Per: Josep VALLS GRAU

Josep VALLS GRAU — Mon, 11 Feb 2019 15:58:26 +0000

“El cant és bonic… però aquelles torrades…!” – fa dir Josep Pla al personatge que surt en el post d’avui. Impossible no recordar, especialment durant les llargues sobretaules al Motel de Figueres, l’equivalent excate o quasi d’aquesta expressió que llança el tal Calvet, però formulada pel propi senyor Pla. Quan la conversa semblava enlairar-se una mica massa – segons ell – cap a temes aproximadament metafísics, excessivament abstractes o teòrics, la seva sortida solia ser sempre la mateix: “Deixin-se de grandeses i refinaments: allò que compta ara i aquí és aquesta perdiu a la col que tenim al plat” (o flam, o préssec en almívar, o cafè, o whisky, en funció del moment de l’àpat). I si la conversa derivava més aviat cap a la ciencia: “No s’enganyin, la ciència no ha contestat mai ni una pregunta important”.
En concret, un dia, en conversa amb un periodista que li parlava de percentatges, d’enquestes i de sondeigs d’opinió, li etzibà aquest textual: “Perdoni. L’enquesta és com una senyora complaent: sempre diu que sí, si saps preguntar bé” .
Quan les converses s’enlairaven, ell les precipitava, de cop, arran de terra. “El cant és bonic… però aquelles torrades…!”

Per: Helena Bonals

Helena Bonals — Mon, 11 Feb 2019 09:25:47 +0000

És possible que, de manera indirecta, Pla estigui acusant els lectors, “la clientela” del seu diari, de xafarders: “hi ha diaris per a biliosos, per a hipocondríacs, per a neurastènics, per a eròtics…”, igual com són xafarderes les porteres de Barcelona.

“—El cant és bonic… —em diu amb un aire d’home capficat—, però aquelles torrades!…”: allò espiritual en l’art és bonic, però les torrades materials que segurament es guanya cantant, encara més, sembla que digui el baríton.

Comentaris a: 11 de febrer 1919

Per: Josep VALLS GRAU

Per: Helena Bonals