Comentaris a: [IV.8] Màgica de les desaparicions

Per: Carme

Carme — Wed, 05 Mar 2014 14:23:58 +0000

El meu pare va passar per allí amb la seva família. A Coll d’Ares s’acabava la carretera. Per tant calia abandonar tot el que no pogués passar per un camí de muntanya.
Hi havia fins i tot un piano estimbat segons recorda el meu pare. I el seu germà per explicar el munt de coses que hi va veure deia: hi havia pebrots, estenalles…

Per: Mariona Camps

Mariona Camps — Fri, 28 Feb 2014 19:19:28 +0000

Suposo que destruïen els vehicles per tots dos motius: per deixar la via lliure als que venien darrere (no sé per què els francesos no els requisaven, com feien amb les armes: algun profit n'haurien pogut treure) i perquè no els poguessin aprofitar els feixistes que els encalçaven. Aprofito per dir que la majoria de testimonis són trets del llibre Allez! Allez! Escrits del pas de frontera, 1939, a cura de Maria Campillo (L’Avenç 2010), molt recomanable per comparar versions diferents dels "darrers dies".

Per: Toni MG

Toni MG — Fri, 28 Feb 2014 10:20:47 +0000

Agraeixo els testimonis literaris que transcrius, Mariona. Jo no interpretava que estimbar els cotxes fos una estratègia per deixar la via lliure, i això que és evident; creia que els que fugien ho feien per no deixar els vehicles com un botí que aprofitaria l’invasor que avançava.

Per: Mariona Camps

Mariona Camps — Fri, 28 Feb 2014 08:08:29 +0000

“…pels costats de la carretera hi ha un gran nombre d’automòbils i camions estimbats i abandonats…” Aquesta imatge és recurrent en molts autors que van recollir les impressions de la fugida i l’exili. Com ara Montserrat Julió (Vida endins, Viena Edicions 2003):
“A fi de deixar pas als qui venien darrere nostre, calia desfer-se dels vehicles i empènyer-los barrancada avall. Així ho havien fet els que ens precediren i ara ens tocava el torn a nosaltres. Vam descarregar el que quedava dels equipatges i, amb gran terrabastall, el camió, objecte inútil, va anar a parar al fons d’una clotada. Només ens restaven els farcells i els vestits que ens cobrien.”
O Pere Calders:
“El barranc que recull les aigües de la collada està ple d’esquelets de cotxes i camions militars. És una mena de joc que els homes fan greument: quan el camí que porta a la frontera s’estreny i no permet el pas dels vehicles, els conductors els ruixen amb benzina, els encenen i els estimben cap al fons del «thalweg».”
O Alexandre Cirici (A cor batent, Destino 1976):
“L’espectacle era dantesc. La immensa corrua de cotxes i de camions deturats a la carretera, que era un cul-de-sac –encara mancava construir-ne un tros per enllaçar amb la carretera francesa– apareixia curulla de paquets i maletes que la gent havia d’abandonar. Vèiem els darrers arribats que triaven, d’entre l’equipatge, aquelles coses més necessàries o més valuoses, que podien emportar-se a la mà a través de la muntanya nevada. La resta quedaria allí en pilots informes. Davant la situació, molts dels qui havien d’abandonar els cotxes i camions optaven per estimbar-los muntanya avall. Alguns àdhuc els encenien abans d’estimbar-los. Només al cinema havia vist la impressionant baixada dels automòbils fent tombarelles pel pendent abrupte d’una muntanya per anar-se a esclafar a baix, al torrent, però ni al cinema no havia vist tanta quantitat de cotxes estimbats i encesos.”