Sobre les arbredes de pollancres, el terme mig entre el bosc i el jardí, em recorda el que vaig llegir sobre Paul Klee una vegada, que “l’home té tanta por de les forces desencadenades com de la presó”. També “l’agradable gràcia que tindria allargar-se en l’herba de les arbredes, amb els ulls al cel”, és una manera de tenir-ho tot, terra i firmament.

És molt divertit aquest senyor que va dient “Sent com bufa”, etcètera, i quan Pla diu “Que és un pertorbat em sembla clar”, fa riure, també amb la metonímia “Potser és un simple barret de rialles empordanès que va a casa seva a passar la festivitat”. Però aquest “no se li escapa res” i “Potser és un orsià actiu” és perquè Eugeni d’Ors donava molta importància als detalls? Recordo que les primeres bibliotecàries de les qui fou professor no eren permeses de tenir desordre al taulell, pel que feia a ell.

Que líric aquest final: “Però el tren passa i tot fuig enrere, en la vaguetat inextricable del passat”!