Comentaris a: El viatge

Per: Florenci Salesas

Florenci Salesas — Thu, 27 May 2010 12:17:33 +0000

Bon dia a tothom. Primer que res voldria agrair als responsables de la iniciativa l’esforç que estan fent. Ni que sigui una mica tard, espero poder agafar aquest tren planià i no abandonar-lo per res, excepte per causes de força major, com una escalada a l’Everest imprevista i obligatòria (per salvar l’honor d’alguna dama o el que sigui) o circumstàncies similars.

Estic llegint aquest text al tren. La sensació ha estat extranyíssima. Em sento absolutament identificat amb el tipus de viatger que Pla diu que és. Si el viatge és rutinari (com és el cas actual) la finestra pràcticament no existeix. Però si deixo endur el propi cos per damunt una via per un enfilall d’indrets inèdits, els meus ulls no se separen mai del que passa a fora.

Coincideixo amb tots els comentaristes en les observacions que s’han fet. M’ha agradat molt també el comentari al voltant de l’exotisme i la misèria, tema tocat també per la Joana. M’alegra llegir el nom occità real de Tolosa de Llenguadoc, enlloc d’aquesta humiliant imposició del ridícul topònim Toulouse. Malgrat tot, just en aquest moment aprofita per comentar la primera anècdota al voltant de la llengua francesa. Aquella era una època en la que tots els tolosins parlaven la llengua mare. Però ja en aquell temps (hi ha testimonis de viatgers subtils) no hi havia ni un sol habitant que s’adrecés a un desconegut en ella, sinó en francès. El “patois” quedava a casa, malgrat Mistral i companyia…

Bon viatge a tothom, senyor Pla i amics comentaristes!

Per: Joana

Joana — Sat, 01 May 2010 11:32:28 +0000

Aquesta proposta de lectura col·lectiva em sembla realment molt interessant. El fet de poder canviar comentaris resulta molt enriquidor, sempre et pots assabentar de detalls que t’havien passat per alt o no te n’havies fixat.
Jo tampoc tenia ni idea que el tapís roulant fos una escalamecànica i probablement tampoc no m’hagués atrevit a preguntar, així que li done les gràcie a Helena. Si no hagués estap per ella m’hagues quedat sense saber que volia dir, potser m’ho hagués imaginat pel context, però sempre hi tindria el dubte.
La part que més m’ha arribat ha estat el fragment on parla de l’enyor dels pobres emigrants pels seus costums, tot i ser d’unes condicions de vida infrahumanes.
Un plaer compartir aquestes lectures.
Gràcies Helena per haver-me convidat!!!

Per: Joan d'Argentona

Joan d'Argentona — Tue, 20 Apr 2010 16:19:23 +0000

Molt agraït per la iniciativa. Sempre és un plaer per un planià de rellegir i debatre els escrits del mestre.
D’avui, en destaco aquesta frase: “Només em semblà que en el nostre país hi havia una cosa més grossa que el que anava veient: el volum de les esglésies.”

Per: Vidalica

Vidalica — Sun, 18 Apr 2010 08:35:23 +0000

Helena, crec que un tapis roulant no és altra cosa que una escala mecànica, que els puja fins el nivell del carrer. Tapis, perque suposo que abans les escales devien estar sovint encatifades.

Per: Vidalica

Vidalica — Sun, 18 Apr 2010 07:39:59 +0000

Oh, gràcies! Que agradable aquest retrobament amb Pla i amb els comentaris que vindran que segur seran tant interessants com els del blog del Quadern. La història, la novela, continua. D’avuí em quedo amb això: “Els pobres només podem ser individualistes”, “amb les seves mans fabuloses, d’una presència terrible” i les consideracions sobre la seva condició de “visual”: “Això deu voler dir (potser) que sóc un visual… Pel meu gust, hauria valgut més posseir unes altres característiques –un raonament més sostingut, una memòria més precisa. La visualitat és massa superficial, se satisfà excessivament de les coses externes. Per fortuna, el fet d’haver-me descobert tan d’hora les excel·lents condicions que tinc de ser un indubtable viatger de ferrocarril em portà a malfiar-me de mi mateix i a no engrescar-me massa amb la meva visualitat instintiva.”

Per: Helena Bonals

Helena Bonals — Sun, 18 Apr 2010 07:01:58 +0000

Moltes gràcies per aquesta iniciativa!

Algú em pot explicar què era un “tapis roulant”?

Del text d’avui destaco, al primer paràgraf: “en 1920, encara, els sastres, barreters i sabaters consideraven que una de les seves obligacions era contribuir a fer més difícil del que realment és la vida de la gent i això els donava molt de prestigi”, la mateixa dificultat que hi ha en el portar tacons alts les dones, o corbata els homes, d’un convencionalisme d’allò més incòmode.

També destaco quan més endavant parla de la “visualitat instintiva”, “massa superficial”, però que li hauria estalviat errors a la vida, perquè aquesta superficialitat fa tocar de peus a terra al capdavall.