Comentaris a: 4 de gener de 1919

Per: Helena Bonals

Helena Bonals — Sun, 19 Apr 2009 11:50:47 +0000

“és una manera de fer molt comú a tots aquells que, no pillant el nucli d’allò que sona, no ho rebutgen però ho desestimen”. Aquesta frase és boníssima, i té molta relació amb “lo que no se conoce se odia” o “les pors no superades es converteixen en fòbies”. Una de les coses que genera més desestimació i incomprensió és el que a mi em torna lela, el que faig tots els dies de la meva vida, des de fa molt de temps.

Per: Florenci Salesas

Florenci Salesas — Sun, 19 Apr 2009 07:51:47 +0000

No havia llegit aquest enllaç abans, Jaume. L’altre dia vaig llegir una frase de Machado que deia “lo que no se conoce se odia”, que podria lligar amb el que dius.
I, caram, no sabia que tocaves el piano, i a més imporvitzant! Jo també improvitzo amb el piano, Però sobretot faig molt soroll electrònic. Els meus coneixements músicals són primitus i desordenats però ja fa 30 anys que sé com fer un so electrònicament (si no sóc immodest amb això, segurament un coneixement d’una inutilitat enorme, ja no ho puc ser amb res, ho sento). Tinc molta barra i faig molt el pallasso. Estic convençut que la música (?) que faig hauria horritzat al mestre. No ho sé, mai se sap – en Pla era força imprevisible -, però sospito que sí. Tinc el dubtós orgull, això sí, d’haver esgarrifat de terror a més d’un rocker (fins i tot dels més heavies) amb la sorollada que faig, sense haver-me de despentinar. No ho puc evitar, m’agrada el Buster Keaton i com ell, mirar de passejar impàvid enmig d’un terrabastall que fa volar una casa pels aires.

Per: jaume santacana

jaume santacana — Sun, 04 Jan 2009 14:33:31 +0000

Em quedo, literalment, parat: Ara resulta (ja ho havia llegit en sa primera lectura del “Quadern”) que Pla era un personatge lligat a la música…si més no, a un concepte musical lligat a la cultura d’àmbit general. Res de res. Pla -que no hi entenia un borrall de música, i ho sabia, i li dolia – considerava que la música era un “art menor” (m’ho havia confessat manta vegades…); és una manera de fer molt comú a tots aquells que, no pillant el nucli d’allò que sona, no ho rebutgen però ho desestimen.
Pla era vulgar en el tema musical. Quantes vegades, els anys setanta, vam compartir diversos gin-tònics, a ca meva, a redol d’un piano…i, mentre jo tocava, ell opinava. Un clàssic: la persona que no hi enten res i gaudeix de composicions populars, baixes de to i, a voltes, simplement famoses…
Tenia, això sí, això sempre, aquella intuïció natural i magistral – com en pintura – i “disfrutava”, inconscient, sense cap mena de base, d’un aroma musical comú a l’espècie humana.
Jo, però, – i, perdó per la intimitat, tocava, al piano, les “flors de maig” i ell plolrava. Després, per desengreixar, jo tocava “els segadors” en jazz o el “Roll over Britania” i es moria de riure. Li feia molta gràcia el fenòmen de la improvització. Li hagués agradat molt, tenir oïda. A mi també, saber dibuixar!
Disculpes pel comentari tan personal.
Helena Bonals: gràcies pel teu comentari d’ahir…molt ben vist el tema de la doble imatge: em vas fer content!!!

Per: Antoni

Antoni — Sun, 04 Jan 2009 10:57:08 +0000

Molt bona la connexió sobre Josep Ferrer.
Gràcies.

Per: M. le Pédant

M. le Pédant — Sun, 04 Jan 2009 10:44:28 +0000

La música no és Ravel ni Nicolau, sinó Wagner (Tristan: Vorspiel). Aquí la dissonancia és funcional (resol en una consonància), mentre que en el cas de Ravel moltes vegades és purament decorativa. Això es considerava important en l’època, encara que potser no tant a Palafrugell.