El carrer Estret
Capítol VI
DONYA PURA M'ESPERAVA A L'HORA FIXADA i en entrar al seu salonet (on hi havia, en aquella calorosa tarda de darrers de juny, una penombra i una fresca delicioses) vaig veure que asseguda davant d'ella hi havia na dona ja gran, petita i voluminosa, de cara roja i uns ullets molt vius, vestida de fosc, a l'antiga, amb un cos cenyit a la cintura i diversos faldellins sota les faldilles. Sota del mocador negre que portava al cap apareixia el volum que feia un monyo arcaic. La dona seia imitant el posat que les senyores fan quan van de visita. Estava rígida, el cap una mica caigut i les dues mans encreuades sobre el ventre prominent.
La senyora ens presentà. Era la Francisqueta. Ens miràrem de fit a fit, un instant. Ella, amb una intensitat extraordinària : una d'aquelles mirades destinades exactament a prendre la mida. Jo, amb la simple curiositat del neòfit en aquesta classe de tractes.
– Aquest jove, donya Pura –digué de seguida Francisqueta–, no fa pas cara d'haver llogat gaires minyones en la seva vida.
L'afirmació resultà per a mi tan impensada que vaig quedar confós i avergonyit.
– ¿ Quines minyones vol que hagi llogat, si fins ara ha fet la vida de fill de família? –digué donya Pura–. Aquest senyor té la família a Barcelona. És el nou veterinari de Torrelles, el successor del meu obre Càndid. Espero que vostè serà la primera cuinera que tindrà en la vida...
- Sí, sí senyora... Però aquest senyor és molt jove, i els joves, comprèn... ?
- Què vol dir?
– Els joves, donya Pura, són d'un tracte molt difícil, :tant els d'ací com els forasters... No estan aclimatats a les coses de la vida, no saben el que és una minyona, perquè la seva mamà els té cura de tol i els diu el que han de fer. A mi, doni'm persones grans, com vostè, i, si es tracta d'homes sols, doni'm'; concos de barba forta, encara que tinguin mal de pedra...
– Vaja, Francisqueta, no em faci quedar malament... –digué la vella senyora fent un amable somriure–. En primer lloc, aquest jove que tenim ací davant no és pas tan jove com sembla. Pensi que és un senyor de carrera, ha fet tots els seus estudis, és una persona de coneixements...
– Però ¿què en farem, dels estudis i dels coneixements? Per a tractar amb el servei els estudis no serveixen per a res. Desenganyi's, el que val és l'experiència. Això, això treu la llana del clatell...
– Té raó, Francisqueta, té tota la raó; però ara es tracta d'un compromís. Pensi que aquest senyor ve a ocupar el lloc que tingué el meti pobre marit...
– Ja ho pot ben dir... Pobre don Càndid ! Encara em sembla que el veig... ! –digué Francisqueta imitant exactament les postures que hauria fet, en el moment de donar el condol, una senyora de la burgesia.
- Per això li deia que es fes càrrec de la meva situació..., m'ha de fer quedar bé...
–¿Sap el que li convindria, donya Pura, a aquest senyoret? Li convindria una minyona joveneta, amb; els llavis pintats, ben extremada, que no tingués gaires manies. Encara que no li posés sal enlloc, ho, trobaria tot de primera. A ell, bé prou que li agradaria de llogar una minyoneta així, però hi ha el què diran, comprèn?
– Està ben segura del que diu, Francisqueta? -vaig atrevir-me a dir-li.
– Sí senyor, si! Si vostè llogués una minyoneta així, els pagesos, que són uns carcamals, es pensarien que vostè no entén ni en vaques ni en vedells, per més coneixements que tingués. Si que estan per orgues, els pagesos! ¿ No és així com ho dic, senyora Pura.
–Francisqueta, no ens desviem ! Anem al gra.
- Sí, sí, anem al gra, que és tard i vol ploure –digué la cuinera rient.
- Francisqueta, ja fa molts anys que ens coneixem...
– Miri si en fa, d'anys que ens coneixem, que la conec d'abans de la primera vegada que cremaren l'església...
–Molt bé. Ja comprendrà, doncs, que després de tants anys de conèixer-nos no m'atreviria pas a recomanar-li una persona qualsevol. Aquesta persona que té aquí davant és una persona molt seriosa...
– Però si la crec, donya Pura... Ara, això que els joves siguin seriosos són figues d'un altre paner... Aquest jove hauria volgut llogar una minyoneta jove i no ho ha fet pel què diran... Està bé! Ara, jo em demano què dirà de mi la gent si em poso a servir un senyor tan fort i tan jovenet... i manescal, perquè no hi falti res. No m'entén, donya Pura? ¿ No m'entén, senyoret?
La vella senyora em mirà i jo vaig mirar-la a ella. Esclafírem una rialla incontenible. Francisqueta quedà parada i adoptà un posat greu.
- Però, Francisqueta..., un moment..., ¿és que té por d'alguna cosa? Qualsevol diria que té por d'alguna cosa... –pogué dir finalment, amb les llàgrimes als ulls de tant riure, la vella senyora.
- Tinc por de tot i no tinc por de res... ! –digué la cuinera amb una cara rígida i severa.
- Però escolti ! ¿ Que no sap que vostè i jo tenim l'edat canònica?
– Canònica? Què vol dir canònica? De canonges, només n'he vist un a. la meva vida: el canonge Catarraca, que era de Vic i a la trona enraonava com una calàndria. Allò sí que era un canonge bonic!
– Canònica, l'edat canònica, vol dir que vostè i jo ja som velles, Francisqueta, que els ametllers ja són batuts, comprèn?
–Si senyora, això és veritat. Batuts i ben batuts.
– Si em permet, Francisqueta, li voldria dir una cosa - vaig fer.
– Digui! Trobo que ja és hora que digui alguna cosa, perquè, per ara, sembla el mussol de dalt de la xemeneia.
– Li voldria dir que em sembla que pel preu ja ens entendrem...
– Veu, donya Pura? Això que diu aquest senyor està molt ben dit. És una cosa que d'un jovenet així mai no me l'hauria esperada...
– Vostè digui sense compliments...
Francisqueta mirà donya Pura i tot quedà un moment en suspens. Esperava probablement que la senyora li digués alguna cosa, o almenys feia la cara d'esperar quelcom. La senyora, però, no digué res.
– Doncs miri ; ho podríem fer així: si vostè fos una persona d'edat, encara que anés amb dos bastons pel carrer, serien trenta-cinc duros. Ara, essent tan jove, ho posarem a quaranta. Si li sembla. Trobo que s'ha de pagar l'aprenentatge, comprèn?
– Vaja, vaja, Francisqueta... !
– Un moment, senyora, un moment ! - vaig dir preveient que la senyora, per les mateixes ganes d'arreglar-ho, ho tiraria tot a terra–. Accepto el tractés proposat per Francisqueta.
- És una mica salat, ja ho veig –digué la cuinera–. Però li haig d'advertir una cosa. Si, a casa seva, m'hi trobo bé i vostè no resulta un estaquirot com tants pretensiosos d'avui dia, li faré una rebaixa quan arribarà el moment. Jo ja sóc vella, i a la meva edat tot em resulta una fotesa.
- Molt bé ! També ho accepto, a condició que vostè no porti massa pressa.
- Això també està perfectament ben dit
- A la senyora vídua Colomer, li agafà, amb això, una altra passió de riure. Mentre anava desplegant la rialla, Francisqueta em digué, de baix en baix.
- Aquesta senyora sempre riu! Deu tenir molt de vent a la flauta, no troba? Quin enriolament!
Quan la senyora hagué acabat i s'hagué eixugat les llàgrimes reprenguérem la conversa.
- Una servidora –digué Francisqueta– ha servit tota la vida fent de cuinera. M'agradaria de saber què és el que li agrada més...
- Vostè mateixa, vagi fent...
- Això és el que jo dic sempre quan algú em dóna diners de massa, cosa que, de tota manera, no sol passar sovint; jo dic: "Vostè mateix, vagi fent...".
Donya Pura estigué a punt de fer una altra passió de riure; però, sens dubte perquè les vegades anteriors li havien esgotat la hilaritat, li sortí una cosa més aviat curta i mancada. Francisqueta insistí:
– Una servidora voldria, comprèn?, que vostè quedés bé. Jo li cuinaré, cada cosa al seu temps, el que li agradi més. Ara, això si, d'una cosa el vull advertir: la bona cuina depèn del cistell. Si el cistell és bo, no costa pas tant de sortir-se'n...
– Molt bé! Però potser, tot això, valdria més que ho deixéssim per a un altre dia, no li sembla? Fa molta estona que molestem donya Pura...
– Oh, no, de cap manera ! - digué la vella senyora amb una cordialitat molt aparent.
Parlàrem encara d'alguns petits detalls i vaig acomiadar-me.
L'efecte que em féu Francisqueta podria resumir-se així, peremptòriament : bona cuinera i excel·lent servei ; persona insuportable ; molt intel·ligent–una intel·ligència, però, malmesa per les formes més populars de la taujaneria.
[ El carrer Estret –dins Els pagesos ]
A l'índex