|
|
arran de la publicació de L'home de l'abric
Altres comentaris a l'obra de Pla
Ignasi Aragay: Diu que vostè «pagaria un sopar per saber més anècdotes de Pla».
Valentí Puig: La vida íntima de Foix o Riba no m'interessa perquè no és una forma de vida que comporti una interpretació del món. En canvi, en Pla hi ha molta vida exterior. I cada presa de posició vital seva és una lliçó.
I.A. Quines lliçons ha après de Pla?
V.P. Primer he après a tenir un sentit del ridícul i a saber que a l'hora d'escriure és més important l'orgull que la vanitat, perquè la vanitat obstrueix l'inteligència i l'orgull la inventiva. Una altra cosa important és la coherència i consistència de la seva actitud conservadora. En el fons era un individualista que creia que la societat ha de ser conservadora perquè els individus perden llibertat aniquilats pel canvi sobtat brutal. [...]
I.A. Comenti'm aquesta frase del llibre: "Ferrater trobava irònic que Pla fos aleshores (1924) el crític del feixisme i Foix el profeixista, quan després de la Guerra Civil seria a l'inrevés".
V.P. És una manera de dir que Ferrater s'equivocava. Perquè Pla no va ser mai feixista i Foix sí. Foix tenia una idea bastant delirant de la política, no tenia sentit de la realitat. Fins i tot estava disposat a pactar amb els falangistes si haguessin acceptat fer les seves revistes en català. Aixó Gimferrer ho ha estudiat molt bé. En canvi, Pla sempre va pensar que els falangistes eren uns bojos. Ferrater pecava de doctrinari i no se n'amagava. I pecava d'intel·lectual quan pensava que perquè Pla havia seguit Cambó quen aquest va donar suport a Franco, això volia dir que era feixista.
I.A. Cambó i Pla van optar per l'ordre autoritari?
V.P. Sí. El problema de la dreta és que en moments de crisi opta per l'autoritat davant de la llibertat. I el problema de l'esquerra és que, quan ha d'optar entre llibertat i igualtat, dóna prioritat a la igualtat, una igualtat que degenera en igualitarisme.
Comentaris a l'obra de Josep Pla
[...] Viatger de finestreta, Pla es deixava prendre pel paisatge immediat, però la constatació de la realitat externa no el satisfeia, i cercava la raó de l'enlluernament.
El secret que amaguen les coses, els paisatges, segons en Pla, no era abastable per la raó o per la intel·ligència, sinó per la memòria o per la intuïció, que desvetllaven i relacionaven les sensacions anàlogues. [...]
El contrast està en la base mateixa de les comparacions de les imatges de Pla. Comparant els efectes de l'arquitectura o del paisatge amb dels aliments, les actituds i els moviments de les persones amb els dels animals, els sentiments amb la qualitat dels objectes o amb els fenòmens metereològics, Pla provocava la distorsió de la realitat aparent per descubrir-nos el seu significat més profund.
Tal volta es girava d'esquena al paisatge, que li fugia per la finestreta, i descobia a l'interior del vagó un món més íntim, més quotidià, i sovint, també, grotesc. Pla tenia la consciència de l'animalitat humana, tenia la seguretat que l'atzar era la base de l'existència i sentia l'absurd del cofoisme i de la veritat.
L'any 1927 escrivia: «Els homes i les dones es passen la vida entrant i sortint sense parar de situacions objectivament immorals. És absurd de discutir, ara, si els homes són bons o dolents per naturalesa: des del punt de mira literari, la qüestió és extravagant».
Però Pla no es limitarà a constatar els movimetns humans sinó que la funció social que proposava desde els seus inicis d'escriptor es canalitzarà en escepticisme.
La descripció que fa Pla dels homes i de les dones té sempre un punt d'ironia amarga. La petita burgesia vilatana és tractada amb crueltat, accentuant els trets més grotescos. Ridiculitzà els seus afanys per les formes i pels convencionalismes, la desproporció entre la seva insignificància i la fatxenderia de la seva actitud. [...]
Pla se serví dels personatges més humils per donar la volta al llenguatge popular, cenyit pels convencionalismes, per les frases fetes. Seguint el mestratge de Francesc Pujols, Pla utilitzava el mateix mecanisme de barrejar formes fetes i creació individual.
Dels molts exemples que Pla dona de l'humorisme col·loquial, és interessant remarcar l'efecte còmic que provoca el contrast entre les formes rigoroses del llenguatge científic i les frases fetes populars: «Taxonera: l'eclipsi serà a les quatre... Pujols: sempre seràn quarts de cinc...» [...]
La prosa de Josep Pla és atractiva al lector no només perquè s'adapta a la realitat, i posa davant de tot al natural sinó perquè els seus ulls veien alguna cosa més. [...] (Cristina Badosa.« L'estil i les idees en l'escriptura de Josep Pla». Diari de Barcelona, 23 d'abril de 1991).
[...] La presentación de Laura Freixas, que es escritora y editora, parece tener punto básico en que a Josep Pla se le represalió por parte de la intelectualidad antifranquista al no concederle el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes por haber apoyado a los «nacionales». [...]
Los diversos miembros del jurado compartían, votasen o no por Pla, que el solitario de Llofriu después de la Guerra Civil y desaprovechando el estar en el bando de los vencedores, se encierra en su pueblo, del que había marchado para ir a grandes ciudades, para escribir en catalán y mantener el catalán. Otros escritores catalanes que habían tomado el mismo partido en la «guerra de los tres años», tal como le gustaba llamarla a Jaume Vicens Vives, no adoptaron esta actitud de cambio profundo y continuaron «pasados» al castellano. Para hablar señalando, que es una manera eficaz de entenderse: Pla se concentró en su lengua y en su cultura dando un viraje en redondo que no fue seguido por un Ignacio Agustí o por un José María Gironella.
Josep Pla, en cuanto callaron las armas, sintió el honor, el profundo honor, de trabajar y defender una cultura y una lengua que podían morir. [...] Pla se la jugó al defender una lengua perseguida y por ello la utilizó y se encerró en Llofriu para practicarla. Quiso ser fiel a su lengua y a su cultura. (Ernest Lluch, «Votar o no votar Pla». La Vanguardia, 24 abril 1997).
Josep Pla considera que l'home és una part integrant, però també mínima, de la naturalesa –creença que li ve, en part, de Montaigne, autor que freqüenta amb assiduïtat i admiració creixent– i, per tant, els elements externs condicionen el seu temperament i la seva manera de ser. En el cas concret de l'Empordà, el vent és un factor decisiu en els seus habitants i de retop en el mateix Pla, i de tots en fa «una gent esventada alternativament, i d'aquí prové, potser, la nostra mobilitat de sentiments, el nostres canvis d'humor ben visibles. La cosa que ens espanta més és el tedi, l'estabilització de l'avorriment. Contra el tedi estem disposats sempre a fer qualsevol sacrifici, per exemple, a passar la vida sense fer res.» En aquestes observacions, a vegades de caire més o menys científic, hi destaca el profund materialisme, i el sensualisme de Pla, i en alguns moments el seu lirisme, que és quan la seva prosa arriba al seu cim. (Carme Arnau. El geni del país i altres proses. Edicions 62 / La Caixa. Barcelona, 1981).
Segons Josep M. Castellet –estudiós de l'obra de Pla–, el pas del temps, palpable al llarg de tota la seva producció, la fa transcendenal [la seva obra periodística i narrativa] i la lliga a la gran tradició literària dels humanistes. Però al mateix temps les seves obres poden «considerar-se com unes vastes memòries que cobreixen mig segle de vida catalana, vista pels ulls –a estones irònics, i a estones adolorits– d'un home que lamenta l'esfondrament del món rural, dominat pels grans cicles de la natura, i no sap adaptar-se a l'adveniment de l'era industrial i urbana. (Carme Arnau. Contraban i altres narracions. Edicions 62 / La Caixa. Barcelona, març 1980).
L'estiu de 1972, Josep Pla fa un infart de miocardi. Té, en aquests moments, 75 anys, és un escriptor consagrat per la crítica i estimat pels lectors, amb més de mig segle de periodisme gairebé ininterromput al seu darrera i una edició d'obres completes en curs de publicació. Les angoixes econòmiques patides en diferents èpoques de la seva vida ja han estat superades. No té esposa ni fills. Els diners estalviats, l'explotació del patrimoni familiar, i la mantinguda venda dels seus llibres, tant nous com vells, li permetrien viure de renda. Després de ser atès durant uns dies en una clínica de Barcelona, torna a casa, recuperat. El seu analista de Palafrugell, Frederic Sunyer, el va a veure i s'interessa pel que li han dit els metges de Barcelona: «M'han dit que no fumi i que no begui». «I ja ho farà?», li pregunta. «No. Si no fumo, no bec, ni prenc cafès, no podré escriure i si no escric, per què he de viure?».
La passió per l'escriptura marca la biografia de l'autor del Quadern gris, l''escriptura i la independència personal. Deu anys abans de l'infart, anota en el seu dietari íntim: «És evident que la cosa que m'ha apassionat –fins al deliri– ha estat el meu ofici. Ho he ssacrificat tot al meu ofici, però potser encara hi ha hagut una cosa que m'ha apassionat més: la meva llibertat, íntima i pública. Davant d'això, tot el restant ho dono per una pipada de tabac.»
Però l'alcohol, el cafè i el tabac no li acabaran la vida. El fetge i els pulmons aguantaran. «Té un fetge de trasplantament», diu Frederic Suñer. Als 82 anys, se li declara una anèmia molt forta, que és a punt d'endur-se'l. Menjava poc. Se'n refà, però la vista li comença a fallar. Fa, presumiblement, unes cataractes, però no es preocupa d'anar a l'oftalmòleg. Cada cop li costa més llegir i escriure. Encara té esma per fer un volum sencer de l'Obra Completa, els Darrers escrits. Arriba al final del volum sense forces per continuar. Som a final del 1980 i no menja pràcticament res. Escriu unes notes curtes, els primers mesos del 1981. No pot fer la nota llarga a la qual més de mig segle de periodisme l'havia acostumat. Es nega a ser atès durant un període llarg en una clínica i a ser intubat. Sense poder ni llegir ni escriure, perd les ganes de continuar vivint. Morirà el dia 23 d'abril de 1981, un mes i mig després d'haver fet els 84 anys. Si parleu amb els amics que van presenciar aquesta etapa final de la seva vida, us diran que, segons la seva impressió personal, Josep Pla es va deixar morir en veure que ja no podia continuar escrivint més. (Lluís Bonada. «Una vida dedicada a l'ofici d'escriure». Pròleg del llibre Josep Pla. Biografies. Editorial Empúries. Barcelona, 1991).
Rosa Maria Piñol sobre el Diccionari Pla de Literatura