Sobre el naturalisme: la Rosa Cabré, professora de la carrera que per a mi té algun defecte important, però a qui agrairé sempre dues idees, deia que la vida és una roca de duresa coberta de vels de felicitat. I punt. M’agrada la paraula “fada”, que recordo (amb una precisió que em sorprèn a mi mateixa) un articulista fer-la servir per parlar de la bellesa de Claudia Schiffer, al costat de la de Brigitte Bardot. La primera, una bellesa sense sal, sense gust, sense gràcia, com s’escau a la definició d’aquesta paraula.

La segona idea que em faig meva de la Rosa Cabré: és pel que fa al que diu Pla del seu germà, quan parla de la seva arrelada convicció “sobre l’absoluta prioritat de la ciència en tot sistema de coneixements humans”. La meva professora em va dir que qualsevol carrera, com la de física, et permetrà de saber moltes coses sobre física, però que l’única que et servirà per viure és la de filologia.

“Personalment, l’embranzida dels pobres em fa un efecte enorme: una barreja de satisfacció i de por –indestriable”: crec que es refereix al comunisme, que teòricament és molt bo, però a la pràctica inviable. I, algú singular com Pla, ha de tenir por dels règims comunistes, que volen esborrar qualsevol rastre d’individualitat.

Per últim: aquest “De vegades us vénen ganes d’anar-lo a apagar amb una galleda” referint-se al far que crema indiferent a la necessitat de descansar que tenim les persones, em fa pensar en les ganes d’apagar amb una galleda l’ordinador o el mòbil…