Com descriure la progressió d’un jove descrit amb una exagerada innocència i blederia, en arribar, fins el moment de dir “demà m’afaitaràs”. El punt d’inflexió, el moment – desarmant! – que ja resalta l’Helena, amb aquell començament “La llengua és pobra per a dir-ho amb una certa decència”, carregat d’una causticitat d’un refinament que m’ha fet caure de la cadira, et prepara per a tot el que vindrà després d’una manera incomparable i que no es pot copiar, ni inventar.

Tot el text està farcit de moments d’interès, mantenint el to, sense decaure, tot! (el diàleg i comentari sobre la dona-clau, etc.)

“Tots els contactes reals amb la vida foren dolorosíssims”. Havia estat un inadaptat, com molts artistes. “Però hi ha coses que no es trien”. Voler ser el que hom és, és la primera norma per ser feliç.