A Màrius Torres, 8 XII 1973 (118)

118

Santa Creu de Nogueres, dimecres 8 desembre 1937

Estimat Màrius

Si és certa la teva hipòtesi segons la qual ens vam conèixer el dia de la Puríssima, avui faria exactament un any; però a mi em fa l’efecte que ens hem conegut sempre.

Demà, si Déu vol, la senyora i la senyoreta Sales arribaran amb la senyora Gordó als nostres dominis feudals de Santa Creu de Nogueres per passar-hi Nadal, Cap d’Any i Reis. Mentrestant els teus versos naveguen, qui sap si a la deriva, per l’oceà procel·lós del «premi Folguera». Que la pau del Senyor no els abandoni i que la Mercè, que sospito que n’és la principal culpable, no deixi de fer una novena a santa Rita. Recordo quan vaig llegir per primer cop aquells

Dolç àngel de la mort, si has de venir, més val
  que vinguis ara…

Érem a l’habitació de la Mercè, al sanatori, ella, l’Esperança, la Nuri i jo; vesprejava, érem a la tardor i la Mercè ens explicava que els havia escrits un jove malalt que tocava Bach al piano i escrivia versos plens de melangia i de pau… Déu meu, ¿també aquests hauran de passar per les mans del senyor Maseres?

 

A Mercè Figueres, 7 XII 1937 (117)

117

Santa Creu de Nogueres, dimarts 7 desembre 1937

Estimada Mercè:

He pogut conjuminar tots els detalls d’una complicada combinació que permetrà a totes dues Nuris de passar el Nadal amb mi en aquest poble abandonat. Amb elles pujaran de Barcelona la dona del capità Gordó, la del metge i la del comandant, aquesta també amb una filla única. Ens ha calgut, per muntar la martingala, fer un viatge de tres dies, per al qual ens ha anat de primera el meu xarret i el meu mul; has de saber que tinc un mul a les meves ordres en tant que tinent «amb empleu de capità» de la companyia de màquines d’acompayament. Aquest mul hauria de servir, junt amb un altre que encara no s’ha incorporat a files, per traginar el canó del 70 o el morter del 85; canó i morter continuen brillant per la seva absència i entretant faig servir el mul per passejar-me en xarret, que no estaria bé que un mul de l’Exèrcit de Catalunya s’estigués sense fer res en tot el sant dia. El mul podria al·legar, amb certa justícia, que ell no és pas militar sinó civil; el vam trobar en efecte en aquest poble, on s’havia quedat sol i s’espavilava pasturant pels herbassos per no morir de fam. Vam decidir militaritzar-lo i adscriure’l a la meva companyia, on no li falta civada: els de «la metralla», muls coberts de glòria en tantes campa­nyes, se la comparteixen amb ell com bons germans.

Pel que fa al xarret, també el vam trobar al poble; tenia per cert una ballesta trencada però el capità Gordó, que és un gran bricoleur, la va adobar. Enganxat al xarret el mul galopa que és una delícia, sobretot si l’estimules fent xiular les xurriaques. Precisament acabo d’arribar d’aquest viatge i trobo esperant-me a Santa Creu la teva carta. ¡Feia tant de temps que no m’escrivies!

Junt amb la teva n’he trobat diverses de la Nuri (ella i jo ho fem cada dia). Em diu que arribarà demà passat amb la nena, la capitana, la metgessa i la comandanta acompanyada de la seva; tot això amb paraules velades perquè l’assumpte és reservat. Està prohibidíssim que vinguin dones al front; si t’ho explico és perquè comptem amb la discreció de la brigada i a més refiat que la meva lletra no l’entén ningú fora de vosaltres.

L’acudit de fer-les venir ens l’inspirà sens dubte el Coran: «ja que la muntanya no ve a mi, jo aniré cap a la muntanya». Ja que no ens donen permís per anar a veure les dones, farem venir les dones al front. Això és un «front» en el sentit que entre l’enemic i nosaltres només hi ha la «terra de ningú», però aquesta «terra de ningú» és molt ampla; una vall fonda amb diversos pobles arrasats i abandonats. Nosaltres ocupem una serra i l’enemic la d’enfront, a diversos quilòmetres en línia recta. Estem fora de l’abast, no sols dels focs d’infanteria, sinó fins i tot dels de l’artilleria ordinària; ens haurien de tirar amb canons del quinze i mig perquè els obusos arribessin a caure a les nostres posicions. I a més l’hivern ja ens ve a sobre; i l’hivern és rigorós en aquestes comarques muntanyoses d’Aragó, cosa que vol dir tranquil·litat profunda durant uns quants mesos. Et dic tot això perquè no et pensis que és una bogeria això de fer venir dones i criatures; ja saps que jo de bogeries no en faig i menys en qüestió de dones (ja no diguem de criatures). El seny ha estat sempre el meu fort, junt, com pots veure, amb la modèstia.

Ja pots comprendre que amb el comandant, el metge i el capità no parlem de res més. Ni cal que et digui que estem fent el ridícul més espantós als ulls dels altres. Mentrestant, deixant-los dir, el capità i jo hem preparat la casa de Santa Creu que es conserva millor: l’hem feta emblanquinar pels soldats amb un sac de calç trobat en una de les abandonades i l’hem moblada com hem pogut. Hem hagut de reconstituir els llits amb peces de diversos, clavar llistons a cadires coixes, substituir les potes trencades de les taules. Segons hem anat sabent, aquest poble va ser incendiat, no pas per les bombes enemigues com suposàvem, sinó pels propis anarquistes locals; resulta que la pobra Santa Creu va caure a la primeria en mans d’aquests, després fou presa per l’enemic i finalment pels nostres. Els anarquistes havien tingut l’estúpida pensada de calar-hi foc abans d’abandonar-lo. La 30 divisió hi hauria dut l’ordre com a Esterqüel i pertot on acampem però ja era massa tard; els habitants n’havien fugit, hor­roritzats pels vaivens de la guerra.

Potser no t’havia dit que el metge i el comandant resideixen en un altre poble, a reraguarda del nostre; de manera que les seves dones, amb la filla del comandant, arribaran junt amb les nostres però no vindran a Santa Creu sinó que es quedaran, com és natural, amb els seus homes al Villar. El comandant, en tant que cap del batalló, ha ordenat a tots els oficials solters que ens ajudin en tot i per tot. Els veuries arribar de les posicions respectives portant-nos qui un matalàs, qui un somnier, qui una llumenera, qui plats i qui olles, tot pispat naturalment dels pobles abandonats i en especial dels de la «terra de ningú». Un dels tinents fins i tot s’arribà als boscos que envolten el santuari de la Verge d’Herrera per caçar un parell de caderneres vives, que m’ha dut en una gàbia per a la nena. Tot això ho fan tot fument-se descaradament de nosaltres com donant per suposat que estem preparant una mena de nit de nuvis i gastant-nos, en connexió amb aquesta idea, unes facècies de les que més poden ofendre unes orelles tan castes com les nostres.

Sospito que serà el Nadal més bonic de la nostra vida.

 

A Esperança Figueres, 1 XII 1937 (116)

116

Santa Creu de Nogueres, dimecres 1 desembre 1937

Estimada amiga Esperança:

Us escric ple de confusió de no haver-ho fet en tant de temps; voldria que comprenguéssiu que oblidar-me d’escriure-us no és pas oblidar-me de vós.

Pel que a mi respecta, al present em trobo en aquest poblet abandonat on per fi he realitzat el somni de tota la meva vida: viure en un poble sense habitants. Almenys, vull dir, permanents; civils. Els militars i de pas, que som nosaltres, ocupem les poques cases que queden més o menys en peu. Si no tinc la Castanya, que a Esterqüel em procurà hores d’una felicitat tan pura, tinc en canvi un xarret i un mul; el mul no es deixa muntar però tira del xarret com els bons. D’aquesta manera, per camins de carro, puc fer expedicions per tot aquest país devastat, on tots els pobles són sense habitants com el nostre. Hi ha en especial una carretereta que passant per Nogueres —un altre poble-fantasma— va al Villar i a Herrera seguint sempre el curs d’un riu molt alegre i abundós que en els mapes d’Estat Major figura amb el nom de Cámaras, ben estrany per a un riu. Els paisans no saben res d’aquest nom ni n’hi donen d’altre que «el río», o bé «el río de Nogueras» si els feu precisar més; ¿seria una altra Noguera, pariona de la Pallaresa i la Ribagorçana? ¿O bé, en altre temps, per aquí es deia «noguera» de l’arbre, com en català, en comptes de «nogal»? Qüestions són aquestes que sotmeto a la vostra consideració, no pas en tant que lleona de Numídia, sinó de col·lega de l’oficina d’ensenyament de català de la Generalitat de Catalunya. Naturalment es tracta dels paisans del Villar o d’Herrera, ja que a Santa Creu i a Nogueres no en queda ni rastre; hauríeu de preguntar el nom del riu als ratolins, únics indígenes que han quedat a les ruïnes de les cases.

Aquesta carretereta i aquest riu van de nord a sud. A ponent queda la serra d’Herrera, en el cim més alt de la qual, la cota 1.346 dels nostres plànols, hi ha un santuari dedicat a la Verge on vaig viure uns quants dies quan encara manava la 4a companyia de fusellers-granaders. És una serra molt bonica, amb molts de rierols que dringuen com cascavells al llarg de petites valls on pugen a pasturar els ramats del Villar i d’Herrera. Fa només trenta-i-tants dies, quan vam arribar en aquest país, collíem rovellons a roves i a quintars; n’hi havia tants com fulles mortes a les alberedes. Els aragonesos no en mengen perquè els fan fàstic i queden esborronats quan ens veuen fer-ho. Ara l’estació ja és massa avançada; les nits ja són cruels; a les primeres clarors de la matinada ho trobem tot espurnejant de gebre.

Aleshores de la nostra arribada el safrà era florit i les camperoles sortien abans de trenc d’alba a collir-lo. Les flors en aquella hora encara no havien desclòs el calze; són flors que dormen de nit, com les persones, i convé collir-les mentre estan closes. És un conreu tan bonic que m’agradaria veure’l introduït a Catalunya, on no sé que s’hi dediqui ningú. Mentrestant vols de cigonyes anaven passant a gran alçària, pel cel quasi sempre cobert de núvols, seguint totes elles un rumb invariable, cap al sud-oest; ara ja fa molts i molts dies que no n’hem vistes, totes deuen ser a Andalusia o a l’Àfrica. Ja no les tornarem a veure fins les acaballes de l’hivern, quan tornaran a passar seguint el rumb contrari. Aleshores la guerra reprendrà de debò i potser començarem a entreveure’n la fi, que ja seria hora; però a les cigonyes no és pas això el que els preocupa. No els interessen les nostres guerres absurdes ¿i qui sap si fan bé?

Ara als camps de safrà només queden els brins minúsculs, sense les flors que feien tan bonic. Sobre els olivars de la plana passen grans voladúries d’estornells; en vénen a milers. Les olives ja són grosses i negres i no hi ha ningú per collir-les; se les podran cruspir en pau. Els dies i les nits, ara, solen ser rasos, fora d’algun matí que encara es lleva rúfol; cap a les deu del vespre ja veiem Sírius espurnejant desesperadament damunt l’horitzó i recordant-nos que l’hivern se’ns tira a sobre a passes de gegant.

Passem les vetlles vora una llar enorme on fem cremar boscos sencers de coscolls i troncs de pi. Aquests no cal que els anem a tallar al bosc; són simplement els cabirons de les cases caigudes i mig socarrimades. De coscolls en trobem a feixos ben apilotats a totes les cases; eren la provisió de llenya d’aquesta pobra gent, a qui la guerra ha dispersat lluny de la seva terra, qui sap a on. A jutjar per la quantitat de cases totes negres de fum, el poble, a més dels bombardeigs, degué sofrir un incendi. ¿Com el retrobaran els seus habitants quan hi tornin amb la pau?

Nosaltres, que no hi podem fer res, ens donem mentrestant bona vida; durant les llargues vetlles fumem en pipa vora el foc; tenim bon vi (n’hi ha a totes les cases), no ens falten perdius, tudons, conills ni llebres, que cacem facilíssimament sense perdigons (amb bales de fusell) perquè s’han multiplicat d’una manera prodigiosa a causa d’aquest abandó en què es troba la comarca. Tenim un cuiner de primera, el Cisco; els seus guisats són altres tants poemes (i no precisament dels llorejats al «premi Folguera»). La seva especialitat, com ja ho era quan treballava al <i>Majestic</i> de Barcelona, és el civet de llebre; el vi ranci necessari el trobem, com l’altre vi, als cellers abandonats. Els dies que ens en fa exclamem: ¡que no vingui mai la pau si això és la guerra!