L'amor propi (Grimm)

SEMPRE M'INTERESSÀ LA FIGURA DE GRIMM però, malgrat aquest interès, no se'm presentà mai l'ocasió de comprar la seva «Correspondència». Aquest alemany, aclimatat al París de mitjan segle XVIII, fou un excel·lent informador i un home molt intel·ligent. De vegades enyoro la «Correspondència» de Grimm. És absolutament sorprenent la quantitat de llibres fascinadors que són inaccessibles i la quantitat enorme de llibres inútils que es troben el comerç.

—No us he sentit mai parlar bé de vós... —digué un dia J. J. Rousseau a Grimm, neguitós, frenètic—. Que potser no m'aprecieu?

Aquestes dues frases de Rousseau semblen , aparentment, inconnexes. En realitat formen un argument perfectament lligat, coherentíssim. L'argument és aquest: com que l'interès pels altres és sempre en funció del propi interès, ¿quin interès pels altres (en aquest cas per Rousseau) podria tenir un home desproveït d'amor propi, que no s'autoelogia, desinteressat d'ell mateix? (en aquest cas Grimm). Potser la necessitat de l'amor propi no s'havia posat mai d'una manera tan fina com féu Rousseau amb aquest argument.

Així, ja ho saben: la nostra vida ha estat sempre una mica posada sobre l'amor propi dels altres, sobre l'aliena fatxenderia. La pedanteria dels altres és productiva, fa marxar el vostre propi comerç, dóna la vida al toca-i-tocaré. Si no es tenen prou condicions per a la santedat, sortir d'aquest entrellat és difícil.

Les pàgines millors que s'escriviren el segle XVIII sobre Montaigne foren escrites per Grimm.

[Notes disperses]

A l'índex