Comentaris a: 6 d’abril de 1919

Per: Helena Bonals

Helena Bonals — Mon, 06 Apr 2009 20:58:06 +0000

La manera com critica els seus propis versos sí que és carregada de poesia, d’una gran lucidesa.

Per: Vidalica

Vidalica — Mon, 06 Apr 2009 17:31:04 +0000

La prosa de Pla arriba a tals extrems de concissió, depuració, agilitat, frescor i fidelitat a la pròpia vivència que potser ja no li cal poesia.

Per: eusebi

eusebi — Mon, 06 Apr 2009 17:30:21 +0000

“Veure… dues persones joves de diferent sexe, un espectable penible.” Pla evidentment no estava pel matrimoni “normal” entre dues persones que s´estimen, s´uneixen en matrimoni i, a partir d´aquí, ja han d´endurar les dificultats i l´estretor del viure, i, això, vist des del seu temps de misèria tan estesa. Per mi, Pla donava més força determinant a l´economia que a l´amor en si, a banda del seu deler indeclinable per la llibertat individual. Havia de romandre fadrí perenne, és clar.EM

Per: Florenci Salesas

Florenci Salesas — Mon, 06 Apr 2009 11:03:53 +0000

Helena, quan he fet aquesta espècie de suat oxímoron temàtic ja he dit que era horripilant, per seguir-li la conya a Pla. No s’ha de prendre seriosament. De tota manera, l’esclavatge com a metàfora “positiva” (“esclau de l’amor”, “esclau del seu talent”, etc.) és més vell que l’anar a peu. Que sigui risible, cert, una entelèquia, o no, ja són figues d’un altre paner.

Sobre el romanticisme en si hi hauria molt a parlar. Malgrat hi ha grans creadors romàntics, jo sóc dels que opinen que ha la idea del romanticisme ha fet més mal que bé a l’art. M’agrada la idea d’en Bach composant per encàrrec, com el sabater que fa botes a mida, una obra que pot generar en l’oidor (és una qüestió personal, evidentment, un assumpte artista/usuari, d’oferta/demanda) uns sentiments tant o més extrems que la del compositor que es suicida per amor, en ple segle XIX, el de la sublimació del patiment de l’artista. Encara en patim/gaudim (que cadascú tatxi el que vulgui) les conseqüències d’aquell “alliberament” de l’ànima de l’artista. I que qui més qui menys mira de treure’n profit personal, això també. La vida està molt dura i cal espavilar-se.

Per: Helena Bonals

Helena Bonals — Mon, 06 Apr 2009 08:56:31 +0000

Florenci: l’art pot ser dur, pot fer mal i tot, però l’artista mai és esclau. Ho fa perquè li surt de dins i prou. Això “del romanticisme de tercera mà” és la mateixa idea: el romanticisme de debò sempre surt de l’interior, no és una norma freda, com la d’una instrucció militar. La idea interior és la que permet de relacionar, de fer metàfores, d’entendre.