De Pla a Russell

Vicent Alonso

ELS DARRERS DIES HE PASSAT DE JOSEP PLA A BERTRAND RUSSELL quasi sense adonar-me’n. No ha estat una actitud premeditada. L’atzar n’és el responsable. Del llibre d’Arcadi Espada sobre l’escriptor de Palafrugell (Pla, Ediciones Omega, Barcelona, 2005), puc dir-ne que no m’ha exigit atencions especials, potser perquè l’exercici d’Espada té molt de provisional o perquè posa l’accent en assumptes més aviat laterals o perquè acostuma a emetre juís tocat de passions que se’m fa difícil compartir. Tanmateix, m’he aturat sense presses excessives en la petita selecció de textos que acompanya l’edició.

Preferir la mostra final a les pàgines centrals del llibre no és cap declaració de menyspreu al treball d’Arcadi Espada. Ací, també l’atzar té el seu protagonisme i no cap mena d’argumentació, més o menys amagada, sobre maneres de fer. Perquè el cas és que, en la selecció final, m’hi he trobat amb un Pla, per a mi gens habitual, que, en traducció castellana de Xavier Pericay, parla detalladament de l’infart que va patir l’any 1972. Ves per on, m’hi he detingut sense presses. Amb parsimònia he passat una pàgina i una altra, des del “verrugato al horno” de les primeres línies, “un pescado tan bueno que no sabe a pescado”, fins a la lectura de la Correspondència d’Erasme de Rotterdam, “un libro pesado —como casi todos los libros—”, que l’editor Vergés li ha portat perquè ocupe les hores d’espera al llit de la clínica. I la calma m’ha servit també per a refermar-me en les preferències dels originals, a pesar de les reflexions que Espada havia fet en pàgines anteriors sobre les raons que expliquen un ús tan semblant del castellà i del català per part de Pla: “Al igual que su catalán se ha mantenido a salvo del xaronisme y la ortopedia escatológica, su castellano está muy lejos del casticismo y la halitosis hipotàctica”.

No hi ha dubte: la literatura de Pla té moments notòriament més substanciosos que aquests fragments de les Notes per a Sílvia. Però també ací es veu que la llengua mereix totes les comoditats, que no s’identifica amb cap forma de l’heroisme. Més encara: per als qui necessiten exemples que és més fàcil opinar que descriure, com fa una de les moltes sentències de l’autor d’El quadern gris, aquestes pàgines ofereixen perles decisives. Pense, per exemple, en tots els matisos del dolor o de la suor, que alguns solen resoldre amb brotxades descriptives, sense cap traça. La gràcia és que ací Pla també opina, i que ho fa també sense que l’esforç implique cap forma de l’heroisme. “Reposar no és pas fàcil. Reposar dormint és de les coses més agradables i reals que es poden fer. Reposar despert és més difícil. Hi ha persones que han nascut per reposar i així ho fan tota la vida. És un fet que no es pot comentar a causa de la seva esterilitat. És com tenir els ulls blaus o els ulls negres: un fenomen natural. És quan s’ha treballat tota la vida que és difícil de reposar”. Mentre llegia aquestes reflexions, que ara he transcrit segons l’original català, sobre l’infart del 1972 i les seues conseqüències, tenia damunt la taula el Elogio de la ociosidad, que Edhasa acaba de reimprimir. L’atzar, en efecte, que m’ha fet passar de Pla a Russell. A Pla, la contemplació li provoca una mena de desfici, símptoma indubtable que la por cerval provocada per l’infart començava a esvair-se. Per a Russell, sense l’oci, i la classe que el practica, la humanitat mai no hauria eixit de la barbàrie. Té, doncs, justificacions diverses que el trànsit d’un escriptor a l’altre no es faça sense la intervenció de dubtes radicals, com ara si opinions tan dispars no seran més que simple aparença. Al capdavall, no crec que Pla rebutjara tesis tan raonables com les que Russell defensa en alguna part d’aquest conjunt d’assajos sobre la necessitat del “coneixement inútil”, que té precisament com a conseqüència més notòria l’afavoriment d’un estat mental contemplatiu.

Anar de Pla al Russell del Elogio de la ociosidad tampoc no és un viatge excessivament estrambòtic. Ja se sap que, en això d’opinar i de descriure, un i l’altre mostren virtuts extremes, però tots dos tenen maneres que s’assemblen més del compte: les que reivindiquen formes d’expressió gens “heroiques”. En això consisteix l’ús més profitós de la llengua. Del pensament, també.

  Torna

  A l'índex