Comentaris a: 21 de març de 1919

Per: eusebi

eusebi — Sat, 21 Mar 2009 19:36:22 +0000

Durant anys, la divagació era el principal quefer, i al capdavall m´amargava, com diu el nostre Pla. També vaig arribar a posseir un ofici de satisfaccions escadusseres, amb la qual cosa vull dir que no és tant comparat amb la divagació amarga primera. Això sí, l´esperança que sento, en general, és escassa, amb què la frustració amaina. EM

Per: Helena Bonals

Helena Bonals — Sat, 21 Mar 2009 18:19:06 +0000

Té molta raó el Florenci, pel que fa a la Maria Rosa. No només té idees sinó que s’expressa bé.

Per: Florenci Salesas

Florenci Salesas — Sat, 21 Mar 2009 09:31:07 +0000

Antoni: no hi havia pensat amb el títol del llibre. Segur que el fet d’estar tan ficat a dins(traduir ho té això) ha d’haver influit, per força, en Pla, avui.

No vull raspatllar perquè sí (si entrem en l’”oi, que maco tot el que dius”constant, tampoc es va enlloc), però m’agraden molt les reflexions de la l’Helena i la Maria Rosa avui: complementen el text d’en Pla i també entre elles, com un guà.

Dona gust. Gràcies.

Per: Maria Rosa

Maria Rosa — Sat, 21 Mar 2009 08:31:59 +0000

Això de l’esperança, de la conveniència no tenir-ne que diu A. de Vigny, està bé com a teoria: per defugir les frustracions, que massa sovint ens paralitzen. Malgrat tot, la contrapartida és l’aprenentatge. Em vénen al cap aquells versos de Machado: “…caminante no hay camino se hace camino al andar…”
La vida, sense un mínim d’espectatives, seria com… Mmmm!.. com un mirall sense llum.

Bona primavera,

PD: Ja convindria una mica de pluja (jo, si més no, l’ESPERO)

Per: Helena Bonals

Helena Bonals — Sat, 21 Mar 2009 07:40:03 +0000

La curiositat és la flor, l’ofici el fruit. El millor és que l’ofici i la curiositat coincideixin. Un home equilibrat, ampliant el que diu Pla, és aquell en el qual les seves qualitats són alhora els seus defectes, i n’és conscient. Tenir temperament artístic pot arribar a ser un problema! No tenir esperança, per Pla, estaria relacionat amb el seu motiu: si va malament, és normal, si va bé, “propina”. Però he llegit algun cop que abandonar qualsevol esperança és l’infern, i, també, que “seguim esperant, fins i tot quan desesperem”.