Avui ha tingut lloc el sopar, que ha estat excel·lent. Hi han assistit vint-i-un comensals. Davant de les becades del Titus, Pompeu Fabra ha decidit de no tornar al vespre al seu domicili badaloní.

En el transcurs del sopar s’ha produït un fet insòlit. A conseqüència d’una història no gaire fresca però molt llibertina contada per Pujols, el doctor Dalí ha entrat en un procés de riallades aparatoses i continuades, que en certs moments li han arrencat les llàgrimes i a la fi li han produït un atac de singlot terriblement espasmòdic, continuat i persistent. El doctor Dalí és un ventripotent, i l’espectacle de veure els moviments del seu ventre a cada singlot que feia era realment impressionant. En un home flac i de poc pes, un atac de singlot no mou res; en un home de cent trenta quilos (mal comptats) el ventre sembla posat sota una pressió terrible. En un primer moment, el mallorquí Antoni Homar (gran amic del doctor) digué que el singlot s’havia produït a conseqüència d’una crosta de pa que l’havia ennuegat lleugerament. Així tractà de treure importància al fet. Els metges presents foren d’un altre parer: consideraven que era perillós i proposaren diversos remeis per a aturar-lo i alleugerir les molèsties de l’agradable contertulià. Amb això aparegué l’apotecari més pròxim a l’Ateneu (el de la cantonada de la Rambla i el Bonsuccés) amb una bateria de medicaments. Així almenys vaig sentir que ho deien. Jo creia al principi que el fet era insòlit, però resultà que el doctor Dalí és propens, segons Borralleras, a tenir atacs de singlot segons la manera que té de riure –quan riu, diríem, excessivament. En tot cas, altres vegades havia fet aquests exabruptes, que atès el seu ventre eren especialment fatigosos i desagradabilíssims. Així passà un cert temps i a la fi, veient que la cosa continuava, hom decidí l’evacuació. Quim Borralleras i Antoni Homar acompanyaren en un taxi el doctor Dalí al seu domicili particular –carrer del Bisbe. El sopar fou reprès amb molta més parsimònia, i, a l’hora de les postres, Alexandre Plana i Josep M. de Sagarra escriviren, com en altres ocasions semblants, considerables peces literàries de circumstàncies, naturalment en vers, destinades a elogiar la generositat de Lluís Llimona i la seva capacitat cinegètica –amb les naturals al·lusions a la mitologia de la canana i de l’escopeta, a la qualitat de la cuina i, és clar, a les referències a l’entrelligat humà dels concurrents a la penya. Plana i Sagarra demostraren una vegada més que són dos excepcionals escriptorassos. Escriuen sobre qualsevol cosa, tan llarg i substanciós com els sembla. Improvisen com una font que raja. Giren els versos amb una voluntat omnímoda. Plana pot escriure en prosa o en vers sense pràcticament cap obstacle. Sagarra, escrivint en vers, és un prodigi de fecunditat. Plana escriu potser d’una manera més esblaimada, sense tant de pintoresc i amb menys amenitat. La poesia de Sagarra, sovint tan ingènua i superficial, té sempre un gran caràcter. Plana és un home boirós; Sagarra és un home clar. Amb una ploma a la mà, el resultat és exactíssim.

El fenomen de veure escriure un home sense pràcticament respirar –s’entén, coses intel·ligibles– em desconcerta, em deixa parat, m’admira. Potser aquest fet es troba en l’origen de tota literatura possible. Constatar aquest fet en un poble –sento que diu Fabra– que ha fet tants d’esforços per no escriure és una cosa absolutament esperançadora i divertida.

No sé pas si hi ha algú que recull les poesies que s’han improvisat en els sopars de la penya. Sospito, però, que un o altre ho deu fer. ¿Potser Solé de Sojo, que de vegades ha pres part amb menys buf quantitatiu en aquests treballs tan positius? No ho sé pas. Està bé, en tot cas, que es faci. A les postres d’aquests sopars, Sagarra (sobretot) ha escrit poesies cabaloses, amb tirades de versos magnífiques i que algun dia s’editaran, perquè aquest poeta, per a la improvisació, no té avui rival possible.

.

M’he preguntat moltes vegades si aquesta llibertat pot durar, si no és excessiva. De llibertat, no n’hi ha mai prou! –diu o escriu certa gent. És una opinió falsa. Que tothom pensi com vulgui individualment. Socialment parlant, la llibertat ha de tenir un límit. Dubto que aquesta llibertat d’avui pugui durar. El parlar no té aturador. Hom parla avui de la qüestió que sigui amb una absoluta procacitat –a si l’encerto l’endevino. No queda res per verd. Tot queda supeditat a la gràcia momentània. Aquesta segregació verbal és –no es pot negar– extremament divertida. El to general de les converses és d’una fabulosa amenitat. Pere Ynglada, que va i ve entre Barcelona, París i Londres, diu que les converses de Barcelona són úniques en aquest moment. Ni tan sols la qüestió social és capaç de produir una certa reflexió –un punt de gravetat indispensable. Fa l’efecte d’un país de tímids dominats per la freqüència de l’audàcia verbal més lliure.

–Aquesta situació –deia avui Enric Jardí a la penya– durarà el que durarà. Vindrà un altre govern i tota aquesta loquacitat i tota aquesta xerrameca se n’iran aigua avall. La gent fugirà del naufragi com les rates. Tothom es tornarà enravenat, discret i d’una morositat funerària. Les paraules es tornaran més opaques i més cautes, el soroll minvarà. Passarem d’un extrem a l’altre. Sempre ha estat igual.

A mi, em sembla que aquesta verborrea tan vasta no ha pas afectat per res la hipocresia general. La hipocresia es manté igual. La hipocresia és el roc a la faixa –la reserva que es guarda per a quan vagin mal dades.

Era diumenge –una tarda dolça, lleugerament ennuvolada, tèbia tarda de tardor. La tardor, a Barcelona, és una pura delícia. La reunió era nombrosa i el local ple de gent. Els diumenges apareixen a la penya contertulians que no vénen els altres dies: el vell Dalmau de les galeries de pintura, els metges que els dies de faner tenen feina, professors, artistes. En el local el fum és molt dens. Molts concurrents fumen cigars de l’Havana magnífics, esplendents. Els cigars de Josep M. Albinyana són impressionants, llargs, de fulla boníssima, la dimensió dels quals sembla augmentar en contrast amb el seu cos i la seva cara llarga, xuclada i ascètica. Hi ha fumadors (Albinyana) que semblen aspirar el cigar; altres (Sagarra) els bufen pomposament. Cada u¹  per allà on l’enfila. Les paraules d’Enric Jardí produeixen en el guirigall dominical una suspensió dels esperits. És una dutxa d’aigua freda –que cau, però, d’una manera indiferent. Jardí té un gran prestigi a la penya, és universalment respectat: és un contraopinant permanent de la lleugeresa i de la frivolitat de l’ambient. No és pas un primari esquemàtic, com tants n’hi ha en el país. La diversitat dels seus amics més cordials –Quim, Eugeni d’Ors, Camps Margarit, Josep M. Junoy– ho demostra plenament. El pessimisme sistemàtic de Jardí, però, produeix en la gent una espècie de calfred. Generalment els empipa. Si parlant d’aquestes coses ho fa curt, semblen escoltar-lo amb interès. Si la seva elucubració és més llarga, a penes poden dissimular la seva molèstia –petita o grossa. Si parla donant a la seva dialèctica un aspecte de raonament construït, la displicència és visible. Parlar d’aquestes coses un diumenge a la tarda, un diumenge a la tarda de tardor, d’aquesta tardor tan dolça, enmig d’aquest fum blau que té aquest adorable gust de menta… quina indiscreta inconveniència! Quina llauna inexplicable! És incomprensible!

Jardí aprofita la confusió que les seves paraules produeixen per a agafar el barret i sortir de la penya. És molt donat a anar a passeig. És afeccionat al futbol, però no pas a veure els partits. Li agrada en canvi, veure com surt la gent del camp –la gent que va a peu–, escoltar el que diu mentre es dispersa per la ciutat. Una vegada sentí un home que portava una criatura a coll-i-be i li deia amb accent valencià afectuosíssim:

–Tu ets un Zamora petitet…

1. A les edicions consultades llegim «Cada un», expressió que en Pla sol ser «cadascú» o «cada u», que adoptem.

Li he sentit parlar de vegades dels incidents a què donà lloc el desplaçament del centre de gravetat de l’Ateneu, de la penya de dalt, de la penya considerada la tradicional a la casa, a la penya de baix –és d’aquesta que parlo. Les persones que portaren a cap l’operació foren Borralleras i Pujols. Feren un gran esforç, guanyaren les eleccions i ara són, en realitat, els amos de la casa. L’operació donà lloc a grans discussions, a molts disgustos, a greus incompatibilitats. Un dels elements de la penya de dalt que més es distingí per la seva frivolitat i la seva lleugeresa fou el doctor Josep M. Roca, conegut a Barcelona per En Roca de la Unió (s’entén, la Unió Catalanista), erudit i d’una superfície social considerable. Pujols sentia per Roca un menyspreu delirant.

–Quan ens arribà la notícia –deia Pujols– que el senyor Roca de la Unió afirmava que nosaltres havíem fet l’operació de l’Ateneu amb la intenció de convertir aquesta casa en el nostre armari del pa i alhora de convertir-la en un establiment de mala fama, el vaig anar a trobar. Li vaig dir: «Miri, Roca, a mi m’agrada molt més que m’enganyin que enganyar els altres. Entre vostè i jo, aquest fet hauria de quedar establert i perfectament clar…». Davant de la meva afirmació, Roca agafà un aire de gran sorpresa, com si hagués quedat absolutament estranyat. «Aquesta sorpresa que manifesta, senyor Roca –vaig afegir–, és una mica suspecta. ¿Que potser no està conforme amb el que li acabo de dir? Les meves paraules, en tot cas, no són més que les beceroles de la manera de fer de l’home correcte i normal… De manera, doncs, que ja estem entesos… Si vostè persisteix a parlar com parla…». Roca tractava d’articular alguna paraula. Semblava no poder sortir de l’estranyesa que l’envaïa. El vaig deixar amb la boca oberta, fent esforços per sortir de l’embeneitiment en què es trobava. Vaig anar-me’n. Després d’aquesta escena, no ens consta pas que continués parlant de la manera que parlava. Muts i a la gàbia…

»Josep M. Roca –afegia Pujols– fou un tipus considerable del meu temps, una barreja d’improvisació, d’ignorància, de vanitat biliosa, d’enveja i d’intolerància –i al mateix temps de lleugeresa sense límits, total. De vegades em demano si amb tipus així, que sempre n’hi ha i són molt abundants, aquest país arribarà a cap resultat. Una vegada, una senyora de Vilafranca, una tal senyora Carbó, s’enamorà de Roca d’una manera apassionada. Com que era considerat un savi i ell s’ho creia, aquest fet l’inflà com un rave. Es comprà un barret fort blanc, un bastó lluentíssim, un plastró fabulós, i es féu fer un vestit de molt bona roba, groc com un canari. Portava unes sabates tan enllustrades amb unes polaines tan blanques i eucarístiques a sobre, que les seves extremitats semblaven el llac de Lamartine després d’haver nevat. Amb aquesta indumentària, el senyor Roca anava vestit de querido i feia un efecte considerable. A l’època de la senyora Carbó, es feia rentar el cap a la perruqueria de l’Ateneu amb una clara d’ou i es feia passar un raspall de les dents per sobre els pèls de la barba.

»La senyora Carbó tractava el senyor Roca –afegeix Pujols tancant els ulls i parpellejant– amb una tendresa deliqüescent i abandonada i quan li deia: “Ai Roca, ai Roca…!” amb un accent tendre i insinuant, feia molta gràcia perquè sentir pronunciar una paraula tan dura i pesada en els transports ondulats de la Carbó era literalment sensacional.

»El senyor Roca tenia un adminicle que tingué sobre d’ell molta influència: el doctor Font Torner, conegut per Font Nano, espècie de monstre de la teratologia, que semblava la seva cua. La principal raó biològica de la presència de Font Nano sobre la terra és un anticambonisme integral. El doctor Roca pensa igual. En aquest segle, hi ha hagut molt de catalanisme i moltes paraules d’aquest sentit. Però per sota de les aparences verbals no hi ha hagut més que una cosa real: el cambonisme o l’anticambonisme, la simpatia per la persona i l’obra de Cambó i l’antipatia per la persona o l’obra de Cambó. Tota la resta ha estat perfectament secundària. A la penya de dalt hi ha el pinyol de l’anticambonisme. El doctor Roca i el doctor Font Nano són l’essència de l’anticambonisme: són contra Cambó d’una manera permanent i aferrissada –com són contra, amb la mateixa passió, de les Normes de Pompeu Fabra. ¿Per què són contra les Normes de l’Institut? Ningú no ho ha sabut, concretament, mai. Fa tants anys que esperem que justifiquin la seva posició que s’ha d’arribar a la conclusió que és obra de la lleugeresa i de la ignorància.

»Un altre gran amic del doctor Roca és el senyor Pelegrí Casades i Gramatxes, terrible i menut rondinaire, biliós, malcarat, sàtrapa i llengua viperina desenfrenada. Don Pelegrí és un home d’una altura tan minúscula que per a poder realitzar els seus treballs d’erudició i arribar a la taula es fa posar sobre la cadira un gavadal de llibres voluminós. Aquests llibres contenen les obres més considerables que ha produït l’esperit humà: la Sagrada Bíblia, la Patrologia dels Sants Pares, les Decretals. És molt possible que hagin passat pel seu cul llibres molt més importants que per les seves mans.

»El doctor Roca es dedicà primer a la política. Fou elegit president de la Unió Catalanista. El seu fracàs fou total. L’única cosa que es recorda de la seva presidència és el nom d’En Roca de la Unió que li ha quedat. Essent president de l’entitat i trobant-se un dia a Berlín, s’adherí a un homenatge que es feia a Roda de Ter a no sé quin correligionari, amb un telegrama que deia així mateix: “Cos Berlín. Stop. Ànima Roda. Roca”.

»Durant els anys de domini de la penya de dalt, el doctor Roca fou elegit president de l’Ateneu. No cal dir de quina manera s’inflà. Els carrers de Barcelona no eren prou amples per a deixar-lo passar. És molt possible, però, que fos aquest càrrec que el portà a realitzar una certa activitat acadèmica, que li donà, potser, més satisfacció que la que la vida li ha ofert.»

Apareix un criat a la porta de la penya i diu:

–El senyor Solé de Sojo… El demanen al telèfon!

–El senyor Solé de Sojo és a Londres… –contesta Camps, ràpid, mirant Pujols, sobtadament enriolat.

–Aquest xicot és una llançadora. No para mai… –afegeix Pujols, paternal.

I en efecte: quan Solé no és a Barcelona és que és a Londres o en camí d’anar-hi. En torna sempre més gras, més ovalat i més enllustrat. És d’aquelles persones que Europa entona i dilata. Necessita aquell aire. De Londres i de París, porta les darreres novetats. El seu gran amic de París és Pere Ynglada. Arriba no solament amb les darreres notícies artístiques, literàries, teatrals (els ballets) i musicals (de cabaret), sinó amb l’últim model d’encenedor, de màquina d’afaitar, de rellotge, de corbata, d’elàstics, de corretja, de barret, de mitjons, de bastó, de lligacama, de pipa, de tabac, de llumins, de discs… A les mans de Solé, aquestes nimietats agafen un aire fabulós i extraordinari. A casa seva deu tenir considerables quantitats d’aquestes coses passades de moda –coses que duraren un moment i s’esbravaren. Les persones que semblen tenir amb ell més afinitat semblen ser Josep Maria Junoy, Lluís Garriga, Pere Ynglada i algú altre, pocs. A tots, però, sembla haver-los batuts per una espècie de rastacuerisme¹ presentista transcendental, inesgotable. Aquest home de tanta mobilitat de sensacions és, des del punt de vista polític, un reaccionari intensificat. Les persones que coneixen l’entrellat de la penya afirmen que Solé hi assisteix no pas amb la intenció de cultivar la seva cultura filosòfica, ni la xafarderia ciutadana, ni la seva vocació jurídica –que sembla considerable–, sinó la sensibilitat. A la penya, Solé hi fa de poeta –probablement és l’única hora del dia que en fa. Conec vagament els seus versos. Són una mica ferroviaris: el vagó-llit, el vagó restaurant, l’orient exprés, les velocitats.

.

En l’expressivitat de Francesc Camps Margarit, les influències combinades de Rusiñol i de Pujols són molt visibles. A pesar d’aquestes pressions, Camps ha conservat una gran personalitat pròpia i real, de vegades única. El fet és notable. El català és molt sensible a la imitació, a la paròdia diríem natural –la fascinació que té per la dedicació total és molt accentuada. Després d’haver conegut Manolo Hugué, Ramon de Campmany l’imitava –sobretot parlant– d’una manera embafadora i admirable.

.

Ors diu a la penya que vol fer un glosari contra Krause.

–No, no el facis! –sento que contesta Pujols–. Per favor, no el facis! Don Tiberio Ávila fa quinze o vint dies que ha arribat al krausisme, i, si el fas, li donaràs un disgust de mort: no se n’aixecarà…

1. Aquest terme, que en una cerca d’internet  solament trobem documentat en uns articles de Mirador, sembla una adaptació de ‘rastacuerismo’, que per aproximació veiem definit com «ambició, ostentació social, tren de vida» 

La penya de l’Ateneu es va de mica en mica reconstruint. Les defeccions de l’estiueig. Els qui tornen de fora fan una cara saludable o més o menys morena. Els qui no han sortit conserven la pal·lidesa barcelonina. Així, la pell dels assistents, ara, és molt diversa. L’únic contertulià que ha tornat de Prats de Lluçanès, on sol anar cada any, amb la mateixa, profunda blancor de pell que tenia en marxar, és el doctor Borralleras.

Avui ha aparegut Josep M. de Sagarra, que ve del Montseny. Sagarra és en aquests moments l’astre ascendent de la literatura catalana –i concretament de la poesia. Hom li ha fet una gran rebuda. Com que al costat de la poltrona on jo seia n’hi havia una de buida, s’ha assegut al costat meu. Ha demanat cafè i conyac i ha encès un cigar de l’Havana considerable, magnífic. «Aquest xicot no s’està de res!», –sento que diu de baix en baix Camps Margarit.

Els poetes noucentistes feren passar de moda Maragall, però aquesta situació no durarà pas gaire. Ara han quedat a dalt de tot els poetes noucentistes, sobretot Bofill i Mates i Josep Carner. Però en aquests moments es comença de sentir dir que aquests dos poetes són sobretot versificadors, i, per tant, el refredament es troba en perspectiva. Aquest refredament tampoc no durarà gaire, si no és que s’hagi perdut la noció de les coses de valor en aquest país. Ara puja Sagarra, que no és pas precisament un poeta noucentista, encara que sense les aportacions dels noucentistes, que han estat enormes en molts aspectes, però sobretot en el lingüístic. On arribarà Sagarra? Té una facilitat de ploma prodigiosa i el do de la llengua. És joveníssim. On arribarà, no es pot pas dir. Ja ho veurem. El cultiu de la conjectura literària és molt difícil i hi ha sorpreses estranyíssimes.

L’únic contertulià que ha fet a Sagarra una rebuda normal, sense exagerar les paraules i la gesticulació, ha estat Quim Borralleras. Són molt amics i el doctor el considera moltíssim, però no el veu gaire clar –vull dir que no veu gaire clara la manera de ser del poeta– i l’observa. No ha pas deixat de dir-ho a les persones que considera discretes.

–Sagarra és molt divers i davant d’ell és sempre possible de trobar-se amb la cosa més impensada. De vegades fa l’ateu (no sé si ho és ben bé), i llavors sembla una monja exclaustrada. Altres vegades fa el catòlic (tampoc no podria dir si ho és ben bé), i llavors sembla el vicari de Betlem. En determinats moments és un home d’un accés magnífic, d’una cortesia meravellosa, d’un tracte agradabilíssim! Tot d’un plegat, però, agafa una cara com si es trobés davant d’un traïdor, us mira de reüll, fa uns ulls estranyíssims com si l’haguessin ofès… Quan m’he trobat en una situació com aquesta he tractat de fer memòria i de recordar si alguna vegada he comès, conscientment o inconscientment, alguna incorrecció, si li he produït alguna ofensa, amb la intenció d’aclarir les coses de seguida. Aquesta ha estat sempre la meva manera de fer. El cert és que no ho he pogut fer mai, perquè mai no he trobat res que entre nosaltres hagués de ser aclarit. Sagarra té l’obsessió de les ofenses, en té una obsessió fortíssima i deu ser per això que de vegades s’ho pensa. Inventa les ofenses, les dóna per certes malgrat no tenir-ne cap fonament. En aquest punt és massa frívol, els judicis que fa no tenen consistència. La seva màxima complicació psicològica consisteix a ser un malpensat. És la seva defensa. És massa pueril… i el personatge resulta incòmode i difícil.

Aquestes observacions del doctor Borralleres són molt versemblants i les he observades copiosament.

A mesura que va passant la tarda, la reunió s’aclareix i la conversa general s’esfilagarsa en diverses converses petites. Demano a Sagarra si és cert el que es diu a les redaccions: que ha estat nomenat corresponsal a Berlín d’«El Sol» de Madrid i «La Publicidad» de Barcelona. Amb un aire de toca-son, displicentment, em confirma la notícia.

–Sí –em diu–. No trigaré a marxar. Ara em van portant la roba que m’he fet fer…

–Roba, dieu? Però si vós heu donat sempre la impressió de tenir-ne molta.

–És clar, però comprendreu que, en casos així, val més que no us agafin amb els pixats al ventre…

La mania de Sagarra de parlar grollerament, d’utilitzar les maneres més vulgars de la llengua, que fa gràcia a tanta gent, sempre l’he trobada insuportable i grotesca. Afegeix:

–M’he fet fer unes dotzenes de camises, he comprat corbates i mitjons, diversos vestits, un smoking, un frac, un jaqué…

–No us heu fet una levita?

–La levita ha passat de moda, ja no s’utilitza…

Aquesta darrera pregunta, la vaig formular tímidament, preveient una reacció contrària del poeta, és a dir, suposant que la consideraria una ofensa als seus coneixements vestimentaris i al seu tacte social habitualíssim. Vaig tenir la sorpresa que li passés per ull –sorpresa agradabilíssima.

–I d’abrigalls, també us n’heu fets fer? Tinc entès que a Berlín hi fa molt de fred a l’hivern…

–Naturalment, diversos i alguns amb el coll folrat de pell.

–Molt bé. Magnífic. Sereu el periodista més ben vestit de Berlín. És una bona entrada… De tota manera, què voleu que us digui? Tota aquesta quantitat de roba que us emporteu seria potser més adequada en un país que ha guanyat la guerra que en un país que l’ha perduda. Suposo que Berlín es troba en una situació molt magra i decandida. La roba que us heu fet fer exigiria París, Londres o els Estats Units.

–No!, és que vull fer una altra classe de periodisme. No vull que em prenguin per un mort de gana ni estic disposat a entrar en la mendicitat de l’ofici. El meu propòsit és arribar a dalt de tot, compreneu?

–A dalt de tot de què?

–A dalt de tot de tot…

–Ja ho entenc…

Amb això s’acosta Pujols –que era unes taules enllà parlant amb Josep M. Albinyana –i la conversa s’interromp. Pujols, que ja coneixia la notícia del nomenament del poeta a la corresponsalia de Berlín, el felicita i li augura un gran èxit entre les senyores de Berlín i en general del germanisme.

–Sereu –li diu– el vertader representant de la raça llatina entre les boires del nord, el representant més tendre, i hem d’esperar que el més expeditiu, i les dones se us fondran a les mans, a les vostres mans divines, que diria l’amic Ors. Això sí: heu de posar un anunci al balcó de la casa que habiteu, assenyalant la vostra presència…

Davant de les frases de Pujols, les riallades de Sagarra agafen un volum enorme i sec, però de vegades sembla que riu seriosament.