Sobre “Aquesta ha estat la manera de parlar de pintura utilitzada en certes èpoques”: si ser un crític ha de ser parlar així ja podem plegar.

“Goethe diu que la memòria arriba just on arriba el nostre interès”. El que no recordes és que no ha existit mai. Aquest quadern no seria el que és sense la versió escrita de gran.

“encara que el senyor Maragall hagi dit que l’Empordà és el palau del vent, als habitants d’aquest palau, els agrada notòriament de cobrar”: ens van dir a la carrera de filologia que només els bojos neguen el món material. De fet, la tramuntana ja s’acostuma a admetre que deixa una mica tocat. Però “Les onades creixen amb el vent; no el vent amb les onades”, diu un aforisme de Jesús M. Tibau. Per a mi el vent ho és tot, allò que fa moure les fulles dels arbres de l’art, el cop de vent que et fa feliç. No pas “Pagando se es feliz”…

Per cert, això d’”una lànguida americana” algú em sap explicar a què es refereix?