Us ben asseguro, que a vegades, si no fos per la diferència en la proliferació d’adjectius, no sé si sóc a Roses o al Canadell !

Guardeu-vos de la calor,

Per mi, els vostres comentaris van tots dos en la mateixa direcció. Sembla demostrat que Pla és una propensió, més que una lectura.

Deixant a part els elogis i les lloances que ara us faria, però que deixarem estar per no caure en una cerimònia de compliments mutus, l’Antoni demostra no tan sols que és un expert en Pla, sinó que n’és potser un viciós acreditat. No limitant-se a citar les obres on apareixen altres versions dels textos que llegim al Quadern gris, en té les traduccions al castellà i el francès! No és gros, això? Aquests vicis són llargs, demanen temps.

En Florenci toca dues vegades la mateixa tecla, que sona amb sons diferents: “la cançó de l’Any de la Fam” i la “història molt històrica”.

No sé els especialistes què en dirien, però amb aquestes diguem-ne “fórmules” (“història molt històrica”, “l’Any de la Fam”) i altres que se’n poden anar espigolant aquí i allà. –ara em ve al cap un “drapaire de trompeta i sac“, la “guia fonamentada i popular del monestir de Poblet”, els “carros amb tenda” i potser encara en trobaríem a la història d’en Pere Bincs (“la seva història és molt senzilla“), etc., Pla sembla jugar a fer el clàssic antic, amb una insistència que no costa de descobrir –“ara un pas ara un altre”–. És precisament el domini de la llengua, és a dir, l’instrument de l’escriptor.

Jo hi veig petites cabrioles que decoren les històries. Però no sé si coincidim ni si m’he explicat prou.