Comentaris a: El viatge sense objecte

Per: Ramon Torrents

Ramon Torrents — Wed, 09 Jun 2010 16:34:45 +0000

Molt bones observacions, avui (i amb això no dic pas que no ho siguin les d’altres dies).

Quan preparàvem aquest text (directe com ja es veu de “Llanterna màgica”), vaig pensar que, essent tot Pla un material objecte de recreació, d’un reciclatge continu, de revisions i reedicions, això havia de figurar també, sota el nom que fos, a l’Obra Completa. Vaig creure que ho trobaríem en el volum “El nord”, on efectivament en Jordi Palou proposa les comparacions segïents:

«Una frase com aquesta:

“Sembla mentida que el mateix senyor que ha fet l’Empordà hagi fet els Alps”

»queda força dessubstanciada a la versió OC:

“Sembla mentida que en el mateix món existeixin els Alps i l’Empordà.”

»Per no parlar del paràgraf que comença:

“Existeix a casa nostra àdhuc el providencialista. El providencialisme és una forma mental que han creat conjuntament el catolicisme i l’espanyolisme.”

»desaparegut de l’OC.

»Sabem el que Pla es va veure obligat a dir a causa del franquisme i de la censura, però no tant el que es va veure obligat a callar. L’Enric Vila en parla, al seu llibre; no sé si hi ha altres autors o llibres que estudiïn el tema ni si algú vinculat a la FJP ho investiga. Faria falta una edició crítica de tota l’OC, però si ni tan sols surt el volum del Quadern gris, què en podem esperar?»

I aquí ho deixo, perquè les comparacions d’en Jordi són prou clares.

Per: Joana

Joana — Wed, 09 Jun 2010 13:05:52 +0000

La ironia que tanca el text m’ha semblat d’una genialitat suprema: “No insistíssiu, us dic…! La meva profunda salvatgeria no necessita estimulants”. A més si ens fixem amb el títol, l’efecte aconseguit no pot ser més contundent.
Alguns fragments escrits tan elegantment xoquen contra el gran cinisme que amaguen ens porta cap a contextos que ens fan somriure de complicitat quan ens adonem de la subtilesa amb que arriba a provocar situacions tan ridicules i esperpèntiques com la dels barrets:” I bé: arribar a un punt i trobar-se que tots els barrets van justos i totes les aixetes ragen us fa quedar amb la boca oberta”. Amb connotacions com aquesta, Pla, subjectivament aconsegueix la més absoluta i total implicació emocional del lector. Se’l posa a la butxaca sense que s’adone en absolut perquè resolta totalment comprensible la sensació d’angoixa que provoca tot aquest “ordre” tan artificial i antinatural tant per a ell com per al possible lector.
Un plaer, Gràcies per compartir la vostra opinió.

Per: Helena Bonals

Helena Bonals — Tue, 08 Jun 2010 20:13:31 +0000

“els mateixos geranis vermells devien penjar de les finestres de les cases”, és una imatge típica de Suïssa, almenys la que jo conec. L’altra imatge típica, la del rellotge, la urbanitat. “Per nosaltres la vida està sempre en lluita amb la llei”, com també ho està amb l’art, el dels “quadres a l’oli”, o “la capa de belles paraules”, que sembla que menysté tant o més que la llei. Fa com molts creadors que són crítics amb el que fan, res d’adorar l’art.

Per: Florenci Salesas

Florenci Salesas — Tue, 08 Jun 2010 06:51:52 +0000

De la primera part em quedo amb l’episodi de les angleses, que tenen més imaginació a Berna que a Londres, amb aquell final entre divertit i melancònic (la vida que passa i les oportunitats per fruir-la que s’escolen…).

La segona part la penso enviar als amics que continuen posant-se de cul a Pla, per alguna raó per mi incomprensible. Allà s’hi expressa, punt per punt, la sensació exacta que jo he tingut, com a Català, quan he visitat algun päís amb un nivell de civilització tan exagerat. Com algú mitjanament sensible pot aguantar passar per un refregament pels nassos tan dolorós de les pròpies tares com a país, com a ciutadà? Hom pot passar-se la vida criticant els mals de Catalunya, de la gent que hi viu, d’un mateix, amb la millor voluntat de cercar la millora general, i, mira, ves, anar tirant. Però anar a SuÍssa és massa cru. Les pròpies vergonyes es presenten davant els cinc sentits amb una nitidesa rotundament pornogràfica. Al final del dia venen ganes de tancar-se a l’hotel i empitofar-se amb una ampolla d’aromes de Montserrat, com a patètic i incomplet sepuku patriòtic.

El jove Pla avui m’ha fet plorar de riure, de debò. Plorar de riure per no plorar de pena… pot haver millor regal a la humanitat?