.

L’altre dia vaig fer referència a l’olor que envaeix el país en aquests inicis de declinació tardoral, sobretot si ha plogut o fa molta humitat: l’olor de terra, o sigui de bolets.   Aquest període de l’any és el d’una sola olor –o almenys d’una olor preponderant que no en deixa sentir cap més, que de vegades em sembla mortuòria, depriment i sovint molt dubtosa. Les pluges d’aquests dies –ens acostem a la Mercè i a l’equinocci de tardor– m’ha fet pensar en la primavera. La primavera és plena de les olors més variades i diverses, d’una matisació d’olors que no es fonen –olors dolces i àcides, seques o calentes, suaus o intenses, que arriben a la fascinació més complexa i vigoritzen els records més esmorteïts.  L’olor de fonoll, de flor d’acàcia, de xuclamel, d’argelaga, tenen, per mi, més intensitat que les flors que la gent cultiva –que la majoria de les flors del jardí. La seva falta de presentació exterior, la seva mediocritat colorista, no hi fa res.  .

.

Una de les poques coses útils i de bon sentit que vaig fer en el curs dels meus anys universitaris a la Facultat de Dret fou concórrer a un curs de llengua italiana, donat a la Casa degli Italiani de Barcelona –no recordo ara quin any exactament. El curs –que fou nombrós– fou una cosa seriosa fins a l’extrem que no crec que hi arribés a conèixer ningú més que de vista. La gent estava per la feina i no teníem cap tendència a perdre el temps. Hi havia italians que aspiraven a millorar el seu llenguatge i gent del país que havien decidit d’estudiar l’italià d’una manera voluntària, per gust autèntic –o perquè ho necessitaven, naturalment.

Jo havia viscut fins a la data en un ambient francòfil. La penya de l’Ateneu, que havia jugat un paper tan important en el curs de l’última guerra, era d’una francofília delirant i frenètica. França i res més! Es podien tenir les idees més absurdes: l’única cosa indiscutible era França i la francofília. En les qüestions esportives –que per a molts assistents eren vidrioses i delicades– hi havia partidaris del «Barcelona» i partidaris de l’«Español» que convivien perfectament. La convivència amb una persona no francòfila hauria estat impossible. Tot el que feia referència a Itàlia tenia un cert descrèdit, una consideració molt petita. Els italians eren considerats frívols, xerraires, poc seriosos, d’una verbositat excessiva, d’una astúcia esmolada i perillosa. Eugeni d’Ors havia parlat d’Itàlia, a la penya, molt seriosament. N’havia parlat sobretot per utilitzar els ordres clàssics italians contra Gaudí. Els ditiràmbics elogis de Pujols a la poesia i a l’òpera italiana havien semblat crítiques perquè els elogis havien estat excessius. Les primeres persones del país que havien anat a Itàlia fora de les peregrinacions a Roma havien estat els noucentistes. L’art noucentista havia tingut una pretensió italianitzant: Galí, Aragay, Obiols, Riba, si no havien anat a Itàlia, pretenien fer el viatge. «La Revista» de López-Picó havia donat un cert espai a les coses d’Itàlia. Estelrich era un italianitzant declarat –potser per mallorquinisme. Tota aquesta massa encefàlica havia tingut, però, durant la guerra, una posició lleugerament equívoca. D’Ors, l’home més afrancesat que fins ara he conegut, afrancesat fins al moll de l’os, havia defensat públicament Romain Rolland i au dessus de la mêlée. Riba havia cregut que un triomf d’Alemanya seria favorable als interessos polítics del nostre país. (Prat de la Riba havia cregut el mateix.) Però, en fi, tot aquest moviment havia estat més aviat apàtic i s’havia mantingut en un terreny minoritari. Un gran bloc intel·lectual del país –de Santiago Rusiñol a Pere Ynglada, de Quim Sunyer a Enric Casanovas i Josep Maria Junoy– s’havia mantingut en una francofília de pedra picada, absolutament indiscutible.

Vaig començar a estudiar l’italià per llegir la «Historia de la Literatura italiana» de Francesco de Sanctis, llibre d’un interès decisiu –segons l’opinió de Josep M. Capdevila i del seu inseparable Joan Climent. Josep M. Capdevila semblava tenir llavors tres obsessions: sant Francesc de Sales, Francesco de Sanctis i Joseph Joubert. Climent el seguia. Aquestes tres obsessions havien estat creades per Eugeni d’Ors, naturalment. Per molts esperits del país, D’Ors fou un descobridor de tresors pràcticament inesgotables i de gust infal·lible. El curs fou donat en un local espaiós, net i clar de la Casa degli Italiani –situada en un passatge de l’Eixampla el nom del qual no recordo mai: el mateix on el doctor Arruga té el despatx. Una gran tarima. El retrat de Dant, tan prodigat. Material net per als assistents. Quan penso en els bancs de les aules universitàries, valga’m Déu!

El professor Cavaradosi, que ens explica la gramàtica, és un home corpulent, no gaire alt, molt pàl·lid, d’aspecte trist, vestit de negre, de mitja edat, amb una armilla blanca, de piqué, sobre la qual ondula una cadena de rellotge de color de plata. Parla generalment dret, passejant per la tarima. De vegades utilitza la pissarra. No sé pas amb quin accent parla, perquè no hi entenc res. (A fi de curs vaig saber que parlava amb un deix napolità molt acusat.) El professor Cavaradosi és l’autor de la gramàtica que utilitzem. El llibre em sembla clar, intel·ligible i eficient. Les explicacions del professor són simples i coherents.

No tinc pas una disposició per a aquestes coses, que més aviat em semblen pesades i d’escassa amenitat. Només s’aprenen ràpidament les coses que agraden aplicant-hi una certa disciplina. Gràcies al professor i a la seva gramàtica, potser faig alguns progressos –no ho sé, pocs, probablement. Pocs dies després d’haver començat el curs, demano a la biblioteca de l’Ateneu la «Història» de De Sanctis. No arribo a confegir res. Llegeixo un paràgraf i a la fi és com si no hagués llegit res. Faig la mateixa provatura amb un volum de la «Crítica» de Croce i arribo al mateix resultat. Dies després obro el «Corriere della Sera», i comprenc alguna cosa senzilla. El primer contacte amb aquest diari em produeix una gran impressió. És el segon diari que fins ara he llegit que m’ha produït un gran interès –una curiositat, vull dir. El primer fou «Le Temps» de París.

La meva assistència al curs de la Casa degli Italiani em fa fer el propòsit d’anar a Itàlia de seguida que pugui. Quan es podrà produir aquest viatge? Qui ho podria saber? No tinc l’apetència de diners, però cada dia que passa em fa comprendre que sense diners –pocs, però suficients– no es pot fer absolutament res.

La primavera, tan aèria, té, sobre el cos, un pes insuportable. És una gravitació física, real. De matisos clars, amb l’aire perfumat (un perfum de suc d’ametllons), inflor de les branques, el borrissol de les fulles, el neguit de la floració primaveral. Si la frisança sensual es presentés així, durant tot l’any, la vida no seria pas gaire agradable.

Ara, surto de casa abans de les vuit del matí. L’aire, en aquesta hora, és d’una indescriptible suavitat. Les taques de sol tenen una vivacitat claríssima. La llum sembla posar una ditada d’oli daurat sobre les coses. El municipi fa regar els carrers: la terra, els empedrats, semblen tenir un baf vital. Les noies que van a treballar encara porten a la cara l’escalfor del llit esgarrifada per la picant frescor matinal. Avui, diumenge, he passat un parell d’hores del matí repassant els apunts en un banc de la plaça de la Universitat.

M’havia fet el propòsit de no llegir cap diari fins passats els exàmens. El propòsit ha durat ben pocs dies. Avui l’he trencat. He llegit el «Glosari». No tinc cap inconvenient a declarar que enyorava el «Glosari» –que l’enyorava a pesar de tots els pesars…

He llegit també un article d’Azorín sobre Gracián. Azorín copia, del jesuïta aragonès, el següent paràgraf: «Las hortalizas frescas templan los ardores de julio, y las calientes confortan contra los rigores del diciembre. De suerte que acabado un fruto entra otro, para que con toda comodidad puedan recogerse y guardarse, entreteniendo todo el año con abundancia y con regalo. ¡Oh próvida bondad del Criador!, ¿y quién puede negar, aun en el secreto de su necio corazón, tan atenta providencia?».

Està molt bé. Heus aquí –penso– una demostració de la Providència feta a base, no pas de la manipulació de sil·logismes, sinó utilitzant les mongetes tendres i les mongetes seques –les seques, per dir-ho com els barcelonins. De tota manera, em costa de comprendre el sentit providencial de les mongetes verdes que mengem ara a la dispesa.

.

Sempre que passo pel carrer i miro la gent, comprenc amb més claredat la importància que té, en les coses, el problema de la proporció. Un front ample amb una mica més d’amplitud que la deguda és un front d’idiota; un front estret, una mica més estret que el que correspon a la figura que el transporta, produeix l’angúnia que fan els fronts dels goril·les.

.

A les persones que han estat o viuen humiliades, se’ls coneix en la cara.

Vaig al mas. La tarda és una mica més clara. Als recs se sent un rajolí d’aigua. En els bassals hi deu haver créixens i herbes aquàtiques, que ara són tan fines, en salada. Els espàrrecs de marge ja passen. Estan a punt de sortir, a plaça, els pèsols i les faves. Les pastanagues són dolces. Els espinacs tenen una tendresa extraordinària. Les bledes gairebé no ho semblen. Els enciams es fonen a la boca. Ara és el moment de menjar herbes. A la primavera, la botànica té una cosa angèlica, celestial.

Les orenetes volen descrivint corbes sobre el casalot del mas. De vegades baixen i toquen, amb el bec, el mirall obscur de l’aigua del safareig. Els gats vigilen si alguna oreneta jove es fatiga de volar i cau. En la naturalesa, ningú no està mai parat.

Entro a la cuina de la casa. No hi ha ningú. La gent dóna menjar als animals. El foc crema, a la llar. Passo una estona assegut sobre la fusta lluent i suau de l’escó, davant del foc de pi, guspirejant. Es va fent fosc darrera de la finestra reixada. La casa és esgavellada, enorme; però, ara que no s’hi veu ànima vivent, sembla una casa encantada –que deprimeix.

.

Els dos grans panorames d’aquest país són els que es veuen des del Pedró de Pals i del Molí de Vent, de Begur. Però n’hi ha un altre que és menys conegut, que és el que es veu abans d’arribar al coll de Morena, cent cinquanta metres més amunt del mas, amb les oliveres a primer terme, sobre la carretera de Girona a Palamós. És absolutament perfecte –malgrat la impertinència d’aplicar a un panorama l’adjectiu perfecte.

Capvespre rúfol, aire displicent. Els carrers de la vila són deserts. Només es passeja el senyor Roig, amunt i avall del carrer de Cavallers –sense res al cap, amb el bastó penjat al braç. En les seves inacabables hores de passejant solitari, ¿què pensa el senyor Roig? Compon música in mente? ¿Planeja alguna venda de suro? Imagina algun plat exquisit? Sabem que el senyor Roig és compositor. Sabem que és un comerciant aprofitat i fred. Que és la primera forquilla de Palafrugell, un excel·lent gourmet. Però, què sabem del senyor Roig? De la gent que no veiem mai, què en sabem?

Llarg passeig pels voltants de Palafrugell –sense voler anar enlloc concretament– amb Joan B. Coromina. Temperatura agradabilíssima –exactament gloriosa. La tarda, en aquest país, és una pura delícia.

Les pinedes fan que aquest paisatge no es pugui confondre amb cap més. L’estructura bàsica d’aquestes pinedes és gairebé sempre una figura geomètrica regular: un triangle, un rectangle, de vegades un quadrat perfecte. Tot a vora dels pins hi passa una cinta de color blanc-rosat, uns camins sorrencs de granit descompost –car aquesta és l’afloració geològica d’aquest país.

Les rengleres de pins, tirades a cordill, fan pensar amb les projeccions de la geometria. De color, si a l’estiu són rossos –i pini biondi de D’Annunzio– ara tornen al seu verd autèntic. Sota de les copes, hi flota un verd lleuger, claret, aeri. Si els para-sols, un per un, semblen paràboles, en conjunt, vistos per sobre les pinedes semblen un mar vegetal immòbil, unit, d’un onejar suau. Amb una mica de vent, els pins es tornen musicals –com els pollancres, com els carolins–, però la música que fan és molt diferent. Del poeta mallorquí Miquel Ferrà vaig llegir, no fa gaire, una poesia en la qual es parlava de l’alta remor dels pins».¹ El repiqueteig del pollancre és juganer i gràcil i fa pensar en la música de Mozart, tan lliure i líquida. Els pins fan una música d’orgue, de rèquiem.

Les vinyes són l’element que dóna color al paisatge –una cançó canviant i diversa. Ara són d’un gris daurat elegantíssim. Solen ésser posades sobre les ondulacions, ben deixades com el pit d’una adolescent d’aquest país. A cada vinya hi ha un pou per a fer el sulfat i una barraqueta. Aquesta escampadissa d’elements urbans en la terra humanitza el paisatge i el fa ésser de molta companyia. Tot és petit, ordenat, endreçat, amable –fins al punt que de vegades us vénen ganes de donar la raó a les senyores quan parlen d’una monada, encara que no sigui ben bé això exactament.

Passejar a la tarda, en la tardor incipient, per aquest país, és una delícia –una mena de plaer físic.

De retorn, a Plaça Nova, trobem mossèn Renart, que fa cap, a peu, a la seva rectoria. Fa cara d’amoïnat. Coromina, que hi és amic –no hi ha cap anticlerical en aquest país que no tingui un capellà amic–, fa un llarg circumloqui per demanar-li si li’n passa alguna. Mossèn Renart té fama de tenir, sempre, una qüestió o altra amb el bisbe.

–No res… –diu el senyor Rector, amb una rialla una mica forçada–. El de sempre. Ja us he dit alguna vegada que és molt més difícil ésser rector d’un poble com Mont-ras que bisbe de Girona. El senyor bisbe talla el cupó d’un capital considerable, de més de catorze milions de pessetes, i jo haig de viure amb cinc ralets… No es pot fer res.

Els capellans de poble fan pena. La seva pobresa és indescriptible.

Coromina s’enfosqueix.

–Mossèn Renart –diu– m’ha aigualit el paisatge i el passeig. Sembla mentida que un país tan bonic comporti tanta misèria.

1. El poema de Ferrà no es publicà fins el 1926, si bé potser això no hauria impedit que, compost abans, Pla ja el conegués —n. ed. bloQG

Passat el dia a Girona –sense tenir-hi pràcticament res a fer. El viatge, en tren, anar i tornar, val: 3,60 ptes. Tothom ho troba car. No ho sé pas: em falta un terme de comparació. No he guanyat fins ara, en la meva vida, ni un cèntim. Els diners tenen una importància indescriptible. És claríssim. Sento que haver estat fins ara immune dels seus efectes, si d’un cantó em dóna un aspecte d’home incomplet, per l’altre em manté en un estat d’ingenuïtat gairebé angèlica. Sóc una mena d’ésser tendre, badoc i infantil.

Plovisqueja. Fa la xim-xim. Sobre els camps hi ha una gasa de vapor d’aigua molt tènue. Les llunyanies floten en una flonjor blavenca. Es veu sortir un fum mandrós per les xemeneies de les cases de pagès. El paisatge sembla adormit en la tebior del silenci.

Sota la pluja, Girona té un caràcter impressionant. Vidres molls. Els degoters dels vells carrers, les pedres daurades dels casalots, treuen, amb la humitat, una resplendor ferruginosa, interna. Les herbes parasitàries de les parets regalimen. A través de l’opacitat de l’aire, les pedres blanques de la catedral tenen un to verd clar lleugerament tocat de carmí. Totes les formes semblen més unides i pastoses. El verd de la Devesa té un toc moradenc tenuíssim. Entaforades en les cases decrèpites, totes les dones semblen interessants. L’arqueologia és afrodisíaca. Sant Pere de Galligants té un aire taujà, covard, pagès, amb la sonsònia romànica. Romanicot, romanicot…! Els paraigües saltironegen pels carrers estrets. La vertical dels carrers torna la gent que hi passa més petita. L’interior de la catedral és ferotge, terrible, d’una severitat que fa posar pell de gallina. Sensació de duresa aclaparadora, freda. És un ambient que sembla dir-vos: això o res. Impressionant seguretat fanàtica! Surto als claustres. Alenada d’aire humit i fresc –agradable. Malgrat els murs dels voltants, que els deprimeixen, els claustres us alliberen. Per l’eixida que fan veig, més enllà dels Galligants, la muntanya de Montjuïc, de color rogenc, d’una qualitat argilosa, amb les roques de color de farigola seca que afloren a terra. Torno als carrers. El fanguet. Els cafès de les Voltes. Prenc dos pernods, freds, de gust exquisit, que m’entristeixen. Llumets de ciutat provinciana. Electricitat amb icterícia. Es veuen caure les gotes de pluja davant de la llum de les bombetes. Sota els porxos, la gent es passeja, amb el gust, a la cara, de l’aire fresc. De les botigues de roba, en surt un baf de roba de vellut –d’una fortor que m’arriba a sorprendre. És l’olor de l’hivern…

Retorn en un tren fosc i lent. La gent sembla esporuguida. Asseguda en silenci sobre els bancs dels vagons de tercera, tothom aguanta el seu equipatge a la falda, amb totes dues mans, com si tinguessin por que algú no els el prengués. Nit d’insomni. Fatiga.