Comentaris a: 12 d’octubre de 1919

Per: Antoni

Antoni — Mon, 12 Oct 2009 14:20:26 +0000

“Tothom es tornarà enravenat, discret i d’una morositat funerària.
Les paraules es tornaran més opaques i més cautes, el soroll minvarà.
Passarem d’un extrem a l’altre. Sempre ha estat igual.”

Aquestes frases es poden aplicar ben bé a la generació següent, que va viure la Guerra Civil 1936-1939. M’ho ha recordat això un e-mail que vaig rebre l’altre dia del meu cosí que parlava dels nostres pares, el seu i el meu, que varen viure de ple aquella guerra i en varen sortir molt tocats. El meu cosí em deia: “El problema es que els nostres pares ens varen escatimar moltes informacions de la seva vida, i ara anem una mica orfes de noticies de la seva vida. Que varen ser anys difícils , segur, el que varen haver de passar també. Mai sabrem, si no trobem cartes, res de les seves vivències. Ens varen voler estalviar males noticies i malsons. Ens falta per això coneixement del que varen passar.”

Per: Helena Bonals

Helena Bonals — Mon, 12 Oct 2009 05:41:19 +0000

Sobre Jardí: “No és pas un primari esquemàtic, com tants n’hi ha en el país”. Quina definició més adient al mateix Pla. Suposo que és per això que Jardí segueix d’aquesta manera tan peculiar el futbol, sense entrar al camp. No té gens d’”elemental”, que deia Pedrolo. Pel que fa a Pla, les obres, per molt primitives i espontànies que semblin, sempre són el·laborades, art es relaciona amb artificial.

Per: Florenci Salesas

Florenci Salesas — Mon, 12 Oct 2009 03:53:42 +0000

Amb la definició que fa de la hipocresia, sembla com si fes el paper d’advocat del diable, de defensor de l’indefensable. Molt sovint ho sembla, de fet. I jo crec que no ho és, ni que aquesta actitud sigui gratuïta. Això sol no el fa infalible, és clar. En que jo crec segur és que la cosa tampoc queda només en pur ingeni. La sacsejada a les neurones és de les que fa que t’aturis una estona i et preguntis sinó et podries mirar les coses d’una altra manera abans de donar-ho tot per dat i beneït (o maleït). Encara que de vegades se’l veu una mica enamorat de les propies ocurrències –a qui no li passés una cosa semblant, quin avorriment de sant baró– constantment traspua autèntica rebelia intel·lectual. Cal ser un petit Zamora per entomar-los i pair-los bé aquests xuts.

Adéu a Palafrugell. Però es parla molt més de la penya, a Barcelona. La nostàlgia pel passat i l’excitació –moderada, disfressada amb un tel d’escepticisme– pel futur, en fricció, com sempre.