Passant pels carrers no he vist avui cap capa madrilenya. En el curs dels últims anys aquesta classe de capes han anat desapareixent. És un estri que pràcticament s’ha extingit. Quan jo era criatura molta gent la portava –àdhuc a Palafrugell. Vers 1904 o 1905, gairebé tots els amics benestants del meu pare i el meu progenitor mateix eren persones que portaven capa. Recordo haver vist per la Rambla aquell sinistre personatge anomenat Pompeu Gener, amb capa madrilenya. No sé pas si aquesta roba abrigava gaire; per la part de dalt, amb la valona, potser sí; per la part de baix, tenia un aspecte tan voleiadís que no crec que tingués cap eficàcia.

He sentit dir que la desaparició de la capa madrilenya és un dels fets que s’ha de posar a l’actiu del catalanisme. Em sembla molt ben observat i perfectament possible, si hom té el bon sentit d’afegir-hi que com a abrigall era mediocre i d’un resultat magre i petit.

.

Al meu modest entendre, l’escrit més bo, potser el millor sortit de la ploma del novel·lista Narcís Oller, es titula «La revolució de setembre», inclòs en el volum «Figura i paisatge». El senyor Oller ha escrit en la seva vasta producció pàgines excel·lents –potser, pel meu gust excessivament fotogràfiques probablement a causa de la moda del seu temps. «La revolució de setembre» és un relat modèlic, perfecte, sense cap influència momentània, molt sensible i extremament intel·ligent.

.

.

He llegit aquests dies a la Biblioteca de l’Ateneu molts articles de Joan Sardà, continguts en els tres volums que com a memòria li foren dedicats quan aquest senyor es morí. Un d’aquests volums porta un pròleg de Maragall, excel·lent, però per desgràcia no tan complet com el que dedicà a Mañé i Flaquer. Un dels millors articles (al meu modest entendre) de Sardà és el que escriví a «La Vanguardia» quan el «Diario de Barcelona» arribà a tenir cent anys de vida.

Avui llegeix el «Diario de Barcelona» molt poca gent. El seu tiratge deu ser molt petit. La seva importància social és mínima. Continua sortint per l’impuls que en el segle passat i a primers d’aquest tingué. En el moment que arribà als cent anys de vida, el 1892, encara tenia molta influència. Mañé i Flaquer encara el dirigia. Mañé i Flaquer és una gran figura del vuitcentisme d’aquest país. La influència dels escrits d’aquest senyor i en general del diari que durant tants anys dirigí en la mentalitat catalana fou immensa, decisiva.

Davant de la història del primer centenari del «Brusi», Joan Sardà constatà uns fets. Bàsicament són aquests:

«La redacció del “Diario”, almenys la que podem anomenar alta redacció, o sigui la seva jerarquia superior, ha estat composta, si no exclusivament, principalment de catedràtics: Piferrer, Cortada, Reynals, Coll i Vehí, Àngel Bas, Damas Calvet, Duran i Bas, Flaquer, Gaietà Vidal, Milà i Fontanals, Miquel i Badia i el mateix Mañé, professor també, si no recordo malament, en la seva joventut… En aquest aire doctoral i rígid es basen precisament la grandíssima popularitat que ha tingut el “Diario” en aquesta regió i la influència indubtable que hi ha exercit. Barcelona i el seu “Diario” han viscut anys i anys compenetrats íntimament, engendrant-se i produint-se l’un a l’altre i l’altre a l’un.

»El “Diario” ha estat el representant autèntic del que s’ha anomenat el doctrinarisme. Definit grosso modo, doctrinarisme ha volgut dir la professió i defensa en el pur ordre abstracte d’una doctrina tancada i radical i la simultània abdicació en l’ordre pràctic i aplicat de la inflexibilitat de la doctrina per emmotllar-ho als compromisos més o menys desinteressats del moment present.

»El “Diario” ha professat sempre la doctrina conservadora, i els seus articles de fons, quan s’ha tractat de donar idees, han estat l’exposició raonada i il·lustrada fent ostentació de to científic i docent dels grans principis de l’escola conservadora. En aquesta exposició d’idees el “Diario” ha diferenciat les seves marcant-les amb un matís particular, un matís que s’ha d’anomenar regional, natural amb la filiació dels seus homes a l’escola històrica, que ací ha format una subescola de la gran escola conservadora europea.

»En la vida pràctica, però, en l’aplicació de les seves doctrines al judici polític del dia, el “Diario” ha estat un dels defensors més acèrrims, un dels sustentacles més ferms de partits polítics que, tot i anomenar-se més o menys tècnicament conservadors, no es recordaren dels dogmes doctrinals que el “Diario” patrocinava.

»D’ací que, per exemple, en matèria d’ortodòxia hi hagi hagut capellans i fins i tot bisbes que hagin excomunicat o poc menys el “Diario”, mentre que els avançats i lliurepensadors l’hagin tingut per neo-catòlic. Que en política hagi romput llances amb la dreta i amb l’esquerra, temut per tots i gairebé renegat per tots. I què més? Fins en matèries econòmiques el “Diario”, el gran campió del proteccionisme, hagué de rebre un dia una terrible envestida del gran pontífex d’aquella escola, don Joan Güell i Ferrer, i arribar amb ell a una tremenda i personal batalla.

»Una altra característica del “Diario” ha estat la constant subordinació de tots els seus judicis al que ell ha anomenat la moral o la moralitat, regla moltes vegades cínica de la seva crítica en tots els ordres de la vida. La divisió capital que ha fet el “Diario” de tots els successos de tot ordre posats sota la seva fèrula ha estat la divisió en morals i immorals. En aquesta divisió, però, que en tesi general és justa, sana i honrada, divisió que ningú no pot deixar de fer, sobretot els qui s’erigeixen en directors d’ànimes, potser el diari ha encongit de vegades massa el seu criteri. El seu concepte de moral o d’immoral sembla buidat en motllos molt estrets, i així proclama i aplica moltes vegades una llei de moralitat molt apocada, molt vidriosa, limitada a un sol manament, el que crema, l’obediència servil al qual impedeix en certes direccions de la vida intel·lectual els grans ímpetus de la inspiració i estimula en una societat una mica apagada com la nostra i refractària a novetats i calaverades la mediocritat de judici que la caracteritza, aquesta cosa que segons com es posi el nas fa tuf de tartufisme i de beateria.»

Joan Sardà és molt i molt apreciable. Sabia el que es deia. M’agradaria de posseir els tres volums de les seves obres escollides, però són d’obtenció difícil.

–Girbal –em digué avui– és simplement un desgraciat. La literatura que produeix és gairebé totalment dedicada a la descripció dels objectes visibles. Té una tendència a creure que la matèria, la realitat, només pot tenir pes, o sigui solidesa. És un escriptor de temes rurals. Dintre del ruralisme, cultiva la fórmula naturalista. Dintre del naturalisme, tendeix a l’exasperació detallista, al fotografisme sistemàtic. Després d’aquesta enumeració, no cal dir que ha estat i és la bèstia negra del noucentisme, que, com sabeu, és ciutadanista i professoral. No l’ataquen pas: l’ignoren, simplement, el tracten d’una manera reticent i silenciosa; al meu entendre, aquest tracte és injust. Conec Ors de tota la vida: és un gran tipus: agradable, simpàtic, que, a pesar de tenir un irresistible temperament de vedette, és un excel·lent amic. Quan es tracta, però, de coses culturals o literàries, a pesar de ser d’un afrancesament tan escèptic, és un dogmàtic, un definidor, una fera. Està convençut que, la veritat, la té ell i ningú més que ell. És insuportable. Ja podeu comprendre la misèria de Girbal: l’han arruïnat.

Quim fa una pausa i continua:

–A mi, m’agrada poc la literatura de Girbal. És un home que escriu, que té el do de la llengua, d’un lèxic copiós i ben utilitzat. Però no em diu res, no m’agrada… Com que sóc amic d’ell, em permeto de vegades criticar-lo sense gaire pietat –cosa que no toleraria que fes davant meu una qualsevol persona que no es trobés en el meu cas. Després de tot, Girbal existeix, i, quan les coses d’ara es posin una mica en ordre, Girbal serà l’escriptor més representatiu d’una determinada tendència literària, equivocada probablement, però d’una presència indubtable. No tenim pas massa coses. No podem negligir res. Tot ens ho hem de menester. En els moments que vivim, la literatura rural, en aquest país, sembla haver passat a la història. És clar que els nostres novel·listes en feren, potser, un gra massa. El seu esperit és curt i limitat. Però no cregueu pas que en els altres països aquesta literatura s’hagi acabat. Ni pensar-hi. És vivíssima.

.

La lectura dels diaris fa rodar el cap. El desori a Europa –a tot arreu– és indescriptible. Els Estats mantenen un nacionalisme exacerbat i la desunió és completa. Cada dia es veu més clar que França ha anat a la guerra exclusivament per tenir Alsàcia i Lorena. Ja ho tenen. Ara volen que Alemanya pagui la guerra. Com serà possible? ¿D’on sortiran les misses? Només de proposar-se aquest objectiu, l’esfondrament econòmic d’Alemanya és una lletra a la vista. En tot cas, i malgrat l’arborament comunista de l’U.R.S.S., hom sembla disposat a Occident que després d’aquesta guerra no passi res i tot quedi igual com era. És una suposició absolutament grotesca. Sigui com sigui, no es veu cap iniciativa de millorament econòmic i encara menys de millorament polític. El fracàs de Wilson i del seu projecte general (l’únic existent) és definitiu. Les classes polítiques nacionals europees semblen exhaurides i no tenen res a dir ni res a fer.

Itàlia tendeix a establir-se pel seu compte. Els italians diuen: L’Italia farà da se. Vol dir que contribuiran a augmentar l’anarquia. La desvaloració de la classe política fa que la burgesia sigui cada dia més anèmica. Una burgesia anèmica! ¿Com és possible? Si la burgesia no és forta, audaç, roja de cara, quin sentit té?

–Nosaltres, els francòfils –deia, avui Pujols, a la penya–, anem molt de capa caída… No hi entenem res, no sabem res de res. Som uns purs ximplets.

Ho deia amb una rialleta de fura tan marcada i amb una naturalitat tan visible, que l’espectacle era una pura delícia.

–De tota manera, França és un gran país… –ha replicat Aguilar amb un cert enravenament.

–Sí, és un gran país que ho fa molt malament…

–¿I com és possible que aquestes coses es produeixin? Sembla impossible… –li ha dit el doctor Dalí candorosament.

–En aquest camp de l’empirisme tot és possible –replica Pujols, sec–. No em facis riure… França és un gran país que ho fa molt malament per les mateixes raons que l’Oller és casat amb una Rabassa, comprens?

Tothom ha iniciat una rialla, però el conjunt de la manifestació ha estat curta i seca –una rialla de capficament.

Pujols té aquesta sort. Posseeix el seu sistema filosòfic, potser encara no ben acabat, però en estat de ser-ho. El sistema sembla satisfer-lo. Els sistemes filosòfics potser contribueixen poc a la felicitat general; que contribueixen a la felicitat i a la satisfacció dels seus autors és inqüestionable. A part el seu sistema, no crec que, a Pujols, li interessi res més.

Després, més tard i ja posat a Barcelona, vaig fer molts articles per al «Baix Empordà». Aquests articles són totalment il·legibles, confusos i enfarfegats i tenen la nota característica de la joventut: tenen un punt de pedanteria més o menys poc dissimulada. Aquests articles són l’aiguabarreig de l’esperit imperant en l’adolescència intel·lectual barcelonina en el segon decenni d’aquest segle –esperit dominat pel noucentisme– i la massa encefàlica de Palafrugell, que en aquell moment no era pas vulgar. Fou l’amistat que vaig tenir amb Joan B. Coromina, Tomàs Gallart, Joan Linares, Josep Vergés, Josep Ferrer, Josep Miquel, el pianista Roldós, Lluís Medir, Josep Bofill de Carreras, Enric Frigola, Ramon Casabó i d’altres que ara no recordo, que m’incitaren a escriure. Totes aquestes persones –que foren d’un tracte molt còmode i agradable– crearen una espècie d’exaltació palafrugellenca, d’un localisme vivíssim i alhora d’una curiositat internacional extraordinària, cosa que no és d’estranyar donada la mentalitat de la indústria del suro, que és, pràcticament, universal. Aquesta exaltació es manifestà en dos aspectes: en una crítica de la nostra manera de ser, escèptica i una mica esfotrassada, i en una admiració ditiràmbica del paisatge del nostre rodal –admiració perfectament fonamentada. Sigui com sigui i en tot cas, els meus articles del «Baix Empordà» foren molt dolents, i si el setmanari els publicà fou, és clar, per simpatia i sobretot perquè en aquesta classe de publicacions vilatanes sempre falta original.

Aquestes primeres desgraciades temptatives foren el pròleg del desig de fer –com ja he dit– algun exercici literari de més ambició, però vull dir per endavant que tampoc no vaig arribar a cap resultat. En el meu cas, el que solen anomenar-se els prodigis de la joventut –o de l’adolescència– no tingueren ocasió de manifestar-se ni per casualitat. A Barcelona vaig estar en relació amb una part de la joventut literària del moment. Vaig articular alguna prosa literària –com llavors s’anomenava: posem alguna proseta– per a «Ofrena», «El Camí» i «La Revista». Molt poca cosa, és clar. El que hi vaig publicar no eren més que fragments d’obres que jo imaginava més llargues –de diverses obres sobre les quals vaig treballar hores i hores sense que en sortís res clar. Vaig tractar d’escriure sobre Girona –encoratjat potser per la publicació al «Diari» d’un escrit sobre la vall de Sant Daniel, i que a l’època del meu servei militar llegí Alexandre Plana; després, vaig tractar de fer alguna cosa sobre Palafrugell i el seu paisatge, que de primer antuvi em semblà fàcil i després impossible, i després un escrit sobre el mar que devia contenir algunes descripcions del port de Barcelona, i una cosa titulada «Homes sobre el paisatge», que no passà d’ésser una il·lusió desproveïda del menor fonament. Vaig treballar sobre aquestes coses anys seguits i no vaig arribar a confegir res que tingués la més insignificant consistència. Alexandre Plana, única persona a la qual vaig gosar presentar els meus manuscrits, m’encoratjà sempre. Encara no sé per què ho va fer: segurament perquè la seva bondat era extraordinària. Fou gràcies a Plana que vaig tenir la sort de conèixer el meu primer hipotètic editor: el poeta Josep M. López-Picó, director de «La Revista».

–Treballeu! –em digué en el curs d’una visita que li vaig fer en el seu despatx tan obscur de l’«Económica de Amigos del País», instal·lat en un casalot del carrer, si no vaig errat, de Sant Sever–. Treballeu! Porteu-me un llibre i jo us l’editaré. El publicarem a la col·lecció de «La Revista». Veniu, si us plau, a la penya del Continental i parlarem de tot. Us presentaré als amics. Porteu el que aneu fent…

Picó fou un home molt simpàtic, extremament accessible. Davant de les seves paraules em vaig tornar tot cofoi, vaig treballar tot el temps que vaig poder sobre els meus projectes, però no vaig arribar a cap resultat. La quantitat de quartilles –aquelles magnífiques quartilles de tan bon paper de la biblioteca de l’Ateneu– que vaig estripar fou voluminosa. D’aquesta destrucció, n’haig de donar gràcies a Déu. El que no té dubte, en tot cas, és que el desastre fou complet.

Vaig anar a la penya que al Continental –abans de sopar– tenien Picó, Riba i Obiols. No pas gaires vegades. Poques. En realitat, no hi vaig anar per timidesa, perquè em queia la cara de vergonya. No he estat mai un home deseixit. La presència d’una determinada quantitat de gent m’atabala i no hi puc confegir res. Aquesta timidesa bàsica és compatible amb la producció de determinats moments d’audàcia, sobretot si les persones que tinc al davant són desconegudes o simplement vistes.

Ara bé: un fracàs literari tan continuat devia tenir una causa concreta. ¿Però quina era aquesta causa? En vaig parlar amb Alexandre Plana, única persona que en definitiva coneixia els meus manuscrits.

–Què et sembla? –li vaig dir–. Això va molt malament…

–Sí, molt malament. Molt més, probablement, que tu no et penses… T’ho diré amb dues paraules: ets massa noucentista.

–Què dius ara! Vols dir?

–T’ho dic seriosament. No és pas que siguis noucentista de fons. No crec pas que tinguis prou coneixements per a ser-ho i encara menys que la manera de ser personal et decanti cap aquest cantó. Però és un fet que utilitzes l’estil noucentista. Amb una ploma a la mà utilitzes aquest estil. Utilitzes aquestes paraules arcaiques, aquests medievalismes, simplement perquè ho has llegit…

–Això és absolutament cert.

–Era visible! ¿I per què uses aquests gal·licismes, aquests neologismes, aquests localismes que ningú no comprèn? ¿Per què no escrius com t’ha dit sempre el senyor Fabra a la penya, d’una manera natural, segons el llenguatge parlat… segons la manera de parlar del teu ambient? No em comprens?

–Sí, ho comprenc. Pensava, però, que la literatura anava per aquest camí…

–Quina literatura?

–La literatura que es fa avui en aquest país.

–La literatura que es fa avui és la literatura noucentista. Quan el senyor d’Ors la fa, encara pot passar. Quan l’escriuen els seus deixebles, és literalment horrible. T’has de separar d’aquestes coses…

–De quines coses?

–T’has de separar de la retòrica, del preciosisme, del refinament, de les paraules, de la literatura diferent… Quan llegeixes el que has escrit, no t’agrada ni a tu mateix. Si ho publiquessis, ¿a qui vols que agradés fora dels quatre amics de la capelleta? Creu-me a mi. Deixa estar les capelletes! No escriguis pensant en el que has llegit: escriu amb el teu temperament.

Alexandre Plana, un home generalment plàcid, impertorbable i d’un gran equilibri (almenys d’un gran equilibri exterior), semblava lleugerament crispat i visiblement disgustat. Al principi vaig suposar que aquesta transmutació tenia per causa un moment de mal humor produït per la meva copiosa reticència a demanar-li consells i a pregar-li que llegís els meus insuportables escrits. Vaig haver, però, de rectificar a mesura que la conversa s’anà produint. No. El que el molestava no era la qüestió personal de la meva insistència. Era el problema literari de fons el que el treia de polleguera, és a dir, el fet d’haver-me proposat una solució i no haver-ne fet cap cas ni haver-la seguida en cap moment. Després d’una petita pausa, Plana continuà:

–Per altra part, l’estat de la nostra literatura no permet pas gaires francesilles. La llengua és molt dura, molt poc treballada, d’un maneig molt difícil. S’han perdut moltes coses: una de les coses que no s’ha perdut, però, és l’esperit de la llengua. No vull pas dir l’esperit del segle XIII, que no crec que ningú conegui, sinó els elements d’aquell esperit actualitzats en els moments presents. Ens hem de mantenir en aquest esperit. Hem de mantenir un mínim d’intel·ligibilitat, de claredat, de senzillesa. No s’ha de tenir la diabòlica vanitat de rebutjar la gent que s’acosta als nostres llibres ni d’augmentar els maldecaps i els problemes que ja de natural té. No ha pas arribat el moment encara –en realitat falta moltíssim– de fer una literatura de minories; és una literatura per a tothom la que s’ha de fer. Una literatura de minories no vol pas dir que sigui bona pel mer fet de ser-ho. En aquest punt hi ha moltes decepcions. En tot cas, deixem aquestes literatures minoritàries per a les llengües molt treballades i molt fetes. La nostra no ho és pas. Ja sé que predicar aquestes coses a la joventut és com picar sobre ferro fred. De vegades és contraproduent. Però no hi fa res. S’ha de fer. Si la joventut no es fa càrrec de les coses, de com estan plantejades exactament, i no té un cert esperit de sacrifici, no en dubtis pas: ens divertirem ben poc, potser gens…

Vaig pensar llargament en tot el que Alexandre Plana em digué en el curs d’aquesta conversa –que fatalment he donat molt abreujada– i haig de confessar que el que em digué em produí un gran efecte. Vaig estripar una gran quantitat de papers, tot el que havia elaborat durant tants anys i amb tanta dificultat, amb estil diríem noucentista, per dir-ho d’alguna manera. De seguida que vaig poder vaig començar a escriure aquest quadern –«El quadern gris». Fou la conseqüència natural de la destrucció d’aquell gavadal de papers. Els papers no s’estripen mai amb alegria –sobretot, i aquest era el cas, si han costat molt de fer. Però jo ho vaig fer i sense gaires compliments. Estic segur que vaig fer bé –almenys per mi mateix.

Aquest quadern ha estat portat a cap amb penes i treballs i ha estat escrit amb un altre criteri. Una cosa m’encoratjà des de bon principi: constatar que aquesta manera d’escriure és molt més difícil que la que utilitzava anteriorment, que l’estil que Jules Renard en diu tarabiscoté, que era el que exactament feia. En tot cas, he arribat al dia d’avui –i confesso que el fet em sorprèn, de vegades, a mi mateix. Sobre el valor que pugui tenir aquest quadern, no en sabria dir absolutament res. Potser no en té cap. És gairebé segur. Si amb el temps s’arriba a publicar íntegrament –cosa que és molt diferent de la publicació de fragments–, ja veurem quina consideració tindrà entre la gent que el llegeixi. De vegades sospito que aquest quadern hauria d’haver contingut coses més vulgars donades sense la més lleu intervenció de l’esperit artístico-literari. Tinc una prevenció espontània, en certa manera automàtica, per tot el que és artístic. Altres vegades penso que el gruix de vulgaritat del quadern és excessiu. La situació és aquesta: la meva ignorància és completa.

A la penya del Continental (d’abans de sopar), a la qual assisteixen López-Picó, Riba, Obiols, de vegades Estelrich, etc., no hi vaig pas anar gaire més. Si passo per la Rambla en aquesta hora, veig la reunió de lluny i m’aturo un moment a contemplar la cara, una mica crispada, de Carles Riba. Si pujo o baixo per la vorera de davant del cafè –la reunió es produeix en una de les taules de primer terme–, saludo els assistents amb la mà, em trec el barret i passo amunt o avall admirablement content de confondre’m amb la gent. El cert és que el canvi d’estil –cosa curiosa– em dóna una idea molt més precisa i exacta de la meva posició sobre la terra: de la meva insignificança absoluta i decisiva. En els anys anteriors, entre el fum de la joventut i l’estil entortolligat i pretensiós, havia perdut una mica la idea d’aquesta noció. Se m’havia enfosquit més aviat més que menys. Ara tornava a tenir-ne una idea més clara i exacta, cosa que d’una manera notòria em féu un gran bé i em tranquil·litzà moltíssim. Quan vaig comprendre que tenia algunes condicions per a viure solitàriament i que m’agradava poc molestar els altres amb la meva presència, ho vaig considerar més aviat positiu.

.

A totes les redaccions hi ha uns escriptors que escriuen coses sobre Barcelona –uns escriptors anomenats barcelonistes. A totes les ciutats d’un cert volum existeixen aquesta classe d’escriptors. Són, generalment, uns escriptors excel·lents. No crec que facin cap mal. Escriuen coses que troben en els arxius. Hi ha tantes coses que es troben en els arxius! No crec pas que el que fan sigui difícil: els papers històrics i de tot ordre són inesgotables. De vegades, aquests escriptors són hiperbòlics i lírics. Ara que comença de caure la fulla dels arbres, un d’aquests escriptors acaba d’escriure aquesta frase: «Els plàtans de la Rambla, amb una mica de bona voluntat i el borrissol dels pardals, semblen ametllers florits».

Aquests escriptors són sovint insuportables i il·legibles.

De vegades –molt poc– vaig al cinema i passa per davant dels meus ulls una pel·lícula. Tracto d’anar als cinemes que fan les pel·lícules de darrera hora. Després, trobo l’un o l’altre i dic –d’alguna cosa s’ha de parlar– que he vist aquesta o l’altra pel·lícula. Davant de la meva afirmació, el meu interlocutor fa una cara displicent i diu amb un gran aplom: ja l’he vista. De vegades comunico el fet a un matrimoni i sento que em diuen a l’uníson:

–Ah, ja l’hem vista!

Altres vegades, llegeixo un llibre acabat de sortir o sortit anys enrera i del qual ningú no es recorda i, és clar, ho comunico a les persones que em sembla que s’interessen per les coses dels llibres. Aquestes persones em diuen amb una rialleta:

–Valga’m Déu! Ja l’hem llegit…

Si compro una màquina d’afaitar que em venen com si fos l’últim model, resulta que tothom en té. Si vaig en un restaurant que s’acaba d’obrir i que m’ha recomanat una persona tinguda per experta, constato que tothom hi ha anat amb més o menys profit –havent suscitat, generalment, molta crítica.

Aquesta és una ciutat en què tothom ho sap tot, que ho ha llegit tot, que ho té tot, que ho ha vist tot. Sospito que és una ciutat molt petita, però no n’estic gaire segur. Encarregat de la secció de «Sucesos», d’un diari, un dia, a les set de la tarda, vaig veure el cadàver d’un home al carrer de la Cadena –acabat de matar a conseqüència d’un atemptat social. A dos quarts de vuit, ho vaig dir a un amic: ja ho sabia. Si teniu la privilegiada sort que un poeta obscur i extraordinari us llegeix els seus versos inèdits i teniu la feblesa –una feblesa purament destinada a augmentar l’optimisme literari– de comunicar la notícia a algun amic, feu un paper ridícul. Els versos misteriosos són coneguts i valorats.

No sóc pas gaire sensible a les sorpreses –perquè no n’espero cap, naturalment. Ara, quan a Barcelona trobeu un ignorant –d’una cosa o altra– aquilotat i autèntic, és una delícia. Per desgràcia, no n’hi ha gaires. Anem tirant enmig de persones remarcablement assabentades.

.

Escriure…

En la col·lecció del «Mercure de France» en la biblioteca de l’Ateneu i en un article de Rémy de Gourmont, trobo aquesta frase: On n’écrit bien que ce qu’on n’a pas vécu. Curiós judici. Sembla una paradoxa evident. Ben mirat, potser, no és pas una pura i simple boutade. Sembla, en tot cas, que quan Marcel Proust la conegué –m’ho ha dit un dels admiradors més informats de Proust a Barcelona– digué ràpid: Cela c’est toute mon oeuvre. ¿Què volgué dir Proust donant una conformitat tan ostensible al judici de Gourmont?

Em sembla de tota evidència –els exemples són innombrables– que es pot escriure molt bé el que s’ha viscut i sobretot algunes coses que s’han viscut, perquè convertir tot el que s’ha viscut en literatura, produiria quantitats enormes d’escriptura insignificant. La crònica de Muntaner, ¿seria una obra tan fascinadora, si el seu autor no hagués, en gran part, viscut –viscut directament– el que posà sobre el paper? Però també és indubtable que es pot escriure molt bé adoptant una posició de memorialista i recollint el què han viscut els altres, el que els altres han explicat, o sigui el testimoni aliè.

Una obra literària d’un volum important, com la de Proust, per exemple, és un pou sense fons. Conté coses directament viscudes i coses viscudes per una gran quantitat de gent. No hi ha cap frase que no tingui un origen concret ni cap paràgraf que no tingui la seva història. És una obra feta sobre una confusió inextricable i immensa –exactament com és la vida. Sobre aquesta confusió, l’autor hi projecta la llum de la seva memòria –que és en definitiva l’element relativament classificatiu, però, dintre dels seus límits, decisiu. La memòria de Proust és prodigiosa: no solament té una memòria vivíssima de les persones i coses que veié o conegué o li explicaren els altres, sinó que arriba a recordar els pensaments que li suggeriren aquests contactes, el que foren davant d’aquestes aparicions les seves reaccions mentals o sensibles.

En aquest sentit no es pot dir que Proust sigui purament un memorialista. No conec pas bé les «Memòries» de Saint-Simon: només n’he llegit fragments. Saint-Simon és l’essència diríem escolar dels memorialistes, perquè en la seva obra hi ha principalment fets. Fets, esdeveniments, homes, dones, situacions. En l’obra de Proust hi ha molt més que això. Hi ha fragments de la seva obra que són d’un realisme aclaparador, d’un naturalisme realista al qual cap escriptor d’aquesta escola (els conec una mica) no podrà arribar en els seus millors moments. En aquest sentit es podria afirmar que Proust és un dels més grans escriptors realistes de tots els temps. Però a més del realisme hi ha tot un món de pensaments i d’idees suggerides a l’autor de vegades pel contacte físic, de vegades pel contacte espiritual, del món exterior, de vegades per la societat o altres per l’art i que en formen el complement. Proust és un gran escriptor realista, però un realista superior, molt més complet i infinitament més complex que aquesta classe d’escriptors. En aquest sentit és una síntesi de contradiccions que semblaven insolubles durant anys i anys i que foren objecte d’una inacabable polèmica que semblava –encastellat tothom en la seva posició limitada– que no s’havia de resoldre mai més. Proust resol l’esquematisme pueril del realisme del seu temps posant de manifest, amb una acuïtat única i amb mitjans expressius literalment fabulosos, una realitat infinitament més rica d’elements espirituals i sensibles. És molt possible que els grans escriptors tinguin aquesta significació diríem de cruïlla –de superació de contradiccions que la petitesa humana havia convertit en estructures minerals. Que Proust ha bandejat de la temàtica literària el realisme petit, baix de sostre, estricte, em sembla evident. D’un cantó és molt més realista que els escriptors d’aquesta fórmula; al mateix temps arriba a sublimar la realitat acostant-se molt més a la seva essència, donant-la en tota la seva essència, donant-la en tota la seva prodigiosa i enorme complexitat.

Potser la qüestió dels detalls podria contribuir a fer més clar el que voldríem donar a entendre. L’acumulació de detalls, en els escriptors estrictament realistes, és de vegades tan gran que arriba a fatigar. Arriben al naturalisme, al fotografisme. En l’obra de Proust, la quantitat de detalls és encara més gran que en aquests escriptors. De vegades n’hi ha tants que fan l’efecte d’una ensulsiada que us cau a sobre –una ensulsiada copiosa, abundantíssima. Els detalls són la quinta essència de tota obra escrita. L’interès de tota obra literària –l’interès diríem bàsic, primari– es troba en els detalls. Un autor de possibilitats reals es troba sempre davant d’una gran quantitat de detalls, davant dels quals ha d’escollir. De vegades un detall, un adjectiu, suggereix en el lector tot un món. En els escriptors de la fórmula realista o naturalista, els detalls tenen poca força, són excessivament simples: sovint, de tan precisos que volen ser, no suggereixen res, produeixen la pura inanitat en la receptivitat del lector. En certa manera són massa euclidians –massa lineals, massa simples. En l’obra de Proust, els detalls són diferents, tenen més gruix –la qual cosa no vol pas dir que siguin més espessos ni més vulgars: són diferents, van més al fons, són més complets. En el seu món literari, la vida ja no és un esquema lineal; és un món de volums, de dimensions més altes i més fondes, de perspectives més vastes i molt més riques –i sobretot d’una necessitat permanent.

He sentit sostenir que la més gran figura de Proust és Charlus, el gran aristòcrata invertit, cultivat, lliure i personalíssim. És possible. Hi ha, però, raons per a sostenir que la figura de Françoise, la cuinera, és un personatge tan grandiós com Charlus. És un retrat que arriba a ser més clar en el sentit que la seva vida anímica, com la seva vida exterior, queda explicada d’una manera insuperable, perfecta.

Proust és un dels cims més alts de la literatura d’avui. Vull que quedi constància de l’agraïment que sento per Joaquim Borralleras pels esforços que ha fet per incitar-me a llegir-lo.

És curiós de constatar que Proust, malgrat el seu realisme, es manté sempre en una línia de bon gust infal·lible –un bon gust que, enfront de les coses artístiques o de la moda del seu temps, té un aire que no podria definir i que segons Quim prové de la influència que tingueren en la seva formació els pre-rafaelites i modernistes anglesos.