Comentaris a: 6 de març de 1919

Per: El Criteri

El Criteri — Sat, 07 Mar 2009 19:02:54 +0000

Helena apunta bé el vell dubte -potser valdria més obviar-lo- de quan hi ha de realitat forçada en la seva obra, tot i que l’Antoni parla de descripció real dels personatges . Ara, no dubto que l’ambient si que fos el que descriu.

Per: Antoni

Antoni — Fri, 06 Mar 2009 16:42:12 +0000

La dispesa. La descripció, real, que fa de tots els personatges i de l’ambient d’aquesta dispesa són un primer tast que anys més tard ampliarà, en forma de narracions, al llibre LA VIDA AMARGA.

Per: Florenci Salesas

Florenci Salesas — Fri, 06 Mar 2009 09:25:50 +0000

Jo tenia una amiga que cada vegada que anàvem a veure una comèdia plorava: “pobre home, però no veus tot el que li passa?”, mentre jo, ho sento, reia (si el meu múscul del riure la trobava bona, és clar). Evidentment que tot el que li passava al protagonista era horrorós, si ens ho miràvem fredament, i l’amiga, no cal dir-ho, em xafava la pel·lícula. Però no crec que pel fet que jo rigués fos més insensible i superficial o que ella, ni que ella n tingués sentit de l’ humor. O potser sí que ambdues coses són certes.
En tot cas, és molt interessant de veure com cada lector rep les lectures. Els reflexos que en fem, seguint la teva terminologia, són tan diversos, com diversa és la textura de la nostra superfície.

Per: Helena Bonals

Helena Bonals — Fri, 06 Mar 2009 09:08:05 +0000

Jo ho trobo molt depriment, esperpèntic, tot plegat, tot i que em sembla que carrega les tintes per arribar més al lector, com ho fan tots els escriptors, amb imaginació o sense. No hi empatitzo gens: una dona “terroritzada per l’angoixa, que ha viscut literalment arrossegada per la vida”: no són precisament flors i violes. Hi ha un desequilibri massa fort pel cantó del realisme o com en vulgueu dir.

Per: Florenci Salesas

Florenci Salesas — Fri, 06 Mar 2009 08:41:45 +0000

Una observació molt interessant aquesta del germà, Maria Rosa. Només tenim uns breus de salut que semblen parts meteorològics, i poc més.
L’entrada d’avui, tot i descriure el desgavell i el bestiar caòtic que diu la Maria Rosa, té una evolució en el canvi de to molt interessant, i de resultants excel·lents. Sembla com si comencés amb el potenciòmetre que controla la freqüència que va de la llàgrima a la cleca girat totalment cap a l’esquerra, on hi ha la primera (to ombrívol, tràgic i patètic, amb el retrat de la vídua), però a mida que l’anem girant, va agafant velocitat sarcàstica (el primer detall, el de la nena, inquietant, a mig definir encara) fins que ja es llença per l’autopista de la comicitat pura amb la criada de Lleida. A partir d’aquí (per més que el que retrati és igual de sòrdid en sí) jo ja em peto de riure fins el final, quan el potenciòmetre ja no pot anar més cap a la dreta, i al dial ja no li queden números (la comicitat màxima, amb la disbauxa dels orinals).
Avui en Pla, girant aquest botó, ha fet de disc-jockey del nostre ànim: del drama tètric a la sàtira humorística en 43 ratlles. Esplèndid!