Sobre pintar àngels que hom no ha vist: l’escepticisme alhora que el realisme de Pla es fa evident.

“La famosa serenitat de Goethe”: aquest “és una mica mica mica antipàtica” crida moltíssim l’atenció. Una “mica” repetida tres cops potser comença a ser força. Però els catalans som així. Molt més austers que els castellans o els francesos. Davant “gustar, querer i amar”, els catalans només tenim “agradar” i “estimar”. En comptes de “no quieres caldo, dos tazas”, aquí tenim “no vols brou, tassa i mitja”. En comptes d’aquell “hasta luego” dit a algú que no veurem mai més, aquí solem dir “adéu” i prou.

M’arriba molt això que diu dels badocs que miren al terra. Sembla una paradoxa, però mirar al terra quan camines pot arribar a ser la millor manera de somniar. En tot cas Pla bada, crea, amb la mirada sempre en la realitat.

“Tot és passió, i la passió fascina. La gent diu: és un antipatriota, un desertor, i dona la qüestió per llesta”. Després de menysprear Puigdemont perquè fa un petó a la bandera espanyola, aquestes mateixes persones arriben a casa i posen Tele5, o bé contesten en castellà quan els parlen en aquesta llengua.

Sobre el darrer paràgraf: parla de l’esperança en relació al fet d’assentar-se a escriure en una quartilla en blanc, perquè “per dormir cal creure que es pot dormir”, crec que deia Eric Fromm, i per crear, una cosa sovint metafòricament relacionada amb el dormir, cal creure que es pot crear.