Carles Riba. Poemes de Kavafis


Teide. Barcelona, 1962



ESPERANT ELS BÀRBARS





¿Què esperem a la plaça tanta gent reunida?

Diu que 1 els bàrbars avui seran aquí.

¿De què ve al Senat2 aquesta inacció?

¿Per què seuen els Senadors i no legislen?

És que els bàrbars arribaran avui.
¿Per què han de fer lleis ja els Senadors?
Les dictaran els bàrbars quan vindran.

¿Per què l'Emperador se'ns ha llevat tan d'hora
i és a seure3 al portal més gran de la ciutat,
dalt del tron, revestit i portant la corona?

És que els bàrbars arribaran avui,
i el nostre Emperador creu que ha de rebre
llur cap. I fins i tot té preparat,
per dar-l'hi,4 un pergamí. Allí li ha escrit
una llista de títols i de noms.

¿Per què els nostres dos cònsols i els pretors van avui
amb les togues vermelles, les togues recamades?
¿Per què porten braçals amb tantes ametistes
i anells amb esplèndides, cristal·lines maragdes?
¿Per què han pres avui uns bastons tan preciosos
amb tot de plata i or cisellats de mà mestra?

És que els bàrbars arribaran avui;
i tot això són coses que fascinen els bàrbars.

¿Per què els bons oradors no han vingut com sempre
a engegar llurs discursos, a dir el que d'ells s'espera?

És que els bàrbars arribaran avui,
i són gent que els empipen 5 retòriques i arengues.

¿Per què ha començat de sobte aquesta angúnia
i aquest renou? (  Oh, com s'han allargat les cares!)

¿Per què es buiden de pressa els carrers i les places
i tothom va tornant a casa molt pensívol?

És que s'ha fet de nit i els bàrbars no han vingut.
I uns homes arribats de la frontera
han dit com ja, de bàrbars, no se'n veuen enlloc.

¿I de nosaltres ara què serà sense bàrbars?
Aquesta gent alguna cosa bé resolia.






EN TANT QUE PUGUIS


I si, doncs, no pots fer la teva vida com la vols,
això almenys procura
en tant que 6 puguis: no l'abarateixis
amb massa 7 contacte del món,
amb molts moviments i converses.

No, no l'abarateixis agafant-la,
rodant sovint amb ella i exposant-la
a la diària bajania
de les relacions i els intercanvis
fins que es torni com una forastera enfadosa.




TALMENT HE CONTEMPLAT...


La bellesa, talment l'he contemplada,
que tinc la vista plena de bellesa.

Línies del cos. Llavis vermells. Membres voluptuosos.
Cabells talment d'estàtues gregues presos:
que sempre feien goig, fins si no els pentinaven,
i queien, una mica, per damunt dels fronts blancs.
Cares d'amor, com les volia
la meva poesia:
en les nits de la meva jovenesa,
secretes en les meves nits, quan anava a trobar-les.





JURA


Jura a cada moment que esmenarà la seva vida.
Però quan ve la nit amb els consells que li són propis,
amb els seus compromisos i les seves promeses,
però quan ve la nit amb el poder que li és propi,
torna, perdut, a la mateixa
alegria fatal del cos que vol i cerca.




DES DE LES NOU



Dos quarts d'una. Ha passat de pressa l'hora 8
des de les nou, que he encès el llum
i m'he assegut aquí. Seia sense llegir
i sense enraonar. ¿Amb qui enraonaria,
jo tot sol dins aquesta casa?

La imatge del meu cos quan era jove
des de les nou, que he encès el llum,
m'ha vingut a trobar i m'ha recordat
cambres tancades fumejants d'aromes
i goig passat -  quin atrevir-se al goig!
I també m'ha portat davant dels ulls
carrers que avui s'han fet incognoscibles,
centres de moviment que han desaparegut
i cafès i teatres que van existir un dia.

La imatge del meu cos quan era jove
ha vingut i em portava també les coses tristes:
dols de família, separacions,
sentiments dels meus íntims, sentiments
dels qui són morts, tan poc apreciats.

Dos quarts d'una.   Com han passat les hores!
Dos quarts d'una.   Com han passat els anys!





RECORDA, COS...



Cos meu, recorda
no solament com t'han arribat a estimar,
no solament els llits on has jagut,
sinó també aquells desigs que per tu
lluïen dins els ulls obertament
i tremolaven dins la veu -i algun
fortuït entrebanc els va fer vans.
Ara que tot això ja són coses passades,
fa gairebé l'efecte que també als desigs
aquells vas ser donat -ah, com lluïen,
recorda, dins els ulls que se't clavaven,
com tremolaven dins la veu, per tu, recorda, cos.




ÍTACA




Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d'aventures, ple de coneixences.
Els Lestrígons i els Cíclops,
l'aïrat Posidó, no te n'esfereeixis:
són coses que en el teu camí no trobaràs,
no, mai, si el pensament se't manté alt, si una
emoció escollida
et toca l'esperit i el cos alhora.
Els Lestrígons i els Cíclops,
el feroç Posidó, mai no serà que els topis
si no els portes amb tu dins la teva ànima,
si no és la teva ànima que els dreça davant teu.

Has de pregar que el camí sigui llarg.
Que siguin moltes les matinades d'estiu
que,    amb quina delectança, amb quina joia!
entraràs en un port que els teus ulls ignoraven;
que et puguis aturar en mercats fenicis
i comprar-hi les bones coses que s'hi exhibeixen,
corals i nacres, marbres i banussos
i delicats perfums de tota mena:
tanta abundor com puguis de perfums delicats;
que vagis a ciutats d'Egipte, a moltes,
per aprendre i aprendre dels que saben.

Sempre tingues al cor la idea d'Ítaca.
Has d'arribar-hi, és el teu destí.
Però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys
i que ja siguis vell quan fondegis a l'illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que t'hagi de dar 4 riqueses Ítaca.

Ítaca t'ha donat el bell viatge.
Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo.
Res més no té que et pugui ja donar.

I si la trobes pobra, no és que Ítaca t'hagi enganyat.
Savi com bé t'has fet, amb tanta experiència,
ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques.









Notes de llengua a les versions de Kavafis
per Carles Riba

per Ramon Torrents -




Nota general. Totes les interrogatives són obertes amb el signe «¿». Les admiratives, però, només tanquen.


  1. Diu que. Es diu, hom diu, algú diu, diuen... Fórmula del parlar popular («Diu que demà plourà.») que no s'hauria de veure negligida en registres no expressament formals. En aquest ús de Riba és indiscutible que el verb i, per tant, la construcció en bloc, no admeten cap subjecte que no sigui l'impersonal el·líptic.

  2. Riba escriu: «De què Ø ve al Senat», sense cap necessitat del «li» pleonàstic, que sembla que no hauria fet tampoc trontollar el ritme del vers (potser encara hi hauria ajudat). En general, aquest pleonasme és innecessari i no té altra justificació que la contaminació de l'espanyol, que en fa uns usos molt singulars.

  3. és a seure al portal... La remarca respon a la utilitat d'una construcció (ser + a + infinitiu), indicativa d'una acció sovint expressada amb suspecta perífrasi (probable anglicisme) estar + gerundi. Segons això, serà sempre preferible Són a treballar a Estan treballant.

  4. per dar-l'hi. Dues anotacions. Tractant-se de Carles, Riba, és francament interessant aquest ús no preceptiu de per + infinitiu.

    Recordem en aquest punt un cas adduït per Joan Coromines [Lleures i converses d'un filòleg., «Nou converses sobre "per" i "per a"», § 45], a propòsit d'una petita polèmica amb Riba sobre un ús de «per» o «per a».

    D'altra banda, notem –aquí i en una altra peça també transcrita en aquesta pàgina– l'ús de dar. És versemblant que aquest ús pot respondre a una necessitat de ritme, però en tot cas Riba confirma la legitimitat, reconeguda també pels diccionaris, d'aquesta forma ben arrelada en el parlar.

  5. són gent que els empipen. Riba –pocs escriptors deuen haver tingut mai tanta consciència de la llengua– no dubta aquí de servir-se d'un pleonasme clar –en trobem alguns casos simptomàtics i probablement consentits al Diccionari Fabra–, allà on la gramàtica exigiria una fórmula –són gent a la qual empipen–, totalment allunyada de la realitat i probablement contrària al que caldria entendre per «sentit de la llengua».

    Anotem així mateix la concordança verbal –no tan sols admesa, sinó quasi aconsellada (Fabra) amb el col·lectiu gent.

  6. en tant que. Referint-se a aquesta fórmula, els tractadistes semblen desaconsellar-la quan adopta el valor de «com a, en qualitat de», però remarquem que el sentit que pren en aquest cas no és ben bé aquest, sinó que aquí significa «en la mesura de / que». La construcció no és, doncs, il·lícita, sinó de vegades inadequada.

  7. massa. Es podria dubtar de l'encert d'aquest massa davant un possible gaire. Creiem que el dubte pot ser justificat, però la solució no admet cap reserva: Riba opta aquí per la ponderació de l'excés, no pas de la simple quantitat.

  8. l'hora. Aquesta «hora» no és en cap cas un període de seixanta minuts, sinó un sinònim de «temps, estona». Per un possible influx de l'anglès o l'espanyol, no és estrany de sentir o fins de llegir «Han estat tot el temps cirticant-vos», allà on la llengua ha optat tradicionalment per «tota l'hora, tota l'estona». En tenim un bon exemple al Diccionari de la llengua catalana (GEC):

      terrejar (acc. 9) v / intr nàut Navegar una embarcació prop de terra. Vam anar amb barca de Caldetes a Arenys terrejant tota l’hora.