<?xml version="1.0" encoding="UTF-8"?><rss version="2.0"
	xmlns:content="http://purl.org/rss/1.0/modules/content/"
	xmlns:dc="http://purl.org/dc/elements/1.1/"
	xmlns:atom="http://www.w3.org/2005/Atom"
	xmlns:sy="http://purl.org/rss/1.0/modules/syndication/"
	
	>
<channel>
	<title>Comentaris a: 10. L&#8217;aturada del Voló &#8211; [X.1] Oració del pa &#8211; [X.2] Sopar d&#8217;hostal &#8211; [X.3] La nit del Voló</title>
	<atom:link href="http://www.lletres.net/rovira/dd/?feed=rss2&#038;p=1348" rel="self" type="application/rss+xml" />
	<link>http://www.lletres.net/rovira/dd/?p=1348</link>
	<description>Memòries sobre l&#039;èxode català</description>
	<lastBuildDate>Mon, 05 May 2014 13:01:29 +0000</lastBuildDate>
		<sy:updatePeriod>hourly</sy:updatePeriod>
		<sy:updateFrequency>1</sy:updateFrequency>
	<generator>https://wordpress.org/?v=3.8.41</generator>
	<item>
		<title>Per: Mariona Camps</title>
		<link>http://www.lletres.net/rovira/dd/?p=1348#comment-56</link>
		<dc:creator><![CDATA[Mariona Camps]]></dc:creator>
		<pubDate>Fri, 18 Apr 2014 10:49:29 +0000</pubDate>
		<guid isPermaLink="false">http://www.lletres.net/rovira/dd/?p=1348#comment-56</guid>
		<description><![CDATA[El pa blanc de França és com un miracle per als refugiats, després de tant temps de privacions i escassetat:
   «El camió era aturat. Dreta a la carretera la seva mare se&#039;l mirava i li allargava una llesca de pa. Era una llesca gruixuda de pa tou, de pa blanc. Pere ja se&#039;l sentia a la boca; el crec de la crosta ben cuita, dolça penetració de les dents en la molla blaníssima. Sacsejà el cap per fer caure possibles teranyines dels ulls. Però al costat de la seva mare hi havia el seu pare i tot d&#039;altres companys que mossegaven alegrement.
   –Mira, Pere, pa francès! –deia la seva mare.
   El noi va tornar a mirar-s&#039;ho, i l&#039;escala del seu somni es precipità a la llesca de pa francès, però ara amb tota la seva sabor, matisada fins a l&#039;infinit. Sentí més fort que mai aquell impuls cap endavant al mentó, aquella sensibilitat aguda entre les dents i les genives. Hauria arrabassat el pa, l&#039;hauria engolit voraçment. Però se li havia fet de sobte un gran nus a la gola.
   Pere allargà el braç amb calma, palpà un instant el pa i es va posar a mastegar lentament, fent una cara extremament seriosa, mentre la seva contenció es resolia en dues inevitables grosses llàgrimes, que se li escorrien cara avall.»
   C.A. Jordana, &quot;Pa francès&quot; (1939)

Un altre testimoni:
   «Llavors, un home francès em féu senyal que m&#039;apropés.
   –Veniu, minyó!
   Parlava un català sonor, com barrejat. Anàrem vers l&#039;esquerra. Allí, unes dones omplien grosses panistres de trossos de pa blanc i d&#039;una olor de pa de pessic que m&#039;omplia la boca de saliva. Una de les dones em donà un tros quadrat de pa i l&#039;home, un tall de bacallà sec, doble i blanc, tan blanc com el pa.
   –Teniu!
   –Gràcies.
   I se m&#039;ennuegaren les paraules. Allí mateix, sense esperar, com un afamat, vaig clavar les dents al tros de pa, barrejat amb la saliva abundant; després al bacallà, i així, mossada al pa i al bacallà, la gana es transformà en badall i el badall, en un rot desvergonyit.»
   Norbert Orobitg, &lt;i&gt;Per la llibertat i la democràcia. Autobiografia (1915-1995)&lt;/i&gt;]]></description>
		<content:encoded><![CDATA[<p>El pa blanc de França és com un miracle per als refugiats, després de tant temps de privacions i escassetat:<br />
   «El camió era aturat. Dreta a la carretera la seva mare se&#8217;l mirava i li allargava una llesca de pa. Era una llesca gruixuda de pa tou, de pa blanc. Pere ja se&#8217;l sentia a la boca; el crec de la crosta ben cuita, dolça penetració de les dents en la molla blaníssima. Sacsejà el cap per fer caure possibles teranyines dels ulls. Però al costat de la seva mare hi havia el seu pare i tot d&#8217;altres companys que mossegaven alegrement.<br />
   –Mira, Pere, pa francès! –deia la seva mare.<br />
   El noi va tornar a mirar-s&#8217;ho, i l&#8217;escala del seu somni es precipità a la llesca de pa francès, però ara amb tota la seva sabor, matisada fins a l&#8217;infinit. Sentí més fort que mai aquell impuls cap endavant al mentó, aquella sensibilitat aguda entre les dents i les genives. Hauria arrabassat el pa, l&#8217;hauria engolit voraçment. Però se li havia fet de sobte un gran nus a la gola.<br />
   Pere allargà el braç amb calma, palpà un instant el pa i es va posar a mastegar lentament, fent una cara extremament seriosa, mentre la seva contenció es resolia en dues inevitables grosses llàgrimes, que se li escorrien cara avall.»<br />
   C.A. Jordana, &#8220;Pa francès&#8221; (1939)</p>
<p>Un altre testimoni:<br />
   «Llavors, un home francès em féu senyal que m&#8217;apropés.<br />
   –Veniu, minyó!<br />
   Parlava un català sonor, com barrejat. Anàrem vers l&#8217;esquerra. Allí, unes dones omplien grosses panistres de trossos de pa blanc i d&#8217;una olor de pa de pessic que m&#8217;omplia la boca de saliva. Una de les dones em donà un tros quadrat de pa i l&#8217;home, un tall de bacallà sec, doble i blanc, tan blanc com el pa.<br />
   –Teniu!<br />
   –Gràcies.<br />
   I se m&#8217;ennuegaren les paraules. Allí mateix, sense esperar, com un afamat, vaig clavar les dents al tros de pa, barrejat amb la saliva abundant; després al bacallà, i així, mossada al pa i al bacallà, la gana es transformà en badall i el badall, en un rot desvergonyit.»<br />
   Norbert Orobitg, <i>Per la llibertat i la democràcia. Autobiografia (1915-1995)</i></p>
]]></content:encoded>
	</item>
</channel>
</rss>
