Mai m’ha convençut aquesta necessitat de dir “els i les”, o “les i els”. A Anglaterra les feministes van arribar a dir que no es pot dir “history” sinó que s’ha de dir “herstory”, arribant al ridícul total.

Jo no soc indiferent al feminisme, però he pogut acabar una carrera i he aconseguit treballar com un home, de què m’he de queixar?

Pla passa per misògin, però en ell ja són habituals els desdoblaments masculí-femení, com “els homes i les dones”, i els escriu amb tanta naturalitat, que no es fan carregosos com els d’ara.

Això només n’es una mostra breu:

http://search.freefind.com/find.html?id=5755135&pageid=r&mode=ALL&query=%22els+homes+i+les+dones%22

“Quan la senyera estigué acabada, ja feia anys que el cor s’havia dissolt i era dibolit”: també El quadern gris és un producte bàsicament posterior en el temps, no dels vint-i-un anys. Que utilitzi la paraula “dibolit” em sembla una manera d’indicar que realment és abolit, perquè aquesta paraula no és gaire en us, diria.

“El que és un fet és que de petit no vaig poder mai subjectar-me a escriure amb una falsilla sota del paper”: crec que per ser tenir prou vida interior d’artista convé de no tenir gaires ajuts exteriors.

Sobre la taronja agra, penso que les ulleres amb les quals veiem la realitat ho condicionen tot. “Todo es verdad y es mentira depende del color del cristal con que se mira”.

I “el moment rar, excels, conscient de la felicitat, és quan ens fem retratar a la fotografia”: l’art és sempre l’autèntica joia, “l’mportant c’est la rose”, almenys la poesia seria la segona residència de la felicitat de la infantesa, tot i que aquesta segurament és insuperable.