Rellegiré els pròlegs, que són bons; sense resultar densos o atapeïts, realment són consistents, tenen més formatge que pa.

Destaco això: “El gran problema d’un escriptor és el de fer-se entendre utilitzant la mínima quantitat de paraules possible”

“Després de la pluja de flors i violes de la primavera passada, vaig creure que la meva vida havia acabat –al gust de tothom, certament. Vaig estar temptat de retirar-me de la literatura i de dedicar-me, honradament, al petit comerç.”

1. El Pla jove un punt iconoclasta, però amb moderació.
2. El problema de la novel·la en la literatura del país.
3. El periodisme d’investigació com a base i pretext per fer literatura.
4. El que ell anomena “el realisme sintètic”: “posar en el realisme la gràcia que a hom li sigui possible de projectar-hi”. Potser és la “fórmula Pla”.

Després ja veurem si en trec més suc.

Copio del comentari anterior: “Aquest Pla no te l’acabes mai.” I tant que no.

Del pròleg a “Llanterna màgica”: sobre la crítica he après que un crític ha de dir per què és bona o dolenta una obra, no només dir si val o no, com ho diu Pla. Els elogis se’n van com el fum (“fumisteria”). I el més brillant, a més de divertit: “mot que la seva època posà en vers perquè es conservés millor”. L’obra com a congelador, allargador de la vida.

Respecte el pròleg d’”El carrer estret”, del qual la meva professora Glòria Casals deia que no és com el típic text que no té res a dir: la idea del mirall objectiu, del bosc en contra del jardí, de l’absència d’argument, es veu contrastada al final per la idea de la “prosa afectada per la realitat prodigiosa i inesgotable, grollera i màgica”. Jo he llegit aquest llibre, i recordo que és molt realista, però amb aquesta màgia, el fantàstic en el quotidià, dels “països on hi ha, encara, una literatura”, la del mateix Kafka.

D’”El pagès i el seu món”: el fragment “jo no sóc més que un pur i simple pagès— un rústic sofisticat per la cultura dels nostres dies” em sona d’haver-ho llegit abans com una frase molt repetida de Pla.

Sobre “Les illes”: “Encara que els crítics no en parlin mai, perquè avui tothom ho entén tot, sobretot el que és totalment i definitivament inintel·ligible, continuo creient que el gran problema d’un escriptor és el de fer-se entendre utilitzant la mínima quantitat de paraules possible”: és una frase divertidíssima, que segurament es refereix a l’abstracció, amb això d’”inintel·ligible”.

Aquest Pla no te l’acabes mai.