Impotència és el que se sent quan es prova d’interpretar el passatge sobre l’interès de les dones. Però, per connotació, aquest “Hi ha dones de molts paisatges, dones d’un sol paisatge i dones que no lliguen amb res. Quan es produeix l’adequació, la fascinació és immancable, certa, infal·lible”: interpreto després de donar-li moltes voltes que el paisatge seria l’home que envolta la dona. Per allò de “l’immutable instant en què una dona creu ser estimada”, que diu Kundera. El fet de ser estimada és el que sembla ser més important per al valor d’una dona.

Hi veig un paral·lelisme amb aquest “Ara passen molts vaixells de vela. La mar no demana res més”. La mar com a paisatge de fons dels vaixells.