Els que serveixen per la poesia solen tenir poc sentit pràctic, normalment, com sembla ser el cas de Pere Poch: “Potser convé que hi hagi una diferència entre els poetes i els xofers”. Aquesta assignatura que se li ha entravessat, “d’una tècnica que els mecànics més incultes dominen per intuïció, espontàniament”, que “ha creat en ell un complex d’inferioritat, de timidesa i de ressentiment”, em fa pensar en l’assignatura de fonètica que qui escriu això odiava a la carrera, i que tant m’ha servit per la mètrica dels poemes després.

“Davant de l’elogi no té resistència”: jo tampoc, perquè soc hipersensible i tot ho magnifico. També soc molt susceptible…

Si “pots contemplar, trencat, allò a què has dedicat la vida,/ i ajupir-te i bastir-ho de bell nou amb eines velles”, que deia Kipling. D’aquí ve l’autèntica tenacitat d’una persona. Els que no han hagut de lluitar contra un ambient hostil no es mereixen cap excel·lent, ho repetiré mil cops!