Comentaris a: 2 de juliol de 1918

Per: Maró

Maró — Fri, 04 Jul 2008 10:19:21 +0000

“Un oriol de color groc desesperat”, “muntanyes de color de coll de tòrtora”… Els adjectius que feu servir, sr. Pla, sempre són sorprenents i precisos, però en el cas d’avui confesso que m’han desesperat.
Per altra banda, quin text més bonic!

Per: Anna Ramos

Anna Ramos — Wed, 02 Jul 2008 21:56:50 +0000

Bona nit Josep,
Renoi, avui estaves molt inspirat, quin text més deliciós i tendra.
Realment a mida que l’anava llegint m’has fet enrecordar de quan el pare m’escatava les arengades a la porta que donava al terrat, les embolicava amb paper de diari i les posava a la cantonera de la porta i tot seguit la tancava perquè així l’arengada quedava ben esbadellada, llavors retirava els budells, l’aplanava i m’hi tirava un bon raig d’oli d’oliva.
Tot seguit em deia: -Menja Anna, que és boníssima!
Ell em preparava aquelles arengades de bota tant gustoses i que et feien estremir el paladar per donar pas a un toll de salivera que barrejada amb la salabror de la mateixa arengada et feia venir un -rum, rum- a la panxa i t’endinsava en un mar de gustos i sensacions pel fet fe poder menjar un regal del mar tant exquisit.
Mira, Josep, haig de donar-te les gràcies perquè en aquests moments he tingut aquest pensament i m’he enrecordat del pare Nicolàs que fa tres anys que va marxar i que realment era una institució per mi.
Es molt humà pensar amb els éssers propers que t’has estimat i que ja no els tens físicament al costat però que tant deixat una petja molt gran i sempre saps que la seva essència la tindràs amb tu perquè també formen part del teu caminar per aquesta vida.

Per: maria mercè

maria mercè — Wed, 02 Jul 2008 16:53:56 +0000

dons a mi m’ha agradat d’alló més el relat d’avui, i la descripció de la menja de l’arangada, l’olor(sí, jo en sento l’olor de les coses ben descrites, per més estrany que sembli) i la musiqueta, xiu xiu, del sogregit per l’arroç. I no oblidem el traguet de vi.
Tot plegat, una delícia

Per: Antonio Gálvez Alcaide

Antonio Gálvez Alcaide — Wed, 02 Jul 2008 06:55:58 +0000

Una magnífica narración, riquísima en el manejo del detalle. Y poco tiempo para ahondar en ella. Casi, casi, en la forma se conoce a veces muy claro la distinción entre ficción y realidad. Estupendo, Antoni, tu dato, como es natural en tus intervenciones. Y de nuevo el erotismo en Pla: esos muslos de las chicas y su pelusilla de los mofletes…

Per: Antoni

Antoni — Wed, 02 Jul 2008 05:49:22 +0000

Si l’altre dia en Pla ens parlava de les facècies d’un personatge real (Gori), avui ens explica la història d’un personatge fictici (Pere Brincs).

Sobre Pere Brincs, podem llegir el que diu Lluís Bonada a la seva biografia de Josep Pla publicada en fascicles per la revista EL TEMPS l’any 1997:

“Coincidint amb la seva entrada en el periodisme professional,el seu estil fa el tomb de l’estil afectat de les primeres proses literàries a l’estil natural, el famós “canvi d’estil” del qual parlarà al Quadern gris. Una narració, “L’eternitat de Pere Brincs”, li permetrà de cenyir-se a una llengua més senzilla i familiar. La temptació del lirisme desbordat de les descripcions del paisatge i de les sensacions que el paisatge projecta en l’escriptor, desapareix. La narració surt al número de gener del 1920 a la revista “D’Ací d’Allà”, narració que, sense gaires retocs, publicarà en antologies i diversos llibres seus fins a quedar definitivament encaixat, l’any 1966, al Quadern gris.”

LLUIS BONADA