Comentaris a: 1r de febrer de 1919

Per: MARIA G.

MARIA G. — Thu, 05 Feb 2009 19:39:34 +0000

Potser el drma no és la dificultat de “de mantenir tot aquest patrimoni, amb el bombardeig que patim per tot arreu” sinó la superficialitat i la deixadesa en tractar les coses. És un moment que la manca de rigor ha esdevingut regla social. Jo també soc d’una generació en la que la saviesa era un valor a tenir en compte. Crec que aquest nou marc és més demoledor que les naturals anades, vingues i llamineres entrades en la llengua.
Gràcies també per la conversa

Per: Florenci Salesas

Florenci Salesas — Tue, 03 Feb 2009 21:15:32 +0000

El drama s’estén a les frases fetes i locucions, element bàsic en l’aroma de qualsevol llengua. Cada vegada més diem “fins aquí podíem arribar” (traducció de “hasta ahí podíamos llegar”), enlloc de “ja n’hi ha prou d’aquest color”, entre d’altres opcions. Cada vegada ens “bevem menys oli” o “diem ni ase ni bèstia”. Ja no ens n’ anem ni “en orris” (s’escriu així?).
És molt difícil de mantenir tot aquest patrimoni, amb el bombardeig que patim per tot arreu. Jo sóc d’una generació en la que encara hem pogut salvar part aquesta saviesa que els nostres pares tenien, d’una manera natural. Encara “ens calen” les coses, enlloc de, avorridament dir, necessitar-les, i els pronoms febles els emprem perquè ens surten, no perquè ho hàgim aprés a cap llibre (tot i que, després de llegir-los i prendre’n consciència, comencem a fer-nos uns embolics i a agafar unes pors que de nens no teníem. És gros això!). Però també estem molt contaminats i, més cops dels que voldria, jo mateix engego unes castellanades monumentals, tant quan parlo com quan escric.
A més, el dimoni de la idoneïtat és molt llaminer: totes les llengües tenen unes exclusives maneres de dir certes coses en les que són imbatibles i el castellà, evidentment, té les seves. Quan tens ficada una frase castellana molt expressiva dins l’ADN és molt difícil no caure en la certesa de que segur que n’hi ha una —o tres mil— de catalanes, que expressen exactament el mateix. La diferència amb aquella és que la segona fou creada pels que es van trobar per primera vegada amb el paisatge que trepitgem.
Fins aquí el drama. La tragèdia comença quan no se’n creen de noves, i que totes les novetats són subsidiàries de la llengua veïna, la divertida, la que “mola”.
Moltes gràcies Ramon i Maria G. Per la conversa.

Per: MARIA G.

MARIA G. — Tue, 03 Feb 2009 20:27:54 +0000

Ramon, moltes gràcies per l’enllaç. No estic segura si llegiràs l’entrada però ho ho escric igualment. Tinc ganes de dir-ho.
Tot això que està passant amb la llengua i la superficialitat en general em generen malestar. Gràcies doncs, per aquesta iniciativa de fer una revisió d’en Pla.

Per: Ramon Torrents

Ramon Torrents — Tue, 03 Feb 2009 16:45:38 +0000

Roquets, casulles, saltataulells i tantes i tantes paraules perdudes: les unes, perquè se n’ha perdut o allunyat l’objecte (el cas de la terminologia lligada a la religió); les altres, perquè hem perdut l’hàbit de parlar català.

A RodaMots hi ha un article d’Antoni Dalmau que em sembla que posa les coses a lloc en aquest sentit
http://www.rodamots.com/calaix.asp?text=ADalmau

N’extrec només una frase: “Però també moren les paraules totes soles, que passen sovint per una primera fase d’oblit progressiu i acaben finalment com una espècie de romanalla incomprensible del passat. ”

Si aquestes paraules no les diem els que les sabem, ja les podem donar per mortes i enterrades.

Per: Antoni

Antoni — Mon, 02 Feb 2009 22:23:51 +0000

Sí, Maria, és veritat, i també “casulles” i “ofertori”. La llengua ja ho té això, que unes paraules baixen i d’altres pugen.