Mal m’està dir-ho, però jo ho sospitava això que dius. Evidentment, ell, en essència, és home de poble, és clar. Però un home de poble que ha tastat el verí de l’Ateneu, de la cultura que hi ha a la ciutat, de la lectura d’artistes que respiren urbs pels quatre costats. Viu asfixiat per l’horror d’allà, també. Al poble hi retroba el contacte amb les coses senzilles, amb la saviesa i la cultura que toca el terra amb les mans, una certa mena de veritat. A la ciutat la saviesa de la conservació de la memòria, la de qui s’ha hagut d’enfrontar a uns reptes socials extrems. A la ciutat no només hi troba cinisme i pobresa espitirtual, que també. Hi ha una saviesa i una misèria espiritual de camp i una de ciutat.

Entenc que Pla, en tastar el mal i el bé de tots dos àmbits es sentís incomplet al retornar a l’un o a l’altre. És una mica el drama de l’immigrant: per molt malament que ho passis t’acabes enamorant del nou país. En retornar, la teva pàtira ja no és la mateixa. Què fas? No es pot deixar d’estimar tan fàcilment el lloc d’on ets, ni el lloc a on has anat a petar. I tampoc és sa. Rondinar, protestar i fins i tot fer algun “macagun”, contra el país i la seva gent està bé, perquè si no rebentaríem. Però entrenar l’ànima en l’odi al nou país, o al que deixes, és la mare del resentiment, una manera molt poc sàvia d’agafar-se la vida. No puc evitar de pensar amb cert director teatral ex-català. A mi em fa molta pena aquell senyor.

A Pla – al manco el anys setantes – tant li agradava el poble com la ciutat. la seva curiositat no tenia límits. Gaudia de la ciutat fins que se’n cansava. Llavors, desitjava el camp i se’n tornava amb celeritat. Quan era al mas, s’hi estava molt a gust; però se’n cansava i, oh!, se’n delia per tornar a la ciutat.
El mateix li passava amb el fet de la seva solitud i les ganes de sociabilitat. vasos comunicants.