L’autoretrat mereix una relectura, però el que en diu l’Helena se m’avança en moltes coses.

Veig que Pla sap ser feliç, “sempre val més d’acontentar-se amb el que hom té”. Que és sincer, amb uns ulls “sense educació i sense hipocresia, que em traeixen, sembla, a cada moment”. És fantàstic de tenir uns ulls així! Em fan molta gràcia aquestes “importants banalitats”, un oxímoron per referir-se a la poca importància que dona a la manera de dur el cabell.

És curiós quan diu que, en el terreny sentimental, és un home “de tot o res”, i més tard diu que és “amic de la mitja tinta, de la pluja i de la grisalla”. O sigui, del gris del títol d’aquesta obra. Les dues coses alhora poden ser veritat, i en això rau el talent d’un escriptor.

“M’agraden les sabates còmodes, encara que siguin velles”: el nou pel nou no és fet per a ell. Una dissenyadora ho deia: “tots parlem de ser nous, que se n’ha fet del ser bons?” Si una cosa funciona, per què canviar-la?

Com a bon escriptor té”una certa capacitat de “retenció de lectures i de llibres”, i com a poeta de “les coses insignificants i petites”. En relació amb això: “La veritat, en definitiva —i això és tràgic—, depèn dels mitjans d’expressió, i els meus mitjans d’expressió són escassíssims”. La veritat depèn de la forma, les metàfores que mostren el món al mateix temps que l’amaguen. Baltasar Porcel deia que ell no deia la veritat com no fos dins les seves obres. Jo no crec que siguin escassos, els mitjans d’expressió de Pla, però sí austers. Cosa que l’honora.

“M’enamoro de les dones el dia abans d’enganyar-me”: potser vol dir que l’a priori el té, però que sempre s’acaba frustrant. Això sempre és més rendible artísticament parlant que una relació reeixida.