Aquest és el text més inspirat que has fet ara per ara, en aquest bloc, sembla que ens posem d’acord, jo també m’ho he passat molt bé!

Aquest home és un juganer, prova a fer de Sòcrates i li surt molt bé. Primer diu que més que un escriptor és un fumador de cigarretes. En sentir això, abaixes la guàrdia. Un cop ho has fet, t’esmicola sense misericòrdia amb un bombardeig aeri d’observacions demolidores sobre la literatura. I a partir d’aquí, que has quedat desconcertat i atordit, et llença la infanteria que acaba d’aniquilar els detalls que quedaven dempeus: xerrant pels descosits, deixa anar unes andanades contra el món modern (equivocadíssim i pretensiós, per comparació al món clàssic) dignes del Swift de “La batalla dels llibres vells contra els llibres nous”. No havíem quedat que només era un fumador de cigarretes? “Jo només sé que no sé res”… I un be negre, mestre!

Algunes de les seves opinions potser són discutibles (com les de tothom: gran novetat, Florenci) i hi ha algun moment que, enmig de l’orgia retòrica i onanística, m’ha semblat que es contradeia. Tant és. Llegir Pla és sempre com beures una galleda de cafè ben carregat que et desvetlla, t’estimula els sentits, el cervell i el cos, i fa que decideixis que potser que comencis tu a fer-los servir per mirar el món amb les teves pròpies eines físiques, químiques i metafísiques que el Santíssim t’ha donat.

Bravo per l’Helena pel seu comentari un xic més arrauxat del que ens té acostumat. M’ho he passat molt bé!

Són moltes les idees de Pla que es defensen per elles mateixa, però especialment subratllaria aquestes:

“L’escriptor ha de saber destriar els sentiments reals dels sentiments aparents, és a dir, la veritat de la mentida”, i ho generalitze, no sols a l’escriptor, com ens diu Pla, sinó a qualsevol persona en qualsevol context. La recerca dels sentiments més purs, els reals, els que no es disfressen amb falses aparences, sols l’aconsegueixen molt poques persones. Les que ho fan són d’una talla moral digna del major respecte i ens deixen a la resta amb la sensació de viure a un món on l’aparença és la nota dominant que amaga la realitat de tal forma que de vegades arribem a creure en ella i considerar com a vertader la mentida més gran que de vegades sense saber com ni quan se’ns presenta com l’única veritat exixtent.

“El que dóna el to són les idees dels petits burgesos analfabets que saben llegir i escriure.”

També posa el dit a la llaga quan parla del plagi: “No hi pot haver, em sembla, una cosa més agradable per a un escriptor que sentir-se plagiat”: és cert, un dissenyador deia que el fet que t’imitin és sempre una forma d’admiració. Em consta que als EUA és molt mal vist de plagiar, sempre tan puritans, et poden treure de la universitat fins i tot. Per això m’allibera de llegir aquest text.

D’altra banda, quan amb tota la contundència diu que li costa de trobar algú digne de plagiar, es relacionaria amb quan parla dels autors els quals fer-ne crítica, donada la seva mediocritat, et converteix en brillant automàticament. És ben veritat que “Avui es considera que la crítica no ha de servir per a dir: això val tant, sinó per a dir: això és això”. Això justament em recorda la manera com els estudis han passat de posar en primer lloc la memorització de províncies, rius o verbs, per donar més importància a la capacitat d’entendre. Però la taula de multiplicar segueix essent important.

També m’ha sorprès, tot i que de fet és el més lògic en aquest autor, que reïvindiqui de no fer “l’art per l’art”, sinó per encàrrec, i deixi malament els qui escriuen preocupats pels diners alhora. Sempre va per la fulla del gavinet, això ja es veia a “El quadern gris”.