Escrits empordanesos

Un petit pròleg

En la col·lecció d'aquesta Obra Completa hi ha un llibre molt llarg titulat «El meu país», en el qual hi ha moltes notícies de l'Empordà. Jo sóc empordanès. Vaig néixer a Palafrugell, al carrer del Progrés d'aquesta vila, el 8 de març de 1897, ara fa exactament vuitanta anys. Vaig passar la meva infància i una part de la meva adolescència a Palafrugell, exactament al Mas Pla, que forma part d'una parròquia molt petita, anomenada Llofriu, avui sense rector, que constitueix un dels suburbis de Palafrugell. Després, vaig marxar del rodal, vaig viure molts anys a l'estranger i, ja vell, vaig tornar a casa, on potser moriré aviat i espero ser enterrat al cementiri de Llofriu, com és natural.

Vaig fer «El meu país» pensant en l'èxit que a Catalunya i fora de Catalunya ha tingut aquesta comarca. Ha estat molt celebrada. Molta gent s'hi ha projectat. L'anomenada Costa Brava és un fenomen turístic extraordinari. A l'estiu, si fa bon temps, el mar hi és agradable i manejable. El paisatge és considerat molt bell, però jo encara no sé en què consisteix la bellesa. Evidentment la terra es ben cultivada i aquesta és una forma de bellesa real. Hi ha unes muntanyes pels voltants que cap al tard es tornen d'un color blau fosc, que es fan mirar. Ara, de la història de l'Empordà, hi ha ben poca gent que en sàpiga un borrall. L'historiador més important de l'Empordà, el senyor Pella i Forgas, de Begur, n'escriví una copiosa història: un llibre, una bona part del qual és llegendari i romàntic, escrit en una llengua barroca i inflada. El professor Vicens i Vives em digué moltes vegades que aquesta història s'hauria de posar al dia i escriure-la amb simplicitat. Però, qui ho farà? Les coses locals són difícils i complicades. Les universals són vagues, inconcretes, inconscients, pures collonades.

Després dels anys que han passat des d'«El meu país», m'ha semblat que l'havia de completar amb aquests «Escrits empordanesos». Tinc un gran interès per aquest país, perquè en definitiva és el meu. Hi he posat una història elemental de l'Empordà, que potser hi faltava. I altres històries, sempre elementals, com el lector podrà constatar. I encara potser en podria fer un altre, més complicat, cosa que no faré, perquè a la meva edat el més obligat és plegar d'una vegada. Escriure en aquesta llengua tan pobra, tan poc cultivada, tan misèrrima, només es pot fer deixant córrer el nom propi i pensant en els qui vindran. És l'única cosa en què podem pensar. Tot l'anterior té ben poca importància.

J. P.

Mas Pla, Llofriu, primavera de 1977

A l'índex