Comentaris a: 6 de febrer de 1919

Per: Florenci Salesas

Florenci Salesas — Fri, 06 Feb 2009 17:25:58 +0000

Perdó, una detallet més: jo, de tota manera, no ho acabo de veure clar del tot això del Caligari. Em costa de veure’l en tot el que hi diu Pla avui. I no diguem al bonic dibuix.

Per: Florenci Salesas

Florenci Salesas — Fri, 06 Feb 2009 17:13:05 +0000

Interessantíssim en tots els sentits, Antoni! No només per l’al·lusió directa al text d’avui, sinó perquè, personalment, tinc molta curiositat per la relació Pla-cinema. Sí, ell és un home de lletres (sembla, de fet, l’home lletra), però és força descoratjador de veure que cada vegada que es fica a una sala, al Quadern Gris, és per sortir-ne avorrit de l’experiència.
La pel·lícula de Robert Wiene de la que es parla al fragment que has penjat, però sense esmentar-ne el títol, és “El gabinet del doctor Caligari”, de precisament el 1919, l’any que —virtualment— estem! Però, és clar, a Barcelona no s’estrenà fins al 3 de desembre del 1921, al Teatro Novedades. Llàstima! “Nosferatu” no ho fou fins el 7 de febrer del 1931 al cinema Avenida, nou anys després que al seu país d’origen (quedaven tres mesos escassos per la república, però l’ambient ja devia de permetre deixar veure al país un vampir tan fantàstic).

Per: Antoni

Antoni — Fri, 06 Feb 2009 16:42:27 +0000

Us copio uns fragments d’un article que és molt escaient amb el text d’avui:

PLA I EL CINEMA EXPRESSIONISTA ALEMANY
Teresa Iribarren i Donadeu

Josep Pla va viure a Berlín des de l’agost de 1923 fins a final de febrer de 1924, en plena crisi de la primera postguerra europea. Més enllà de l’experiència amb la dura realitat del Berlín inflacionista, dues experiències artístiques deixaren empremta en l’obra planiana: les trobades amb l’escriptor Fritz von Unruh i, sobretot, la descoberta del cinema expressionista.
… L’acarament dels textos planians amb els films expressionistes delata múltiples manlleus per part del palafrugellenc…
… l’embriac del conte “Nosaltres, els angels” … s’assembla molt a la influent figura de Nosferatu: té “un cap pelat, groguenc, de color i de qualitat de llard. El crani és una mica punxegut al capdamunt” i “uns ulls irònics i delirants”.
Uns trets similars presenta Ramon de Montjuïc, el protagonista d’una de les millors narracions de Pla, publicada ja dins del seu primer llibre, “Coses vistes” (1925), que també manlleva diversos elements narratius del film de Wiene (s’inicia amb una anada a la fira). Com el Nosferatu de Murnau, “Ramon era un home petit, sec, calb, amb unes celles peludes i amples” i “es deixava créixer les ungles”.

CARRERS DE FRONTERA
Passatges de la cultura alemanya a la cultura catalana
Volum I
Arnau Pons i Simona Skrabec (Curadors)
Institut Ramon Llull, 2007

Per: Helena Bonals

Helena Bonals — Fri, 06 Feb 2009 11:18:39 +0000

A mi m’han colpit tres fragments a on es fa evident la seva poesia:

“Amb el sol, s’alçava de la blanca ciutat una gran flama viva que el vent feia oscil.lar a ponent, a llevant, i que de vegades s’emportava en la llunyania…”: igual com al “Camp de blat amb xiprers” de Van Gogh, en què els xiprers són com foc, espiritual, com la flama de Pla.

“el seu to punxegut de falset feia parpellejar les primeres estrelles”: és una sinestèsia, barreja so amb vista. Sembla que digui que la corneta el feia vibrar, era ell que parpellejava, en tancar-se el dia.

“veia en la claror d’un aire blanc, caure dels balcons les gotes de la misèria”: misèria continguda, només en gotes.

Per altra banda, em sento identificada amb “el cel de Barcelona a l’hivern, que és tan bell”. És realment així, la majoria de dies.

Per: Florenci Salesas

Florenci Salesas — Fri, 06 Feb 2009 09:12:04 +0000

La descripció de Montjuic és sensacional, bellíssima. I després d’ampliar la fotografia del Poble Sec, gairebé ploro. Només que hagis conegut una mica de cert món perdut, la sensació de pèrdua és irreparable, com si t’arrenquessin alguna cosa de dins que saps no te la tornaran mai més. Els nouvinguts hi posaran les seves vides, els seus costums; en el futur ploraran els seus morts i, més enllà, per un temps passat on tot era nou i més bonic, per ells. Els cicles, les capes humanes que oculten les unes a les altres, fins que la de més en sota queda més i més oblidada, però que fou la que cimentà l’edifici, són així. L’oblit i l’aniquilació de la memòria és llei de vida, què hi farem (la meva dona, neozelandesa, odia aquesta frase “què hi farem”. Diu que expressa el pitjor del tarannà submís del nostre país). Bé, potser s’hi pot fer alguna cosa amb invents tan fantàstics com el bloQG, per exemple, i engegar els “què hi farem” a pastar fang. No ho sé.
La mort del Ramon. Quin moment… Ahir a Sitges va morir una persona insubstituïble, un personatge únic. Sense aquella dona, Sitges és menys Sitges, com si li haguessin arrencat la meitat de les palmeres. No puc evitar de trobar-hi ecos. Aquesta entrada m’ha posat molt tou, ho sento.
Bon dia.