Em quede amb aquest fragment:

“Temps d’abril: aire fi, claredat, llum tendra, una mica aspra… Al cap d’una hora o dues de navegar, tot era tan blau que fins i tot la pell de la gent semblava blava. Deliciosa transfiguració! Però, a la llarga, tant de blau també cansa”.

Sembla un miratge blau, ple d’esperança i il·lusió, però amb l’aclariment posterior que posa els peus al terra de manera sobtada e inesperada, com una mena d’autoconvenciment per a no deixar-se hipnoptitzar per la “deliciosa transfiguració” que reconeix que l’acabarà cansant.

La resta tampoc té desperdici. Ens fa viatjar amb ell.

Gràcies, Quadern de Notes Vistes, per fer-nos coneixedors d’aquests fragments tan sucosos i plaenters del nostre mestre de la lletra.

Una altra frase: “Sigui com sigui, la il·lusió és més forta que la realitat”: com la suposada remor d’un cargol de mar, és infantil però bonic de creure-hi.

M’agrada molt també al principi quan parla de les onades “d’una jeia enraonada”, molt típic de Pla, per parlar d’unes onades moderades. Com típic és “s’ha de preveure sempre el pitjor, d’aquesta manera, si el pèssim no es produeix, tot fa l’efecte d’una benedicció”: el concepte de, si va bé, és propina.