Posats a dir, personalment m’encanten els desmais amb les seves branques juganeres que penjen per poder tocar el terra i que exhibeixen una gran flexibilitat semblant a la dels grans gimnastes olímpics.

També em fascinen les oliveres amb les seves fulles d’un verd grisenc i el seu revers d’un color d’ala de mosca i sobretot la seva escorça tan ben treballada amb els seus plecs i filigranes que fan que quan més anys tenen més reboniques es tornen com les arrugues que ens deixa la maduresa dels anys i la sabiesa i gratitut per poder arribar-hi.
Hi ha una tradició màgica medieval que diu que es suposava que el fum de l combustió dels ossos de l’oliva apropava als homes i a les dones.

I per acabar amb la meva inspiració botànica; el roure, que reparteix seguretat i fermesa i que, si el seu tronc l’abraces i l’estrenys entre els teus braços pots sentir l’esclafor i el toll de vida que regalima pel seu interior.

PS: Gràcies Ramón Torrens per l’apunt de la frase , ja que havia sortir un altre dia i ningú va saber que dir-me, ja veus que l’he aprés i avui m’ha agradat utilitzar-la.

Bon dia a tots.