La meva àvia també va quedar vídua de molt jove, i era tan creient que no anava al cementiri perquè creia que l’ànima del seu marit havia volat d’allà.

“Només es poden recordar persones que la memòria ressuscita”, per a un escriptor com Pla, les que vénen de l’inconscient, convertides en art. Que una persona sigui dins el que tu escrius és la prova més gran que has estimat i encara estimes, sovint sense saber-ho. És la idea de Gabriel Ferrater del pou on al cap dels anys sura l’amor perdut. “Imaginar una persona que s’ha estimat en forma de calavera ha d’ésser horrible —humanament inaguantable, superior a les forces físiques”, fins i tot veure-la al cap de molts anys, tot perdent la imatge idealitzada que en tenies, també és fort.

“Però per als vivents l’agermanament fatal de l’amor i la mort és humanament inconcebible”, és possible que sigui per això que la gent és creient, volen creure que trobaran la persona que han perdut al cel. Però després d’això, Pla se’n riu dels que creuen en miracles.

“És a la tardor que es fa la vida d’hivern”: és a la tardor de la vida que, amb la llum minvada, s’aniria a la recerca del temps perdut.