empesqui expressament per perdre els pobres poetes; més que més que quan parla —o sigui sempre— el nas li tiba, com diu que també li passava a la Venus de Milo quan encara no era una estàtua.»

Aquest darrer paràgraf l’he afegit jo, donant-me-les també, com pots veure, de grafòleg infal·lible. Molt m’agradarà de saber què n’opina en Màrius.