Comentaris per Antoni Rovira i Virgili

Comentari de l'horteta de can rober a [II.2] La Institució de les Lletres Catalanes

l'horteta de can rober — Mon, 05 May 2014 13:01:29 +0000

Hi ha moltes Catalunyes, tantes com persones.
Molts mai van estar a l’altura. El que compta és la Catalunya de les persones i llavors les idees, els interessos i les institucions. Tot per aquest ordre. Tinc esperança.

Comentari de Mariona Camps a [XI.7] La recerca de refugiats – [XI.8] Carrers de Perpinyà – [XI.9] Fisiologia de la fam – [XI.10] La nit més freda

Mariona Camps — Tue, 29 Apr 2014 20:51:24 +0000

“A Perpinyà, la policia detenia tots els qui feien cara de refugiats, si no tenien els papers en regla, i eren portats als camps de concentració. Mentre hi havia encara el nostre Consolat, era fins i tot molt difícil arribar-hi, voltat com era de policies que reconeixien els refugiats per la seva indumentària i per parlar castellà molts d’ells. Un altre signe per reconèixer-los era portar barret o cobrir-se amb una boina, la qual cosa venia a ésser una mena d’uniforme.” — Pere Bosch-Gimpera, Memòries

Comentari de Mariona Camps a 10. L’aturada del Voló – [X.1] Oració del pa – [X.2] Sopar d’hostal – [X.3] La nit del Voló

Mariona Camps — Fri, 18 Apr 2014 10:49:29 +0000

El pa blanc de França és com un miracle per als refugiats, després de tant temps de privacions i escassetat:
«El camió era aturat. Dreta a la carretera la seva mare se’l mirava i li allargava una llesca de pa. Era una llesca gruixuda de pa tou, de pa blanc. Pere ja se’l sentia a la boca; el crec de la crosta ben cuita, dolça penetració de les dents en la molla blaníssima. Sacsejà el cap per fer caure possibles teranyines dels ulls. Però al costat de la seva mare hi havia el seu pare i tot d’altres companys que mossegaven alegrement.
–Mira, Pere, pa francès! –deia la seva mare.
El noi va tornar a mirar-s’ho, i l’escala del seu somni es precipità a la llesca de pa francès, però ara amb tota la seva sabor, matisada fins a l’infinit. Sentí més fort que mai aquell impuls cap endavant al mentó, aquella sensibilitat aguda entre les dents i les genives. Hauria arrabassat el pa, l’hauria engolit voraçment. Però se li havia fet de sobte un gran nus a la gola.
Pere allargà el braç amb calma, palpà un instant el pa i es va posar a mastegar lentament, fent una cara extremament seriosa, mentre la seva contenció es resolia en dues inevitables grosses llàgrimes, que se li escorrien cara avall.»
C.A. Jordana, “Pa francès” (1939)

Un altre testimoni:
«Llavors, un home francès em féu senyal que m’apropés.
–Veniu, minyó!
Parlava un català sonor, com barrejat. Anàrem vers l’esquerra. Allí, unes dones omplien grosses panistres de trossos de pa blanc i d’una olor de pa de pessic que m’omplia la boca de saliva. Una de les dones em donà un tros quadrat de pa i l’home, un tall de bacallà sec, doble i blanc, tan blanc com el pa.
–Teniu!
–Gràcies.
I se m’ennuegaren les paraules. Allí mateix, sense esperar, com un afamat, vaig clavar les dents al tros de pa, barrejat amb la saliva abundant; després al bacallà, i així, mossada al pa i al bacallà, la gana es transformà en badall i el badall, en un rot desvergonyit.»
Norbert Orobitg, Per la llibertat i la democràcia. Autobiografia (1915-1995)

Comentari de M Llum Sánchez a [VIII.16] A Catalunya s’ha post el sol – [VIII.17] Desaparicions i reaparicions – [VIII.18] La situació militar – [VIII.19] Anunci de marxa

M Llum Sánchez — Wed, 16 Apr 2014 17:32:32 +0000

En la meua opinió és un document il·lustrat amb fotografies força interessant per seguir l’últim episodi de la Guerra Civil a Catalunya. Sembla que està molt ben documentat i pot contribuïr a conèixer aquesta darrera part de l’enfrontament bèlic que es produí a consequència de la insurrecció d’una gran part dels militars contra el Govern de la República i a valorar les conseqüències desastroses que van provocar.

Comentari de Mariona Camps a [IX.4] Carretera enllà – [IX.5] La Jonquera – [IX.6] De la Jonquera al Pertús

Mariona Camps — Sun, 13 Apr 2014 20:39:05 +0000

L’embús de la Jonquera al Pertús descrit per Rosa Maria Arquimbau (Quaranta anys perduts, Club Editor, 1971):
“Amb els nostres sacs de mà ben agafats ens vam disposar a arribar al Pertús a peu. De primer tot va anar bé, però després hi havia un embús d’automòbils, de camions i de vehicles de tota mena que no era possible ni avançar a peu. Ens calia anar molt a poc a poc. L’espectacle que teníem al davant nostre era al·lucinant. No es veia la fi d’aquella corrua i per terra hi havia tota mena d’objectes, maletes esventrades, plomes de gallina, deixalles de menjar, papers enllardats, paquets que no se sabia què contenien; la gent que havia baixat dels camions aturats per estirar les cames, s’asseia per terra allà on podia i interceptava el pas. D’altres feien foc per escalfar-se; érem al mes de gener, exactament el dia vint-i-quatre, i feia fred. Nosaltres anàvem sortejant els vehicles i la gent asseguda.”

Comentari de Pilar Combalia Griñán a [VIII.13] Segona conversa amb Carles Pi i Sunyer – [VIII.14] El darrer full català – [VIII.15] Uns avions passen

Pilar Combalia Griñán — Thu, 03 Apr 2014 10:11:40 +0000

Mai hauria de passar fets com aquests.

Comentari de Mariona Camps a [VIII.8] La pluja impia – [VIII.9] Eixam de rumors – [VIII.10] Primera conversa amb Carles Pi i Sunyer

Mariona Camps — Fri, 28 Mar 2014 21:23:26 +0000

Avançant una mica els esdeveniments, aquest és el testimoni que Carles Pi i Sunyer ens deixà de l’èxode (1939. Memòries del primer exili ):
“La massa de gent que es desbordava pels passos dels Pirineus per anar a vessar-se damunt de les terres del Rosselló prenia les proporcions d’un gran fenomen històric. Era, traslladat a la nostra època, com els grans moviments antics de migració de pobles. Aquelles grans corrues de gent que uns quants dies abans havíem vist marxar obstinadament cap a la frontera, i que un cop aquesta creuada, baixaven cap a la plana. Havien hagut d’abandonar els carros, els camions, els cavalls, molts bagatges, gairebé tot el que esperançaven poder endur-se amb ells; aquella multitud d’homes, dones i criatures. Molts aconseguiren entrar per les carreteres; però molts d’altres, soldats i civils, varen fer-ho pels camins de muntanya. Era com un gran desglaç, una allau d’aigües desbordades que s’estengués per pobles i masies, per boscos, vinyes i conreus. Quelcom inesperat, imprevist, que prenia per sorpresa tots els que veien arribar la riuada més creixent dels refugiats.”

Comentari de Toni a [VIII.8] La pluja impia – [VIII.9] Eixam de rumors – [VIII.10] Primera conversa amb Carles Pi i Sunyer

Toni — Fri, 28 Mar 2014 08:17:05 +0000

Per la foto del diari francès, sembla que els “nationalistes” que volien tallar les comunicacions entre Catalunya i França no érem els catalans, sinó algú altre.

Comentari de Mariona Camps a [VIII.6] Tertúlia d’intel·lectuals – [VIII.7] La invasió del mas segueix

Mariona Camps — Wed, 26 Mar 2014 20:23:54 +0000

Sebastià Gasch també era al Mas Perxers aquells dies i en va deixar testimoni a Etapes d’una nova vida. Diari d’un exili (Quaderns Crema, 2002), amb frases breus i tallants:
«Fumem molt, conversem. Carles Pi i Sunyer seu o es passeja lentament. Comencen a fer-se llistes per a passaports problemàtics en un despatxet veí. Esperem àvidament l’hora de dinar. Passem molta gana. Les tardes són inacabables. Els homes es juguen a cartes bitllets grossos en la cuina, vora la llar. Les dones es reuneixen al primer pis. En Fabra els fa sovint companyia. Tot sol amb els meus pensaments, pujo i baixo inlassablement. En fer-se fosc, en la sala on hi ha emmagatzemat el Tresor Artístic, arriben notícies contradictòries de la guerra. Cada dia varien. El cert és que els feixistes avancen contínuament. Va arribant gent. El mas ja és insuficient. Cal fer torns per a menjar. La brutícia comença a inundar tota la casa. El lavabo ja és inabordable. Cal fer cua per a entrar-hi. No ens movem del mas perquè recuperen els mobilitzats a tot gas.»

Comentari de Mariona Camps a [VIII.4] Barcelona ha caigut! – [VIII.5] Els escriptors i els diputats

Mariona Camps — Mon, 24 Mar 2014 18:57:30 +0000

La visió d’Otília Castellví (1926-1946. Vint anys d’història, 1997), que aquells dies va ser testimoni de l’entrada de l’exèrcit franquista a Barcelona:
«Estàvem en un pis alt, del carrer Provença, a prop de Muntaner i, tot sovint, algú de nosaltres, mut i trist, com qui s’apropa a un llit d’un moribund, miràvem la ciutat de Barcelona per entre les persianes del balcó, com cercant una esperança. Res, però, donava mostres de cap canvi que ens pogués reanimar. El quadre era, realment, agònic: armes llençades per tots els indrets; llibres i papers cremats al mig dels carrers; homes corrent espaordits, mig vestits per haver llençat els uniformes que els comprometien… Quan un de nosaltres havia vist tot això no li quedaven ganes de tornar al balcó. El darrer que hi sortí, veié la bandera monàrquica espanyola, que era també la d’en Franco, a l’edifici de l’Hospital Clínic. Aquesta aclaparadora constatació equivalia a dir, que la fi havia arribat per a nosaltres. Tots ens trobàrem amb els ulls negats de llàgrimes… Era el dia 26 de gener de 1939.»