L’Hermós sap coses, finament. A tot el que ja diu el senyor Mira, podem afegir que també és un sibarita, llepafils gairebé, quan parla del suquet de peix de la Marieta. El “senyorito” diu que és “sublim”, d’acord. Però a l’Hermós, aquest home tan rude i autèntic, que sap que s’ha de conformar amb poca cosa, no l’entabanaran pas amb un suquet que no és. En aquest sentit està molt més civilitzat que aquells que no saben tastar, olorar i mirar certes coses com cal.

El passat es mor i tan li fa a ningú. De moment. Passa, però, que el passat, per molt que aparentment sembli més fàcil de destruir que de conservar, és tossut i persisteix, ni que sigui fragmentat. Les seves restes que afloren aquí i allà, no paren de fer la guitza a les nostres modernes consciències, per recordar-nos el molt que ens equivoquem. “Perdem el temps amb l’obsessió per la identitat, mentre arraconem temes urgents” diuen alguns. Després passa el que passa: la ignorància final, estar voltat d’eines dels nostres avis que no sabem que són, el buit total. “Lo urgente jamás deja tiempo para lo importante” recordo que deien a una tira de la Mafalda. Ens omplim la boca amb la paraula cultura i deixem que la nostra avia, per exemple, se’n vagi a la tomba, amb tot de cultura de la que ens hauria d’interessar, sense que li hàgim preguntat mai per ella. Potser no volíem que ens fes perdre el punt d’un llibre que estàvem llegint sobre la història rural dels nostres avantpassats. En alguns casos, ni això.

“Quantes maneres hi ha de parlar”. I n’hi ha moltes més de no voler escoltar diria, també.