“La bandera em va agradar per la seva varietat colorística i sobretot m’agradaren els objectes representats sobre les faixes tèxtils pel seu simbolisme justicier, laboriós i alimentari tan accentuat”: és evident la ironia amb la que se’n riu del comunisme, reduint una bandera a un tros de tela de colors atractius, a un significant sense significat, en el qual les espigues no són més que una qüestió alimentària. El que es mereix un país que és una “gàbia”.

I a continuació: “La segona cosa ja no ens agradà tant: en aquesta República, els rails dels ferrocarrils encara no estan fosos, de manera que cada vegada que les rodes del vagó passen de rail a rail fa un saltet tot curiós i un soroll certament rítmic però d’una continuïtat bastant ensopida. Això em va treure uns quants anys del damunt”: de la mateixa manera que ho faria la magdalena de Proust. Quan ho llegeixes no ho entens fins que no ho relaciones. A Pla no se l’ha de venerar, se li ha de fer justícia, com a Schiller, amb tots els seus defectes i virtuts.