A l’Empordà hi ha molta arqueologia. Tot està molt abandonat. Seria perfectament normal que tot això s’investigués. El que han fet primer la Diputació de Barcelona i després la Mancomunitat a Empúries està molt bé. La falta de diners, però –i d’elements–, és visible. Però potser voler projectar des de vint o vint-i-cinc segles enrera una llum fatalment artificial sobre el món d’avui és una mica agafat pels cabells. Els erudits locals –tan pintorescos– han contribuït positivament a aquest corrent. A la seva manera s’han divertit.

El cas és que sempre estem a punt d’ésser convertits en conillets d’Índies de l’arqueologia i en objectes de vitrina de museu. Pel fet d’haver arribat quatre grecs estripats al petit promontori de Sant Martí d’Empúries, resulta que som grecs –però no pas grecs de carn i ossos, és a dir, igual o molt semblants als grecs actuals que són en definitiva els que deuen tenir una semblança menys vaga amb els antics, sinó als grecs creats pels manuals d’erudició, als grecs artificials dels erudits, a les figures de cera gregues amb el nas hel·lènic dels museus. Segons aquesta manera tan lleugera i esbalandrada de fer les coses, tot el que fèiem els empordanesos (tot el que fem), tant si mengem, com si ballem, com si cantem, com si fem una qualsevol ximpleria, és grec, però grec, repeteixo, no pas real i vertader, sinó mer dibuix d’àmfora falsificada o erudita papereta cadavèrica. Després, altres senyors, per haver els romans entrat a la Península per aquestes terres, en virtut d’un principi estratègic claríssim i ajudant la meteorologia, ens col·locaren sobre el cap el casc incòmode dels bombers i apareguérem com a coristes de targeta postal d’algun considerable «Quo Vadis?» convertit en pel·lícula o de qualsevol altra enorme baluerna per l’estil. Però la cosa romana que encara queda viva en el país –el dret– fou menyspreada sistemàticament. Després ens feren pujar en els elefants d’Hanníbal i ens deixaren entreveure els harems de guarda-roba teatral. Han volgut –en una paraula– reconstruir-nos, però ens han reconstruït amb cartó mastegat, emplenant els buits amb palla i els forats amb guix.

Jo crec que davant de tot això s’ha de reaccionar i col·locar les coses sobre la intel·ligència i el bon sentit –que és un pla molt superior al merament professoral i erudit. Els grecs no vingueren ací per donar als professors un pretext posterior per a emetre discursos pomposos, solemnes i obscurs, sinó per comerciejar i guanyar-se la vida de la manera que pogueren. Tampoc no aparegueren sobre aquesta geografia per realitzar algun ideal estètic o ètic o social i ni tan sols escriviren un paper sobre el que feren ací –cosa que per a l’erudició és sempre un motiu meravellós de conjectures, de suposicions i d’hipòtesis. Aquells quatre grecs esparracats que desembarcaren en aquest litoral –esparracats però vius– mai no pogueren suposar que la seva existència arribés a convertir-se en una avorrida polèmica d’erudits. En fi, és molt possible que sigui una bona obra desenguixar i desempallar no solament Empúries, sinó totes les nostres ruïnes, i deixar que aparegui el que hi ha sota la crosta literària que les cobreix, és a dir, el moviment espontani de la vida antiga, de la qual, pel que fa referència al nostre país, no tenim la menor idea perquè fins i tot s’ha desvirtuat i falsificat el que constituí la base humana d’aquella gent, les seves necessitats, passions i instints. Hi ha un filó humà ineluctablement habitual que sempre reapareix –el de les passions bàsiques. Això no vol pas dir que els antics grecs d’ací visquessin com viu avui un obrer tèxtil o metal·lúrgic. En canvi, potser visqueren com un pobre pescador d’avui o com un venedor que porta mirallets pels pobles de la pagesia. En aquest sentit no hi hagué cap diferència, foren els mateixos: foren d’una insignificança absoluta, que és precisament el que no accepten els qui escriuen sobre aquest rodal i sobre els empordanesos. Ens presenten com diferents a causa d’una forma o altra d’herència. Si hi ha alguna forma d’herència, és moderna: és la frontera, la inseguretat del país, la cautela i la prudència dels pagesos. Aquest és un fet cert.

Així ens trobem davant d’una elucubració cultural de cartó, basada, en el millor dels casos, en paperetes i encara més sovint en estirabots desproveïts del menor fonament versemblant. És una manera com una altra de fer perdre el temps i de substituir la sensibilitat real per una sensibilitat artístico-literària (el paganisme convertit en cromo) absolutament fictícia. Els arguments que utilitzà el senyor Maragall per a establir una poètica basada sobre la paraula viva podrien ser de gran utilitat per a veure amb mirada autèntica els vestigis antics que hi ha, generalment soterrats, en aquest país i al·ludir, fins on fos possible, a les seves humanes conseqüències. Ara, vitrines no, de cap de les maneres!

A la Portaferrissa hi ha un portal que dóna accés a un corredor molt llarg. Caminat aquest corredor, es troba un pati interior, una mica humit, amb uns testos esgalabrats i unes plantes raquítiques, que fa tot plegat a l’hivern una olor de molsa ombrívola, en el centre del qual hi ha una mena de gàbia amb uns vidres en el teulat. Aquesta gàbia podria ésser un taller de fotografia. En realitat és la gàbia de les Galeries Dalmau –o sigui el temple de l’art d’avantguarda. Vaig començar de freqüentar-lo amb motiu de l’exposició Van Dongen –és a dir, quan aquest artista féu a Barcelona, en plena guerra, la seva primera exposició continental amb pintures fetes al Nord d’Àfrica, a Alger, especialment. Després, hi he seguit les exposicions dels components del grup que s’anomenà primer «Associació Courbet», que es transformà després en el grup dels Evolucionistes amb Sisquella, Serra, Miró, Viladomat, etc., al davant. Aquest grup ha tingut per mestre, a l’escola, Labarta, Lluís Labarta, fill del vell Labarta (que és un dels concurrents més antics de la Biblioteca de l’Ateneu), i, en el terreny de l’orientació i de la polèmica, Joan Sacs.

A les Galeries Dalmau, hi fa cap la joventut més turbulenta i desmanegada de l’ambient artístic de Barcelona i els més estranys estrangers de passatge. Durant la guerra, sobretot, passaren per les Galeries tipus vertaderament sensacionals. De tota manera, l’home més estrany de la casa és el senyor Dalmau mateix. És un home petit, amb una barba negra d’una caiguda lànguida, molt pàl·lid, vestit amb una roba negra lluent que sempre li va gran. Li va gran de llargada i d’amplada: els pantalons se li acumulen sobre els sabatots polsosos; l’americana, molt baldera, fa l’efecte d’un abric; els objectes que porta a les butxaques l’estiren sempre avall; l’armilla sembla una armilla per a tres Dalmaus. A l’hivern, porta un abric que gairebé li arrossega i sobre el cap transporta un barret negre d’ales amples. Crec que es pot afirmar que el senyor Dalmau vesteix amb una displicència absolutament notòria. Però aquesta displicència en el vestir és una cosa ben pàl·lida al costat de la displicència diguem-ne física del senyor Dalmau. És un home d’una veu tan evaporada i petita –uns simples moviments de boca– que s’hi ha d’estar molt habituat per a copsar-la. Camina d’una manera tan fatigada i deprimida que de vegades us vénen ganes d’agafar-lo pel braç perquè no caigui. Fa l’efecte que porta tres o quatre mesos de gana endarrerida. El seu aspecte general és el de l’home que es troba més enllà de les fronteres, de l’abandó, de la desfibració i de la incuriositat. És l’anèmic pur, l’ésser humà en procés d’esdevenir cadàver.

Per a l’única cosa que sembla tenir una certa virior és per a fumar cigarrets de paper. Els diumenges a la tarda arriba a la penya, demana un cafè –que beu a glopets petitíssims–, i deixa la petaca sobre la taula de marbre. Fuma molt lentament i és un dels homes capaç de mantenir durant més estona penjada sobre el llavi inferior una punta de cigarret apagada. No sol pas prendre part en la conversa. Seu, escolta, fuma i calla. Si l’interroguen, contesta amb la mínima quantitat possible de paraules –però sovint és com si no digués res de tan esblaimada que li resulta l’articulació.

–Altrament, Dalmau –li ha dit avui Quim Borralleras–, teniu aquesta setmana, a les Galeries, una exposició molt forta…

Es tracta d’una exposició cubista amb Joan Gris i no sé quins altres pintors polonesos d’aquesta tendència. És l’última de la temporada.

Dalmau ha dit unes paraules que només ha sentit Solé de Sojo, que seu al seu costat.

–Què ha dit? –ha preguntat algú.

–Ha dit –respon Solé de Sojo– que a les Galeries Dalmau tot és fort i puixant, començant per l’amo…

–I un be negre…! –diu Camps de baix en baix.

–Hi, hi, hi… –fa el doctor Dalí, enriolat.

Llarga conversa amb Quim, per la Rambla, a la matinada. Em diu que, com que demà s’ha de llevar molt aviat –a quarts de dotze– per realitzar unes visites, no pensa pas anar al Gambrinus. Li proposo d’acompanyar-lo a casa. Viu en un petit pis del carrer del Bisbe, els balcons del qual s’obren sobre la plaça de Sant Jaume. Mentre pugem carrer de Ferran amunt em comunica que res encara no em pot dir sobre el meu cas. «He fet unes gestions, he temptejat el terreny… –diu–. De seguida que hi hagi alguna cosa concreta us ho comunicaré…»

Quim, que té una petita renda, és solter i viu sol al carrer del Bisbe Disposa d’una vella criada: Maria. Hi ha dues coses, sobre les quals Quim pot parlar hores i hores, inesgotablement: de les seves xacres físiques (de la migranya, del reuma, del poagre) i de la vella Maria. Sospito que, a Maria, li deu passar igual amb el seu «senyor». A judicar per les seves llargues descripcions, aquests dos éssers solitaris es passen la vida observant-se mútuament, tractant de comprendre, amb un interès sempre renovat, l’engranatge de les seves accions. Quan arribem al carrer del Bisbe, Quim dóna ullada a la porta de la casa, mira el rellotge de l’Ajuntament i em diu:

–Ja us acompanyaré fins al carrer d’Avinyó. És aviat. Jo no trobo mai l’hora d’anar a dormir…

Iniciem, així, el camí a la inversa. Aquest home que viu entre la gent, en un règim de tertúlia permanent, em dóna la impressió, de vegades, de trobar-se molt millor en converses més recollides. En les converses de tertúlia generalment brillants, però quasi sempre mutilades i molt esquemàtiques, sembla no haver-hi lloc per a les seves observacions matisadíssimes, complicades, difuses. Quan Borralleras posa fil a l’agulla de les seves descripcions i confidències, esdevé un voluptuós –un analític. La seva acuïtat d’observació el porta a captar una infinitat de detalls d’una minuciositat molt viva i a relacionar-los entre ells, tot presentant-los voltats d’una infinitat de consideracions de tot ordre, de vegades de consideracions musicals, fent una sèrie de referències laterals d’un gran interès. Les seves descripcions no són pas de miniaturista.

El miniaturista agafa una gran machine i la redueix a un petit oval d’agulla de pit. Borralleras actua al revés: sap convertir, a través d’una digitació dels detalls, una petita cosa en una gran machine. No és pas un relator que aboca pel broc gros, d’una manera superficial i matussera. Tampoc no és un naturalista ni un verista. Més aviat és un simfònic, un esperit que integra una infinitat de fets, emocions, al·lusions, sentiments i referències diversíssimes. Amb això havíem arribat al carrer d’Avinyó i, enmig de la meva sorpresa, Quim em digué:

–Ara vós acompanyeu-me fins al carrer del Bisbe. Suposo que no us ve de mitja hora… allà ens direm adéu, perquè demà haig de matinejar, com ja us he dit.

Borralleras parlava de Maria. En descrivia les reaccions que li havia observat l’estiu passat a Prats de Lluçanès (poble en el qual estiueja), les complicades reaccions de Maria davant dels pagesos. Amb aquest motiu s’havia posat a parlar dels pagesos –un altre dels seus temes preferits, sobretot a la tardor, de retorn de Prats de Lluçanès. El seu entendriment irònic pels grips¹ el porta a imitar-los la gesticulació, el to de veu i el dialecte. És un devessall d’observacions inesgotables, una mena de segregació col·loquial (musical) desproveïda de límits. Excel·lent descripció, que Quim porta a extrems de gran qualitat ombrejant els detalls –donant-los un cert misteri, un punt de patètic. Una prosa guanya molt posant-hi les ombres corresponents. Sterne, Voltaire, Renard, són escriptors lineals, sense ombra, dibuixants perfectes. Ruyra té el do de la manipulació de les ombres. El mestre dels mestres, en aquest aspecte: Dostoievski. La frase més insignificant de Dostoievski, la més vulgar i adotzenada, té un punt de misteri. Aquest esperit de Quim –jo pensava…

Però havíem arribat per segona vegada al carrer del Bisbe i, després d’haver mirat el rellotge de l’Ajuntament i després d’haver donat una mirada circumdant al carrer, Quim digué:

–Veig que és aviat… Encara el vigilant no és aquí. Us acompanyaré fins al carrer d’Avinyó i allà ens acomiadarem. Aquesta ditxosa subscripció per comprar el quadre de Sunyer m’obliga a fer unes visites…

Aquest esperit de Quim –jo pensava– prové de l’esperit de la música que ha voltat la seva vida d’una ressonància flotant, és a dir, d’una incitació per les coses més vagues i diverses. Però aquesta primera impressió s’ha de completar potser amb el que sol dir, en petit comitè, el poeta i advocat Solé de Sojo. «A Quim –sol dir Solé–, ja no se’l pot comprendre si no es té present la lectura de Proust. Quim és un proustià cent per cent». No he pas llegit Proust encara. La primera persona a qui n’he sentit parlar, a Barcelona, llargament ha estat Solé. És possible que Quim hagi estat un dels primers lectors de Proust a Barcelona. ¿Fou Pere Ynglada qui el portà a llegir-lo? Sospito que no. Ynglada es troba avui en plena febre extremorientalista i el seu plat literari preferit és la poesia xinesa. Tampoc no crec que Joaquim Sunyer o Josep M. Junoy li hagin fet cap suggeriment en aquest sentit –malgrat que Quim rebi les notícies de París a través d’una d’aquestes tres persones. Junoy és inconcebible –és l’anti-Proust. Sunyer, com a bon pintor, llegeix poc. El llibre preferit dels pintors sol ésser el «Dafnis i Cloe»… L’entusiasme de Quim per Proust és un cas típic d’afinitat electiva…

Ens trobàvem, en fer referències a l’afinitat electiva, al carrer d’Avinyó, i així havia arribat el moment de fer cap altra vegada al carrer del Bisbe. És el que férem.

S’havia fet molt tard. Es començava ja de veure alguna persona acabada de llevar i que es dirigia al seu treball –aquestes persones que constitueixen la consciència dels noctàmbuls, fins a l’extrem que en descobrir-les queden com avergonyits. Però per la complaença amb què Quim entrava en una conversa sobre Proust vaig comprendre fins a quin punt adorava aquest autor del qual fins a la data havia parlat tan poca gent –si s’exceptua Léon Daudet a «L’Action Française». Quim no trobava mai l’hora d’anar a dormir i, quan la conversa girava sobre un dels seus temes favorits, la paraula mai no havia d’ésser presa en sentit literal. Mai. En arribar a la plaça de Sant Jaume vaig atrevir-me a recordar-li el que reiteradament m’havia dit: això és, la necessitat absoluta de matinejar que tenia. Escoltà la meva observació amb una notòria displicència i fins diria amb mala cara, donant-me a entendre –potser– que considerava absurd que li fos recordada una obligació que ell havia precisament de complir. Una vegada ens haguérem acomiadat i desitjat una bona nit, vaig veure que es dirigia a un petit bar de la plaça i que es posava a parlar amb un vigilant –que vaig suposar que era el del seu carrer.

Sospito que prenent aquesta decisió va voler donar-me una lliçó que vaig considerar plausible, fins a l’extrem que no penso pas d’ara endavant fer cap observació als noctàmbuls, per més declaracions prèvies que facin sobre la necessitat en què de vegades es troben de llevar-se al matí.

1. Copiem del Diccionari Català – Valencià – Balear:

   1. GRIP f. (i vulgarment m.)
   Catarro pulmonar epidèmic; cast. trancazo, influenza. Etim.: pres modernament del fr. grippe, mat. sign.

   2. GRIP m. ant.
   Vaixell petit que servia per a anar en cós; cast. gripo. Lo batle dels venecians tramès en Venècia un grip armat, Jacob Xalabin 2. Etim.: del venecià gripo, mat. sign. (sobre l’origen i expansió del qual, cf. Vidos Storia 450).

   3. GRIP m.
   Ganyota o postura grotesca, per a fer riure (Olot). «No facis grips, que no tinc rialles». Etim.: contracció de garip.

   4. GRIP m.
   que s’aplica per befa als pagesos; cast. palurdo, patán (Labèrnia-S. Dicc.; Aguiló Dicc.)

L’article d’Apollinaire fou, per a Junoy, el mateix que representà per a Pere Ynglada l’elogi de Rémy de Gourmont al seu dibuix de la revista «Iberia». Junoy és un dandi, un cosmopolita, molt expert en qüestions artístiques, d’una sensibilitat que ningú no gosaria discutir. Només el contrast, doncs, podria explicar l’interès que sembla sentir Junoy per un home tan profundament pagès, rústec, primari i senzill com jo mateix.

És un elegant. Sempre igualment iodat de pell –potser es maquilla amb una rara habilitat–, l’ull de perdiu molt alerta, el broquet de mentol a la boca, un pols de cendra sota el feltre (alla cacciatora) amb una plometa, a l’hivern; sota el barret de palla (cinta blau-vermell) a l’estiu; amb les magnífiques trinxeres, de gust anglès, d’oficial anglès, i els abrics confortables amb el cinturó i el dens fulard de color de sang de bou que transporta menys amb parsimònia burgesa que amb el gust de causar la impressió que és un home de perfil i d’agudesa, Josep M. Junoy produeix una sensació de confort, de tenir un tacte sense dolor, agradabilíssim. A Barcelona, a més, Junoy es troba voltat d’un amable ambient de simpatia, és una persona molt afalagada per la premsa –sobretot per la premsa d’esquerra, a causa de la posició del seu germà, don Emili. Don Emili, que Josep M. adora, és un gran republicà que té una positiva amistat amb el rei, i aquest equívoc bàsic el porta a ocupar posicions de la més complexa aparença. A part els interessats en el joc –un dels quals és Cambó–, només comprèn la complexitat del senador Junoy un home tan complex com ell, o sigui el seu germà Josep Maria. És per dir que entre ell i jo només hi pot haver una relació de contrast accentuadíssim.

És un home certament afeccionat a les virginitats literàries i sent una autèntica titil·lació pels valors inèdits, i aquesta és potser la causa secreta del seu interès.

A més, és un home espurnejant, d’una finíssima agudesa. Fa l’efecte que de vegades es queda a casa un parell de dies seguits concentrat en l’elaboració de frases rutilants i d’espurnes subtils i que quan en té un bon feix de reunides es llença al carrer per tal de col·locar-les a les persones que ell considera més susceptibles d’apreciar-les i de degustar-les. Com que jo he figurat de vegades en el rengle d’aquests escollits, tinc una certa experiència. Té una suprema habilitat per a fer entendre que els meravellosos coets que tira se li apareixen espontàniament en el curs de la conversa, però sempre m’ha semblat que la seva pirotècnia és massa perfecta, que els seus coets són massa ben dosificats de llums i d’ombres per a no ésser fruits d’una elaboració prèvia. No dic pas tot això en un sentit irònic o despectiu: al contrari. Jo sempre agrairé a Josep M. Junoy l’interès que té de fer participar els seus amics de la seva subtilitat i de les puntes extremades del seu pensament. En un país de gent avorridíssima, hermètica, tancada, Junoy té un fascinant interès. El seu mètode de treball és també plausible. Les persones agudes són només visibles de dos en dos dies.

Ara està obsessionat en el problema religiós i després de molts anys passats a la intempèrie està disposat a entrar en el dolç refugi de la fe. Aquest procés ha estat molt llarg, li ha consumit moltes hores d’inquietud i de neguit, ha anat acompanyat de lectures considerables. Un dia que Alexandre Plana, citant Pascal i Fénelon, li exposava els seus dubtes de si el camí emprès era el millor per a arribar a la fe, Junoy li digué:

–No passeu ànsia… Com més llegeixo, menys hi entenc…

El dia que Junoy m’anuncià que estava fent les maletes per entrar en l’ortodòxia, férem un llarg passeig. Portava un bastó molt prim, de nusos, una canya finíssima que es vinclava com una serp, i un paquet de llibres sota el braç –i semblava que tenia una ala plegada. Seguírem les llibreries de la Rambla, beguérem un boc a la terrassa del Lyon d’Or, entràrem a la casa Schilling, pujàrem Rambla amunt. Junoy caminava fent un petit saltironeig, i això li donava un to aeri i relliscadís. Fou en una taula de la terrassa del Petit Pelayo –al costat de la qual un senyor sec i groc menjava mitja dotzena d’ostres– que el meu amic em posà al corrent de la situació en què es trobava en el camí de la fe. Amb un aire d’evident preocupació em digué:

–El camí ha estat llarg i penós i no puc pas dir que hagi arribat a la fi. Els dogmes, en realitat, fou el que em costà menys d’assimilar. És com prendre una grossa cullerada d’oli de ricí, però una vegada engolida ja no s’hi ha de pensar més. Hi ha altres coses, en canvi, que són per a mi dificilíssimes. Són coses, si voleu, d’un ordre mínim. Ara, en aquests moments, em trobo davant d’un obstacle considerable, d’un obstacle que em té immobilitzat. ¿Sabeu quin és aquest obstacle?: els barrets dels capellans, la forma dels barrets dels capellans, que trobo d’un mal gust horrible… ¿Es pot formar part d’una religió que tolera aquests barrets estranyíssims?

Jo vaig contar aquesta anècdota a uns pocs amics, els quals l’escamparen per Barcelona donant-li un sentit literal –que és precisament el sentit que no té. Amb l’exemple dels barrets clericals i utilitzant sempre la seva habitual agudesa, Josep M.ª Junoy volia donar entenent que l’obstacle més gros que trobava en el camí de la fe era el seu propi egoisme, la falta de caritat, l’enduriment del seu cor davant d’un problema menyspreable, de sentit del ridícul.

La manera d’escriure de Junoy no és pas sant de la meva vocació.¹ Escriu amb una permanent preocupació de l’elegància, d’una manera concertada, subtil, seca. «Jo voldria escriure –m’ha dit moltes vegades– en un estil sec com el whisky.» Prefereixo a l’elegància la simplicitat; a la cosa ortopèdica de les seves concertacions, l’estil de la vida; a l’anèmia telegràfica de les seves frases, el musculat ple.

–Vós –em diu sovint– acabareu sabent lligar la salsa a la maionesa. A mi, em surt una mica aigualida…

Home de constants sorpreses, en vaig tenir una de les més grosses el dia que vaig constatar la seva escassa simpatia per Eugeni d’Ors.

–Comprendreu… –digué Junoy molt animat, la mà nerviosejant amb el broquet de mentol–. Hi ha coses que no poden ésser. Un dia, a París, el vaig anar a veure. Llavors es portaven sabates amb botons, que jo també he portat –moda sinistra. Ell mateix em vingué a obrir i vaig haver de constatar amb consternació que em rebia amb les sabates descordades, les pales caigudes, els pantalons a dins de les sabates. Unes sabates de botons amb les pales caigudes és fortíssim… I això encara hauria estat més o menys passable. ¿Sabeu de què em parlà, per començar? De Mallarmé…!

Vaig constatar que Junoy parlava amb un crescendo d’indignació. Tenia els ulls brillants i el iodat de la pell li havia agafat un to més clar i crispat –d’argila groguenca.

–No, no… Hi ha coses que no poden ésser. Suposo que ho veieu! Dandisme, sabates de botons amb les pales caigudes, Mallarmé! És massa fort. ¿Voleu fer el favor de dir-me on irem a parar? És intolerable, per més filòsof que se sigui!

1.   Totes les edicions coincideixen a dir: “No és sant de la meva vocació“.