El marquès de Castellbell

La meva modesta opinió és que el marquès de Castellbell fou un important propietari rural, bon administrador, de molt bon sentit i molt assenyat, en alguns capítols ciutadans. Una vegada em digué que els estius anava amb la seva família a Castellterçol, on tenia unes finques, i que una de les coses que el complaïen era parlar amb les persones que hi treballaven. Parlar amb els pagesos era per ell absolutament admirable. La seva concepció de les coses, els seus coneixements, els seus avanços i retrocessos l'encantaven. Els pagesos saben moltes coses, són molt complexos; a pesar del seu aspecte de vegades babau, al seu costat jo no sé res. Del marquès se'n sol citar una frase que al meu entendre ajuda a comprendre'l. Un dia un amic l'instà que entrés en la indústria, a fer algun negoci d'aquesta mena.

–No! –li digué Segur–. Jo no tinc prou diners per a ésser industrial.

Aquest judici només el pot formular en aquest país un propietari rural. És un judici intel·ligent, prudent i cautelós.

Un dia, fa uns quants anys, vaig anar amb uns amics a la seva casa de Sant Feliu de Llobregat, convidat a dinar. Trobàrem el marquès en el gran jardí de la part del darrera de la casa. El jardí tenia un aspecte molt hivernal. Portava una gran capa fins als peus, de color fosc, francesa, de gentilhomme campagnard, i una gorra gavatxa. El dinar fou bo. El menjador fou d'una fredor glacial. Tots hi passàrem molt de fred.

Però el curiós és això: totes les vegades que em vaig trobar amb el baró de Segur, s'excusà llargament de la fredor d'aquell dinar.

–Però no pateixi, faci el favor! –li deia jo–. Aquell dia el que tingué més fred fou vostè. Nosaltres érem més joves i no teníem fred.

Això em deixà perplex, perquè mai no havia sentit ningú, en aquest país, que donés excuses pel fred. El marquès de Castellbell fou un home molt correcte, d'una cortesia excepcional. En aquest sentit fou únic en el seu temps.

Fou en aquell dia de la fredor de la seva gran casa de Sant Feliu de Llobregat, quan ens mostrà, en un pavelló del jardí –a Vergés i a mi– el manuscrit original del Calaix de sastre del seu avantpassat, el baró de Maldà, de l'època de la Revolució francesa. Aquest és un gran llibre, molt llarg, prodigiós, que escriví el senyor Amat i de Cortada. Aquest llibre no s'ha editat complet —com algunes coses importants d'aquest país. Per què? Jo no ho sé pas. Li vaig demanar al marquès sobre el petit extracte que del llibre de Maldà s'havia fet.

El vell baró de Maldà visqué millor que no nosaltres, a pesar dels esdeveniments polítics. Escriví un dietari –cada dia. El Calaix és interessantíssim. Ara, el resum del que vostè em parla està bé, però Maldà era molt més que el que diu el llibre.

–És gairebé segur. Indefectible.

El marquès de Castellbell ha mort. El menys que se'n pot dir és que fou un home molt complex –molt més de la complexitat corrent.

(1974)
[El passat imperfecte]

Sentit dir al baró de Segur, marquès de Castellbell:

–És curiós: els gossos de raça i les dones guapes sempre tenen amo...

  Torna

A l'índex