I també a n’Helena, per l’atenció. Té raó en Ramon, n’hi ha dues instàncies del singular ‘fuga’, que jo vaig referir en plural. De tota manera, aclarit ‘irruència’, ja comprenc el sentit de ‘fuga’.

L’amistat i la cordialitat entre aquests personatges em sembla indiscutible, almenys per la banda d’en Pla i pel que n’he llegit en cartes al seu editor Cruzet, en què arriba a dir alguna cosa com ara que “en Vicens no em pot negar res” –i en aquest punt no sé què devia haver fet Pla per poder-ho afirmar. Dit això, l’única nota o pinzellada mig crítica que jo hi veig és allò dels “jerseis exagerats”, que per mi és insignificant. Que es presentés a casa seva a quarts d’onze, això em sembla que, tractant-se d’un amic, tothom ho pot donar per purament anecdòtic.

La construcció de la frase que comentes potser no és precisament rodona, però a mi no m’ha presentat cap dificultat. Jo entenc que, en el congrés de Càller, Vicens proposà una causa econòmica a l’expansió catalana pel Mediterrani amb la finalitat d’assegurar-se el comerç, etc.

Sobre l’adjectiu “irruent”, és veritat que no figura en els diccionaris convencionals i normatius, però no l’ignora l’admirable Alcover-Moll, que en diu això: “Que irrueix. Pensant la nequítia de aquells irruents, Drets sup. 66. — Etim.: pres del llatí irruente, mat. sign.”

Documentat en un diccionari de la nostra llengua, no crec pas que Pla s’agafi a aquesta autoritat per escriure “irruent” Precisament el seu estil i el seu vocabulari “semblen” molt planers, i ho són, però amb una certa reserva expansiva sempre a l’abast dels seus lectors potencials; o és que, ni que no t’hi hagis trobat mai, no entens l’adjectiu “irruent”? Miro a internet i veig que un diccionari proposa la traducció de l’italià “irruente” pel castellà “impetuoso”.

Acabo amb una citació de Pla, de la qual m’interessa el segon paràgraf:

“En literatura, la fórmula de l’estil es troba potser en aquesta frase de Voltaire: «Les mots familiers sont les ressorts du style». La veritat –o el que em sembla que ho és– només es pot formular amb mots familiars. Tracteu de formular-la amb mots rebuscats. Fareu riure la gent.

“El que passa és que jo sóc partidari d’ampliar el nombre dels mots familiars –d’ampliar-los constantment. Sovint l’obvietat és irrisòria i risible. “

Helena, suposo que on n’Eduard i tu parleu de fugues, ell ha usat aquest plural en comptes del singular “fuga”, que sí que figura al text.

Allò que sembla quedar més clar és que Vicens ho feia tot bé, excepte arribar de visita a quarts d’onze de la nit.

Dues qüestions secundàries. La primera: sóc jo, o aquesta frase està terriblement construïda?:

“com en aquell Congrés de la Corona d’Aragó celebrat a Càller (Sardenya) el 1957, en el qual Vicens tractà de donar un substràum econòmic a l’expansió catalana en el Mediterrani per assegurar-se el comerç de l’Orient i la ruta de les espècies”

I la segona: què és això de la irruència? No ho he sabut trobar al diccionari. I aquelles “fugues” en què, de tant en tant, incorria l’historiador, són cosa bona o cosa dolenta? (això fa una tercera).