Comentaris a: 4 d'abril de 1919

Per: Maria Rosa

Maria Rosa — Sun, 05 Apr 2009 07:48:01 +0000

A Salvi Balmanya, ens diu Pla en el darrer paràgraf, no li agrada el tòpic local del seu propi reflex: Joan B. Coromina. Em queda el dubte, però, de què en pensa del mateix Pla ? (tots tres són empordanesos)

A reveure,

Per: Helena Bonals

Helena Bonals — Sat, 04 Apr 2009 16:55:03 +0000

D’acord amb tot, eusebi, menys en “l´influx primaveral l´indueix a una mena de blocatge que es tradueix en frivolitat”: que no es cregui la vida al seu voltant, indica que és escèptic, no frívol, crec jo.

“però massa forta per a evitar que pugui prendre res seriosament”: com n’hi ha que no es creuen els poetes, ell no es creu el que no sigui poesia. Ara sí que em sembla que l’hem atrapat!

Per: eusebi

eusebi — Sat, 04 Apr 2009 16:41:23 +0000

Potser, el que Pla vol indicar-nos és que la primavera, amb tot el seu esclat sensual, de moment se li contraposa a l´esterilitat monòtona de la seua quotidianitat de llavors mateix. De fet, com diu, per ell és com si no existís, perquè no pot fruir-ne de cap manera. De tota manera, l´influx primaveral l´indueix a una mena de blocatge que es tradueix en frivolitat. EM

Per: Criteri

Criteri — Sat, 04 Apr 2009 12:14:04 +0000

On deia Salvi Balmanya havia llegit savi, i és que a un altra Balmanya, també d’alla dalt, Domènec li deien el savi del futbol. El Balmanya més conegut llavors era Antoni, renovador pedagògic.

Per: Alexandre Bataller

Alexandre Bataller — Sat, 04 Apr 2009 11:49:57 +0000

La nota no em sembla pas menor. Entre els estímuls diversos de la gran ciutat fa bo, de tant en tant, respirar els “aires del país”. Uns perfums reconeixibles encara avui i que la prosa sensual de Josep Pla sap transportar-nos.
Front a la “resignada civilitat noucentista” proposada per Eugeni d’Ors, és reivindicable una mica de barroeria. Almenys aquells atributs que acostumem a adjudicar als éssers mediterranis: el xivarri, el parlar sorollós gratuït, la gesticulació.
La fugida al camp incontaminat, l’èxode dels caps de setmana, mostren els efectes d’unes ciutats allunyades de la salut i la tranquil·litat.
La premonitòria modernitat de la figura del flâneur, que tan bé descrigué Walter Benjamin seguint Baudelaire, és ja un signe reconeixible dels nostres temps.
Un vermut pres amb els amics ens lliga a la terra aspra, a uns valors positius del temps antic.
La primavera, sensual i estranya, arriba i m’agrada veure de nou els finestrals dels bars oberts, les terrasses a vessar, el ritual de la gent del meu país fent el vermut, xarrant a tothora, amb l’expressivitat del bell catalanesc del sud.
Tot un món positiu i ancestral, l’optimisme vital del “ara va bé”, expressat en la permanècia del vermut.