Comentaris a: 19 d'agost de 1919 [1]

Per: jaume santacana

jaume santacana — Wed, 19 Aug 2009 11:55:08 +0000

Jo he arribat a conèixer, personalment, alguna que altra “senyora Rosita”. Trob que la descripció que en fa en Pla, a través d’un diàleg – més o menys forçat; vull dir, més literari que real – s’assembla moltíssim a la realitat. Les “Rosites” formaven part d’un món, avui en dia, completament desaparegut. Es fa difícl d¡explicar-ho: aquella cosa del temor de Déu, de la por i responsabilitat davant el pecat, de la vigilància constant, del perill immediat; aquell enravenament posicional (dit amb advertiment inclòs), les frases fetes, l’olor de resclosit (fins i tot a l’exterior!), la bondat limitada, el pensament dirigit, sempre, a un pou d’eternitat; i, finalment, aquella negror generalitzada, de vestuari i de prevencions absolutes.

Per: Antoni

Antoni — Wed, 19 Aug 2009 06:48:09 +0000

Al llibre POESIA FRANCESA de la col·lecció M.O.L.U. d’Edicions 62, (1985), antologia del segle XIII al XIX, hi ha el poema “L’aillament”, traduït per Joan Peña. Copio els quatre versos on hi consta el vers que cita Pla:

Què m’importen les valls, els palaus, les cabanes,
Per a mi, vans objectes que han perdut tot encís?
Rius, boscos i penyals, solituds estimades,
Un sol ésser us manca, i tot és despoblat!

Per: Florenci Salesas

Florenci Salesas — Wed, 19 Aug 2009 06:34:40 +0000

Revers de la conversa d’ahir. Mentre amb l’Hermós notàvem com Pla sentia pena per la pèrdua d’un cert passat, al seu entorn, en ell mateix –ell mai podria ser tan “autèntic” com l’Hermós perquè, malgrat la seva joventut, ja era un home tocat per la modernitat i la cultura urbana– avui, després de parlar amb la senyora Rosita, malgrat el plaer de la conversa, acaba sortint mentalment esperitat, amb la sensació d’alliberar-se d’”un pes de cent anys”. Resumint: no conèixer el passat és un crim i hi ha massa coses en ell que són millors que ara, de les que cal aprendre i no oblidar. Però que el passat sigui on és representa una alliberació estupenda i que si no ens espavilem a viure el present, d’aquí uns anys ens haurem perdut les coses meravelloses que tenim davant els nostres nassos, que estan passant ara mateix i no tornaran mai. D’aquí uns anys el moment actual, exactament present, serà recordat per tot allò que li havia tocat ser una edat d’or, no per les seves mediocritats i repeticions nauseabundes: totes les èpoques són l’edat d’or d’alguna cosa i pocs dels seus contemporanis saben aprofitar-les sense caure en l’excessiva nostàlgia o l’ànsia per un futur hipotèticament millor. Viure enfocat amb l’època que et toca no és mai fàcil.