Per cert, quin prodigi de narració la de Pla en aquesta entrada (sencera)! És molt llarga, però es llegeix com un caramel. No he llegit mai El quadern gris seguit, però diuen que enganxa com una novel·la, i no m’estranya.

“Hi ha qui s’equivoca d’amo; hi ha qui s’equivoca de moment”: sembla que no digui res, i diu tant! Margarit diu que estimar és com per a un gos tenir amo, crec que ja ho havia dit aquí. Si aquest amo no t’estima ni et protegeix, no respon a les teves necessitats inexpressades, que deia Fromm, és que t’equivoques, doncs. Per altra banda, s’equivoca de moment qui arriba tard, ja sol passar. Tot plegat em recorda molt l’obra Oneguin de Puixkin. I això per dir, Pla, que s’equivoca de voler “el cel gris, l’aire gris, les pedres grises, la gent agrisada”. El color gris és ben maco, molt centrat, com el taronja, al capdavall.

“Vostè sembla un pinyol de noms i de fets”, li diu al senyor Pinyol: el nom fa la cosa. I també el sentit de l’humor, que és present almenys dues vegades més, respecte el pobre gat de l’Hermós, i del company d’estudis que picava amb la sabata a la paret. He rigut molt.

“Les il·lusions d’Hermós són terrestres. És un home anterior a Plató, inventor de l’idealisme —de les il·lusions ideals. El mal que ha fet aquest invent, el dolor estèril que ha produït!”: cadascú per on l’enfila.